Sense Sal: «Som el que som gràcies al nostre directe»

Ignasi "Nasi" Cabanes, Alícia Rey, Pep Tormos, Albert Bach, Cristina Martínez, Salvador Cañadell, Ana Moya i Marta Peralta. Ells són vuit amics de Terrassa i rodalies que pugen plegats a l'escenari per aconseguir, simplement, que la gent sigui feliç i s'ho passi bé. Tan senzill i tan complex a la vegada.

Aviat farà 7 anys d'aquell primer concert a Barcelona que recorden amb tanta emoció. Allà, mentre en Martí Cabanes (actualment ja no forma part del grup) amb prou feines es mantenia en peu per culpa de la febre i la mononucleosi, van començar a caminar plegats. Des de llavors, més de 200 concerts al llarg i ample del país i sis treballs a l'esquena (4 discos i 2 EP) els avalen com un dels grups destacats de primera línia del panorama musical català.

Es diuen Sense Sal, però la seva música és de tot menys insípida. Asseguren que cap membre del grup, ni tan sols els fundadors (els germans Cabanes), sap exactament l'origen del nom. A totes les entrevistes els fan la mateixa pregunta, però mai donen la mateixa resposta. Ara bé, si haguessin de quedar-se amb una de totes les que han arribat a donar, tenen clar quina escollirien: "la de l'avi de l'Ignasi i el Miquel". Alícia Rey, veu i guitarrista, ens ho explica. "L'avi, quan era jove, estava enamorat de la seva veïna. Va anar a picar-li a casa amb un pot de sal buit, la cosa típica per lligar, però ella li va veure el plumero. A partir de llavors els seus amics van decidir posar-li El Sense Sal i ara nosaltres continuem el seu llegat", relata amb un somriure d'orella a orella.

Creuen que la seva música és molt difícil d'etiquetar, però no dubten en assenyalar el seu directe com el nucli de l’essència que tenen com a grup. Són 8, però s'entenen a la perfecció sobre i baix l'escenari. No es consideren "d'altes hores de la matinada". En els seus concerts, diuen, hi té cabuda tothom. Tothom s'ho passa bé. Afronten el futur amb prudència, recorden el passat amb emoció i viuen el present amb passió. Parlem de la seva trajectòria, els seus objectius, reptes i aspiracions, la seva relació amb Terrassa, la música catalana i molts temes més amb Alícia Rey i el trompetista Pep Tormos. 
 
Heu tret alguna cosa nova cada any... què toca el 2018?

Alícia Rey: Tot el procés de l'últim disc ha sigut molt heavy, Com a màxim farem un videoclip .

Pep Tormos: Aquest últim disc ens ha esgotat molt, mentalment i físicament, ha estat el que hi hem destinat més diners i recursos... és el més professional, sens dubte.

I això que tan sols comença a girar ara...

PT: Sí, i tant. Però tot ve des de l'estiu de l'any passat. Ha estat un procés molt intens. I ara tot just comença tot, pràcticament. A més a més, que el procés natural d'un grup és, normalment, girar dos anys el disc... però nosaltres estem bojos! .

AR: Érem joves, ara som vells i desgastats. El problema, realment, és que som gent molt inquieta!

Què tal la rebuda del nou disc?

PT: Molt bé. Ja hem fet una dotzena de concerts i la resposta de la gent està sent molt positiva. El vam presentar a Faktoria, que és com jugar a casa, això ens va permetre començar amb un gran impuls ja.

AR: El millor, però, és veure que vas a llocs diferents d'arreu del país i la gent també canta les teves cançons. A Terrassa estàs rodejat de família i amics, per això se les saben. Però anar al Delta de l'Ebre, per exemple, i que el públic et segueixi cantant les cançons de l'últim disc és meravellós.

Sempre hi ha un fill preferit. Mulleu-vos: amb quin àlbum us quedeu?

PT: Jo trio l'últim. Hi hem destinat molt més temps que amb la resta i és del que ens sentim més orgullosos. Però tots tenen alguna cosa. No n'hi ha cap del que renegui.

AR: Amb l'últim també. Perquè ha estat el més difícil i el que ens ha generat més maldecaps. Ha quedat un so molt electrònic, però no ha estat casualitat. Hi ha molts referents darrere. Va ser realment complicat, però estic molt satisfeta amb el resultat.

Diuen que toqueu Pop-Folk, però amb el vostre últim àlbum heu fet un gir molt trencador. Més ritme electrònic, més percussió, etc. Quina etiqueta us convenç més per definir la vostra música?

AR: A grans trets, és fàcil posar-nos en una categoria general: música festiva. Però, si ho penses, no fem ni rumba, ni pop, ni folk pur... Agafem de tot arreu, de molts estils, de molta música. A mi m'encantaria que algú des de fora ens agafés i ens digués "vosaltres sou tal" i poder saber, per fi, què sóc i què faig .

Has dit música festiva, música popular. Però en aquest tipus d'estil el directe és clau. Pels Sense Sal també?

PT: Nosaltres som el que som gràcies al directe. Amb els concerts ens vam adonar que ens anava molt més fer música festiva, que no l'estil que fèiem més al principi. Ens hem anat descobrint. I ara, una cosa ha anat generant l'altra: quan la gent s'ho passa bé, nosaltres també.

AR: Sí, però tampoc som un grup "d'ultra festa", eh! Som una banda d'11 de la nit, amb família i joves, tots plegats davant l'escenari.

El grup ha anat evolucionant, heu anat creixent. Amb vosaltres, la vostra música i les vostres aspiracions. Quines teniu entre cella i cella ara?

AR: Si parlem d'escenaris, a mi m'encantaria tocar al Canet Rock i a la Mercè de Barcelona. Escenaris grans on podem mostrar el que fem i convèncer a molta gent. A més, jo ho veig factible. El Pep no tant.

Ets el pessimista, Pep?

PT: No. M'agrada ser prudent. Són 7 anys, més de 200 concerts. Si reflexiones, acabes fent valdre el fet que nosaltres hem tingut l'oportunitat de presentar-nos en centenars d'escenaris i hem passat per davant d'una infinitat de grups. Vull dir, anem fent camí, però no ens hem de precipitar.

Com és la vostra relació amb Terrassa?

PT: Allà on anem sempre diem que som de Terrassa. Ens agrada situar la ciutat al mapa. Els records més especials els tenim aquí.

AR: Ben bé, vivim entre dues aigües. Assagem a cavall entre Viladecavalls i Terrassa. Quan toquem a la Festa Major de Terrassa sentim que és la nostra festa major. Si hem de presentar o fer algun concert especial, sempre a Terrassa.

Creieu que el fort arrelament cultural que hi ha a Terrassa aplana el camí a nous grups i bandes per sortir a la llum?

AR: Sí, l'existència del Conservatori i que hi hagi moltes escoles de música marca la diferència. Hi ha molt ensenyament reglat de música i hi ha molt moviment. Segurament té molt a veure, els joves també s'emmirallen en els grans, és una roda que es va fent gran.

Els Sense Sal viuen de la música?

PT: Que va! Som un grup molt gran i en concerts en directe acabem movent 11 o 12 persones. És a dir, tenim moltes despeses. El món de la música en general (micròfons, cables, etc.) tot és molt car.

AR: El projecte pot viure per si sol sense posar-hi diners. Però, nosaltres, com a artistes, no vivim d'això. Ni hi viurem. Som un grup de vuit i és molt complicat de repartir.

Però n'hi ha que hi viuen...

PT: Sí, però són grups de primera divisió.

I a quina jugueu vosaltres?

AR: Ui, a quarta o cinquena. Típica de diumenge .

PT: En aquest sentit som més de Viladecavalls que de Terrassa

Ara ho dèieu, sou molts. Com s'organitza un grup de tanta gent?

AR: És complicat, però fa tant temps que estem junts que ens entenem molt. Va tot rodat ara. Fins i tot, sense parlar, hi ha vegades que també ens entenem.

Però sempre hi ha qui talla el bacallà, oi?

PT: Som assemblearis, però de vegades hi ha petites decisions dictatorials, això és cert.

AR: Tot depèn del tema. Com que cadascú domina una disciplina, quan hi ha dubtes en el seu àmbit, acostuma a tirar pel dret si no ho podem decidir entre tots. Cadascú juga el seu paper i hi té el seu rol.
 
La música catalana ha de ser reivindicativa?

AR: Nosaltres no ho som. No ha de ser-ho, però tampoc sobra que ho sigui. Hi ha molts pals a tocar.

Què voleu transmetre amb la vostra música?

AR: Alegria. Així de simple. Que la gent s'encomani del bon rotllo i que només pensin, durant una estona, en fer "xorrades" i sentir-se lliure. Va molt amb la nostra manera de ser.

La música catalana està vivint una nova època d'or?

AR: Sense cap mena dubte. Abans música catalana significava només rock català. Ara hi ha hagut una explosió de tots els estils, s'està formant un món de música catalana. És brutal! Ningú s'ho imaginava fa quatre dies.

PT: Ha agafat una credibilitat impressionant. No només en quantitat, que hi ha un munt de grups que surten, sinó també en varietat d'estils. Ho toquen tot, des del jazz fins al hip-hop. Brutal!

Creieu que aquesta nova època pot tenir certa relació amb el procés polític que s'està vivint a Catalunya i la necessitat d'arrelar la cultura?

AR: Sí. És una cosa que ni et planteges gairebé. En els últims anys, ser català ha passat a molar. Abans, recordo en el meu institut, érem quatre els que el parlàvem. Érem els "catalufos". I en quatre dies s'ha girat bastant la truita. Cada vegada som més els que ens sentim orgullosos del nostre idioma i tot això ho fomenta. No sé si el procés independentista a escala política, però sí pel que fa a l'evolució del nostre orgull. Ha fet més fort el sentiment català.

PT: Jo no hi veig relació. No crec que hi hagi grups que cantin en català perquè ara estiguem vivint la situació política que estem vivint. Ho veig més amb un procés de normalització de la llengua. Fins, més o menys, el 2010, la llengua estava normalitzada en molts àmbits. En la música, no. Hi havia poca gent que escoltava música en català. Tot ha explotat de cop.

Esquerra Republicana ha fet servir música vostra... perquè els Sense Sal i no Los Manolos, per exemple?

PT: La cançó que van agafar, "Tinc un nou pla", no és reivindicativa. Els hi agradava el missatge perquè parlava de començar.

A la Festa Major vau aparèixer sobre l'escenari en el concert dels Doctor Prats. Hi heu col·laborat diverses vegades. D'on ve aquesta relació?

AR: Ve de molt enllà. Per començar, el meu germà és el guitarra del grup. Hi ha un vincle familiar. El Mark-e (veu principal i guitarra dels Doctor Prats) i el meu germà són molt amics des que tenien 17 anys o així, quan van fer un grup de música junts. També hi havia el Miki Santamaria (baix i cors). I clar jo, com a germana petita, era la seva groupie. A poc a poc el vaig anar coneixent com a amic. Ell és un cul inquiet de la música i quan vam començar amb Sense Sal li demanàvem opinió per tot. Va començar de productor. És el nostre psicòleg musical. Després va fer un grup d'èxit i ens va abandonar, ara només ens veiem en sopars .

PT: Exacte, es diuen Doctor Prats i realment ell ho és. És el nostre metge de capçalera. Li consultem tots els dubtes que tenim, ens fa d'assessor.

Algun projecte conjunt futur?

AR: No sé, no sé, no sé. Sempre volem fer coses junts perquè ens ho passem molt bé. Hasta aquí puedo leer.

PT: Farem coses junts, sí. Sempre que puguem. No concretem res, de moment.