19
d'abril
del
2017
Un avió. Una bomba. Un crit. Una ambulància. Més bombes. Unes llàgrimes. Més crits. Uns trets. Un: mama! Més llàgrimes. Més por.
Les runes omplen les places on els nens jugaven. La sang corre per on ho feien les nenes. Els ocells ja no canten. Els fusells han ofegat les rialles. Ja no floreixen flors, les cendres les han asfixiat. La pols ha tapat el sol.
Un nen ensagnat corre, no veu al seu pare, encara no sap que mai més el veurà. La seva germana, coberta per les runes ja no tornarà a gaudir del miracle de la primavera. La mare, irreconeixible, l'agafa en braços i intenta fugir amb la cama que encara li queda.
Negra nit, una barca amb molta gent, ferotges onades ho mullen tot, lluiten per no perdre la vida que intenten salvar amb aquell periple. Un fort cop fa que caiguin, la mare no sap nedar, l’únic salvavides que havien pogut comprar als traficants era per al petit. Ella ja descendia a la gran fossa del Mediterrani. Ell feia que Posidó plorés de ràbia.
Vergonyosa frontera; dones i homes, nenes i nens, avancen cap a la incertesa.
Caminant per llargs camins de terra, per raïls de trens de calent acer, corrent a través dels murs entre concertines, xarxes i tanques; gas lacrimogen llençat a infants, porres que colpegen totes les cames, sense distincions.
Finalment es troben en un camp; la seva entrada omple de por, el seu interior recorda a l’horror d’Auswitch, trist empresonament per haver escapat del fanatisme i la falta d’humanitat.
Una rebuda insolidària, la manca de memòria i els centenars de milers de morts farà que la història ens jutgi, però ells ja no hi seran i el Mare Nostrum només serà el Mare Mortum.
Iván Expósito Sánchez
Militant JERC Terrassa
Les runes omplen les places on els nens jugaven. La sang corre per on ho feien les nenes. Els ocells ja no canten. Els fusells han ofegat les rialles. Ja no floreixen flors, les cendres les han asfixiat. La pols ha tapat el sol.
Un nen ensagnat corre, no veu al seu pare, encara no sap que mai més el veurà. La seva germana, coberta per les runes ja no tornarà a gaudir del miracle de la primavera. La mare, irreconeixible, l'agafa en braços i intenta fugir amb la cama que encara li queda.
Negra nit, una barca amb molta gent, ferotges onades ho mullen tot, lluiten per no perdre la vida que intenten salvar amb aquell periple. Un fort cop fa que caiguin, la mare no sap nedar, l’únic salvavides que havien pogut comprar als traficants era per al petit. Ella ja descendia a la gran fossa del Mediterrani. Ell feia que Posidó plorés de ràbia.
Vergonyosa frontera; dones i homes, nenes i nens, avancen cap a la incertesa.
Caminant per llargs camins de terra, per raïls de trens de calent acer, corrent a través dels murs entre concertines, xarxes i tanques; gas lacrimogen llençat a infants, porres que colpegen totes les cames, sense distincions.
Finalment es troben en un camp; la seva entrada omple de por, el seu interior recorda a l’horror d’Auswitch, trist empresonament per haver escapat del fanatisme i la falta d’humanitat.
Una rebuda insolidària, la manca de memòria i els centenars de milers de morts farà que la història ens jutgi, però ells ja no hi seran i el Mare Nostrum només serà el Mare Mortum.
Iván Expósito Sánchez
Militant JERC Terrassa