Entrevista

Eloi Falguera: «Em fa l'efecte que als anys trenta la gent era molt més honrada»

L'autor terrassenc ha guanyat el Premi Recvll de Teatre amb l'obra "El traspàs", que trasllada una anècdota de la Guerra Civil a una societat actual i corrupta

per Albert Prieto, 18 d'abril de 2017 a les 13:30 |
Eloi Falguera, guanyador del Premi Recvll de Teatre amb l'obra 'El traspàs'. | Albert Prieto
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És l'encarregat, habitualment, d'apropar l'actualitat del món del teatre local a través de les seves col·laboracions a La Torre: les crítiques, els reportatges i les entrevistes d'Eloi Falguera donen rellevància al teatre de Terrassa en tots els seus àmbits. Eloi Falguera, però, és aquesta vegada a l'altra banda, és ell el protagonista de l'entrevista, ja que recentment ha estat guardonat amb el Premi Recvll de Teatre, un dels més prestigiosos del país.

Director i autor teatral, Eloi Falguera ha guanyat el Recvll amb El traspàs, una obra que té com a punt de partida l'exili cap a França del president Lluís Companys el febrer del 1939. L'autor terrassenc va rebre el guardó a Blanes el passat 12 de març, en una cerimònia presidida pel president dels Premis Recvll, el també terrassenc Vicenç Villatoro. Falguera, amb el premi a la butxaca, manté l'intens ritme que el vincula amb el teatre, com porta fent des de fa anys.


Què suposa per a la seva carrera guanyar el Premi Recvll de Teatre?
 
De vegades necessites que algú molt extern a tu et digui que vas pel bon camí. Si tens la sort que, a més a més, qui t'ho diu és el premi Recvll... És un premi molt exigent i que té Vicenç Villatoro com a president. Als Recvll no els tremola la mà per deixar deserts els premis o concedir un accèssit si consideren que les obres no són prou bones. Que et diguin que la teva obra mereix el premi és una confirmació. Només una confirmació, perquè per la dotació econòmica ningú es fa ric ni és un afany de guanyar premis. La confirmació que vas bé no vol dir res més que això: seguim endavant, anem pel bon camí.
 

Amb quines expectatives vas presentar l'obra?

Va ser molt curiós, la veritat. Vaig començar a escriure l'obra el 2013, però no vaig considerar que estava prou ben acabada fins el desembre del 2016. Va ser la dona qui em va dir que la presentés a algun premi, però jo no ho tenia clar. Ella, buscant les bases, em va dir que la presentés als Recvll. Jo vaig dir que no, que aquest era molt fort. La gent que l'ha guanyat fa respecte, com Carles Batlle, actual director de la Beckett; Toni Cabré, amb una trajectòria llarguíssima; Jordi Prat i Coll... Ostres, fa respecte! Però finalment, l'últim dia, vam dir de presentar-lo. De fet, discutíem si  el mata-segells del dia següent valdria o no, o si valia la pena anar a Blanes a lliurar-la... Total, que vaig anar a Correus, la vaig enviar i ja està. Va ser insistència de la meva dona.
 
De què tracta El traspàs?

Hi ha un tema que a mi em deixa molt parat: la normalitat amb què tots hem acceptat que els nostres càrrecs públics, la gent que té responsabilitats en aquest país, es deixa atrapar pels temes de corrupció, prevaricació, tràfic d'influències..., i com s'accepta això. Pràcticament s'assumeix que tothom que arriba a un càrrec públic o de molta responsabilitat doncs acabarà fent algun tracte de favor o alguna història d'aquestes. Això no pot ser. A partir d'aquí i a partir d'una anècdota històrica que vaig conèixer el 2013, em vaig plantejar què passaria si traslladéssim aquesta anècdota al dia d'avui.

Quina és aquesta anècdota?
 
Vaig llegir que l'any 1939, al febrer, quan ja la guerra estava perduda, van deixar un mosso d'esquadra i una funcionària en uns masos de l'Alt Empordà. A les golfes d'aquests masos hi havia dipositades obres d'art valuosíssimes que s'havien anat traslladant a mesura que el front avançava, en teoria per protegir-les. Retaules gòtics que avui estan al MNAC, la marededeu de Montserrat, peces arqueològiques de gran valor d'Empúries... Tot queda allà emmagatzemat. En últim moment, Lluís Companys i els seus consellers se'n van, i el conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, dona una carta al mosso i a la funcionària perquè quan arribés l'exèrcit invasor li donessin. A la carta es demanava que els tractessin en consideració, que allà hi havia patrimoni històric molt valuós i ordenava que es fes "el traspàs". "No fotis!", em vaig dir, no era possible. No era possible que fessin això en dos masos a 10-15 quilòmetres de la frontera, el mas Perxés d'Agullana i el mas Descals de Darnius. La qüestió és que no va passar res, finalment. Es va respectar el patrimoni i s'ha pogut conservar.

I com es trasllada l'anècdota al temps actual?

Em vaig plantejar, a partir d'aquesta anècdota, què passaria avui dia. Què passaria si avui dia gent amb responsabilitat tingués a les seves mans tot aquest patrimoni que val tants diners i que se sap que val tants diners? Em fa l'efecte que als anys trenta la gent era molt més honrada, molt més responsable, molt més seriosa que avui dia. Avui dia la normalitat sobre els càrrecs públics que delinqueixen o són corruptes està tan acceptada, que d'aquell càrrec públic que no se'n sap res hi ha automàticament dues hipòtesi: o que encara no ho sabem i que ja sortirà, o que és tonto. Hauria de ser al contrari, la norma hauria de ser que qui posem al capdavant de les institucions del país fos gent honrada i responsable, que fos capaç de gestionar el que és de tots. Com que el 1939 no va passar res, ara jo m'invento què hauria pogut passar.
 

Eloi Falguera, director i autor teatral. Foto: Albert Prieto


Per tant, és un reflex de la realitat actual amb un context històric?

Aquesta és la idea. És un context històric, jo no m'invento res. Vinc a dir el que realment va passar, cosa que m'ha portat anys d'investigació per no dir cap mentida sobre els fets històrics. La història, com evidentment en molts casos no estava documentada i no es pot saber exactament què va passar, em permetia desenvolupar una trama per reflexionar què hauria passat avui dia.

Els personatges de l'obra són reals?

Els personatges no són reals, però sí els fets. Per exemple, jo parlo de dos mossos d'esquadra i una funcionària i veritat va ser un mosso, una funcionària i un funcionari per cada mas. Van rebent visites misterioses al mas. I aquestes visites són les que aniran fent reflexionar sobre tot plegat.
 
Quin creu què és el punt diferencial d'aquesta obra?

Que avui dia el teatre reflexioni sobre un episodi històric no és freqüent. Sí que es fa novel·la i relat històric, però una reflexió històrica no se'n fa. Pot servir de mirall avui dia. Aquí tenim molt idealitzada la història i sembla que de vegades criticar certes coses del passat pugui ser vist com una traïdoria o com no estar orgullós de la teva història. I jo crec que és al revés, que al nostre país, si volem construir alguna cosa nova, útil i de la qual sentir-nos satisfets, ens hem de plantejar d'on venim, què ha passat, què hem fet i ser crítics. Potser tots aquells personatges que tenim com a herois en realitat no ho són. Avui dia ho estem veient: han estat més herois de casa seva que herois pel país. En general es reflexiona poc i s'és poc crític. I altres personatges realment importants són desconeguts. És per això que en l'obra parteixo d'un fet molt desconegut, perquè la Guerra Civil o la República està molt idealitzada i també es van cometre errors. Però això no vol dir que un no se senti cofoi o orgullós, simplement cal reconèixer que algunes coses no es van fer prou bé. Sempre i quan se sigui constructiu, està bé reflexionar.

No és la primera vegada que apropa Història i teatre en una mateixa obra. D'on li ve el gust pels temes històrics?

Jo vaig començar a estudiar Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i això m'ha marcat per tota la vida. Tot i que mai he acabat exercint d'això, sí que és veritat que em dona molt material per fer teatre. De fet, la propera obra que ja estic escrivint, torna a reflexionar d'un tema històric més actual: personatges que molta gent té com a herois i que potser no ho van ser. La meva nova obra tornarà a ser una reflexió sobre els mites que de vegades són interessats.
 
Ja és al forn una nova obra, doncs?

Suposo que tinc un procés llarg de documentació, i fins que l'acabo passa força temps. M'agrada ser rigorós, perquè quan es tracten aspectes històrics no pots mentir. Et pots prendre llicències per desenvolupar la trama, perquè òbviament no sabem com van reaccionar els personatges, però no pots mentir.
 
Com comença el seu vincle amb el teatre?

És una tradició familiar. Un rebesavi ja feia teatre. Però sobretot em ve del meu pare, que d'adolescent ja feia teatre. Jo, des de ben petit, corria pels escenaris i mirava el que feia. Tot i que començo amb alguns grups de Sabadell, la passió forta arrenca a Terrassa, al Casal de Sant Pere. Arriba un moment en què ens plantegem fer un pas endavant i creem la companyia Punt i Seguit.

Destaca com a autor i com a director. Quin rol és el seu preferit en el món del teatre?
 
Em sento bé dirigint i em sento bé escrivint, és difícil dir amb quina em quedo, possiblement amb les dues. Intento diferenciar bé un text escrit, fins i tot escrit per mi, d'un text dirigit, que s'ha d'adaptar al que tens i amb la visió de la resta de gent. Per molt que jo tingui una visió, sempre pregunto i surten noves opinions que ho enriqueixen. La direcció és més plural, has d'escoltar els que tens al voltant, perquè si intentes imposar el teu punt de vista la cosa no rutlla.

Amb la companyia Punt i Seguit, de la quan és director, què tenen per davant?

Estem de gira amb Lampedusa, que fa un any que es va estrenar i encara estem de gira. Ens estem plantejant quin serà el proper projecte.

A més d'autor i director, és crític teatral a La Torre. Per què va entrar al món del periodisme amb les seves col·laboracions?

El motiu principal pel quan entrava era perquè el món del teatre és un món de petites capelletes, on tothom va a la seva. Necessitava conèixer el teixit teatral terrassenc. Volia conèixer tota aquesta gent que treballa com jo, perquè hi ha molt poca comunicació. Una manera de créixer era valorar què fan de bo els altres i aprendre d'ells, i es una cosa que no es fa gaire. Un canal fantàstic era fer cròniques teatrals. A Terrassa, una de les capitals més importants de teatre de tot Catalunya, no existia un recull mínim d'espectacles o de cròniques on se'n parlés mínimament. Això ha quedat demostrat amb l'exposició sobre el teatre independent dels anys setanta al Teatre Alegria: el comissari em comentava que se les ha vist negres per recuperar cartells o fotografies del que en aquells moments va ser la cocapital del teatre català. Ha costat molt fer una retrospectiva. Fa falta una mica de memòria i que hi hagi comunicació. La Torre és un bon canal que ens ajuda a coordinar-nos, a conèixer-nos, a agrupar-nos, a intercanviar idees.

Quina és la salut del teatre a Terrassa en l'actualitat?

En teatre no professional és una de les potències de Catalunya en aquests moments. Tenim una vintena de grups en actiu. En concursos que porten vint o trenta anys es presenten el 30% o 40% de grups terrassencs, tres o quatre d'un total de vuit o de deu. Difícilment trobarem concursos sense representació terrassenca, és inaudit a la resta de poblacions, fins i tot a Barcelona. En el teatre professional, ens trobem que des de la creació del CAET hi ha uns muntatges propis i una programació pròpia. S'ha organitzat molt bé, a més a més amb un grup estable que fa muntatges. Però, a part, si repassem la nòmina d'actors terrassencs a Barcelona et quedes parat. I no només actors: regidors, tècnics... Meravella la gent terrassenca o amb vincles amb Terrassa que hi ha. L'únic que ens manca és una escola d'escriptura dramàtica; ara hem d'anar a formar-nos a Barcelona. Penso que és la peça que ens manca. Segurament hi ha un potencial d'autors molt bons, però som molt pocs els que escrivim.

 

Participació