«Bodas de sangre»: desafiament de primer ordre

Bodas de sangre, de Federico García Lorca
Pel Grup de Teatre del Social
Divendres, 6 d’octubre de 2017
Sala de Dalt d’El Social

Bodas de sangre ens parla d’engany, traïció, rancúnia, odi, mort... Però també de passions, de la llibertat individual, de la revolta contra el destí, de la voluntat de trencament amb les convencions i amb l’ordre establert. Tragèdia, sí, però com les bones, amb el seu rerefons reivindicatiu. Fins i tot amb la seva dosi de feminisme, com em volgué recordar el director al final de la representació.
L’argument

A partir d’uns fets reals, esdevinguts cap a 1920 en un cortijo d’Almeria, García Lorca ens explica la història d’un jove (el Novio) que desitja casar-se amb una jove de la contrada (la Novia) i així li ho comunica a la seva Madre.
 
Fins a aquí tot bé. Però resulta que la Madre és una dona vídua a qui només li resta aquest fill. El marit i un altre fill que tenia van morir, a ganivetades, en una disputa amb una altra família de la zona. Resulta també que la Novia, de jove, havia festejat amb un tal Leonardo. I aquest Leonardo és de la família rival que s’enfrontà a la del Novio.

Per acabar d’embolicar la troca, Leonardo s’acabà casant amb una cosina de la Novia, amb la qual ara té un fill petit. Per tant, com a parent de la Novia, assistirà al convit de noces. La Madre està disposada a patir aquest greuge, en benefici del seu fill. Però, i si els antics amors entre Leonardo i la Novia no estiguessin apagats del tot? La tragèdia està servida.

Algunes consideracions prèvies

Vagi per endavant el meu reconeixement al grup per haver-se atrevit amb aquesta obra de personatges tan marcats i tan potents. També per haver-se atrevit, sense complexos, a representar-la en la seva llengua original. Malgrat l’evidència que, pràcticament la totalitat d’actrius i actors són catalanoparlants, al fer-ho sense prejudicis, el text sonava autèntic, real. I això és el que compta.

Les interpretacions

Lorca ens presenta uns personatges que s’expressen d’una manera poètica, però també dura. Combinació difícil. Personatges que s’han de treballar molt perquè han d’expressar i sentir allò que diuen. Si no, no arriben al públic. Desafiament, doncs, de primer ordre que el grup i el director han sabut resoldre. A més, s’han pogut apreciar interpretacions de mèrit.
 
Comencem per la Madre (Margarida Fabregat), la vídua marcada pels fets violents que li arrabassaren marit i un fill. Una dona plena d’odi, de rancúnia, que viu reclosa a casa amb el temor de perdre l’únic fill que li resta. Una dona que tem també la solitud.

La Margarida Fabregat transmet aquests sentiments, totes aquestes pors i fòbies, com la que té per les navalles que seguen vides. Ho transmet amb la manera de dir i d’entonar les frases. També amb el gest, amb la mirada, amb els silencis. La Margarida imposa i s’imposa a l’escenari. La primera escena de l’obra és un exemple clar: asseguda en una cadira, fent puntilla,és capaç de transmetre tota la tensió i el temor que sent davant de la proposta de casament que li fa el fill. Només amb l’expressió de la cara, el gest i la dicció.

Una altra actuació destacada és la de Joan Terrats, en el paper del fill, el Novio. Un jove tan segur d’ell mateix a l’inici de l’obra i tan desesperat al final, quan es veu traït i enganyat. En Joan interpreta perfectament aquest canvi en el personatge:  la il·lusió i l’empenta inicials (davant les perspectives de futur que se li obren amb el matrimoni: formar família, noves terres...) i la desesperació, la ràbia i el desconcert quan tot s’esfondra. Un contrast molt ben interpretat i dirigit. El Novio és un personatge honest que les circumstàncies enfonsen en la tragèdia.

La Novia, interpretada per Mariona Duch, és la jove que es veu arrossegada per les passions, per un amor que revifa o que, simplement, no ha deixat mai de cremar. El seu personatge viu sota pressió, sota el dilema d’acceptar el que és “correcte” (un casament que sembla no desitjar) o de lliurar-se a un amor prohibit (amb un home casat i amb un fill). Acceptar l’ordre establert o rebel·lar-se contra el destí, encara que comporti inevitables desgràcies.La Mariona interpreta l’ofec, la tensió del personatge i ho expressa sobretot amb la cara i el cos. Els seus ulls transmeten el patiment, els dubtes, però també la passió boja cap a aquest Leonardo.

Robert Rué fa del Padre de la Novia. En Robert ens construeix aquell pare que vol el millor per a la filla, el millor per a la nova família que construirà amb el Novio, el millor també per a les terres. Un personatge senzill, amable i simpàtic. En definitiva, el pare o el sogre que tots voldríem tenir, però que es veu superat per les circumstàncies tràgiques de l’obra. Una interpretació, la del Robert, molt neta i sense exageracions.
 
Sunsi Borguñó fa el paper de la Criada de la casa de la Novia. Interpreta una dona múrria, viva, atenta, que s’adona de tot. És qui descobreix els amors secrets de Leonardo i la Novia. Però, tot i les seves advertències i intents, és incapaç d’evitar-los, incapaç d’evitar la desgràcia. La passió de la parella vencerà les pors. La Sunsi aporta frescor, vitalitat i molt color a l’obra.

Un moment que també vull destacar és el que protagonitzen el cor de Muchachas, Mozos i Convidados, quan van a despertar la Novia el dia del casament. Moment musical fresc, de distensió, de falsa alegria, abans de la tragèdia i que tots fan amb molta gràcia.

Finalment, l’actuació de més mèrit és la de Joan Salvador que fa el paper de Leonardo, l’home que desencadena els fets, que arrossega la Novia. En Joan ens presenta un home infeliç, turmentat, que busca la felicitat a la desesperada sense preocupar-se del mal que provocarà. Un mal que, malgrat tot, és degut a aquest amor pur, aquest desig que sent per la noia.

En Joan interpreta un personatge visceral, dur, enèrgic, però també sincer. Per damunt de tot destaco la construcció que en fa d’aquest home. Com ens parla i ens comunica sense dir res, amb l’expressió de la cara, amb els gestos. En Joan fa allò tan difícil de: Què pot aportar l’actor que no diu el text? Què ens pot dir l’actor d’aquest Leonardo? És a dir, el Joan es fa seu el personatge. Això li he vist fer a molt poques persones en el teatre amateur terrassenc. Per exemple, a l’Òscar Garcia, fent de Manelic, a Terra Baixa, amb Qollunaka (2008). També a Francesc Falguera, fent de Freud, a El Visitant, amb Punt i Seguit (2008).Com aquests actors, en Joan respira el personatge, respira aquest Leonardo, i això és d’aplaudir. Espero veure’l més sovint pels escenaris.
 
Direcció, posada en escena i aspectes tècnics

L’escenografia és un altre punt fort d’aquest muntatge: senzilla, minimalista si es vol, però molt efectiva i ben pensada.Està feta bàsicament amb el color de la terra (un marró pàl·lid) i de cartró. Com per evidenciar aquesta rudesa, aquesta cruesa del camp i dels personatges que hi viuen. Per evidenciar, també, que tot està lligat a l’antic, a la terra, al què sempre ha estat així i no es pot canviar.

Escenografia amb pocs ornaments, només les estructures i els objectes clau. És un gran treball, pensat per recolzar als actors i no per lluir-se davant del públic; fantàstic.

A més és molt funcional. Una estructura central permet transforma-la ràpidament: passar, en pocs segons, de la casa d’un a la casa de l’altre. Fins i tot, esdevenir un camp enmig del no res o una taula ben parada per al casori. Contribueix, doncs, al bon ritme de l’obra. El director em va descobrir un secret: la sorra que trobem al terra de l’escenari es va portar expressament de Níjar (Almeria).
 
La direcció és sòbria, correcta, sense estridències. El ritme de l’acció és l’adequat. Només vaig trobar massa ràpid i poc definit l’enfrontament entre els dos homes, navalla en mà, al mig del camp. Que les navalles no fossin de metall també em va xocar. Així mateix, vaig trobar una davallada en el bon ritme general, en les intervencions dels llenyataires, la Luna i la Mendiga.

Els apunts musicals, realitzats en directe amb la guitarra per Manu Carrasco, són una delícia. Els fa a la primera part de l’obra, entre escena i escena, i ajuden a crear el clima adequat. Em pregunto per què no van continuar a la segona part de l’obra. Molt ben trobat també l’efecte de so del cant de les cigales, que tothom identifica amb la calor de l’estiu.

En definitiva, si no l’heu vist us la recomano. Al febrer- març hi hauran noves representacions.
 
REPARTIMENT

Madre: Margarida Fabregat;  Novio: Joan Terrats;  Vecina:  Gemma Vall;  Suegra: Sílvia Comellas;  Mujer: Berta Ballarà;  Leonardo: Joan Salvador;  Criada: Sunsi Borguñó;  Padre: Robert Rué;  Novia: Mariona Duch;  Mozo 1- Leñador: Bru Figueras;  Convidado- Leñador 2: Ferran Dinarés;  Muchacha 1: Gemma Ferrer;  Muchacha 2: Carla Silvestre;  Mozo 2: Àlex Fernández;  Mozo 3: Manu Carrasco;  Muchacha 3- Mendiga: Anna Massallé;  Luna: Mercè Coll. 

Guitarra: Manu Carrasco;  Acompanyament musical: Àlex Fernández;  Direcció coral: Montse Mesalles;  Tècnic de so i llums: Joan Borràs; Muntatge: Miquel Gabarró, Jaume Pérez, Josep Colom, Jordi Benet, Pep Vall, Carles Massallé;  Maquillatge: Júlia Reig;  Vestuari: Margarida Fabregat i Sílvia Comellas;  Perruqueria: Montse Ramon;  Escenografia i selecció musical: Joan Salvador; Ajudant de direcció: Sílvia Comellas.

Direcció: Joan Salvador
Durada: 1 hora i 30 minuts
 
 
Eloi Falguera.
Director i autor