Mar Puig, del grup GATU d'Ullastrell, triomfa a «Oh Happy Day», amb Sound Six

A Ullastrell, fins ara, tothom coneixia la Mar Puig, de 26 anys, com aquella noia apassionada del teatre que, a més de ser actriu i directora del grup local, el GATU, darrerament havia fet un pas endavant treballant professionalment en musicals.

El passat mes d’octubre l’havíem pogut veure, com a actriu i directora, en el musical Matilda, al teatre del Casal d’Ullastrell.

Però fa unes setmanes, aquesta ullastrenca ha fet un nou pas en la seva carrera aconseguint entrar al programa Oh Happy Day, de TV3, on participa amb el grup Sound Six. Després de 6 gales, quan gairebé ens trobem a l’equador del programa i ja han eliminat la meitat de participants, es pot dir que Sound Six és un dels grups revelació. Un grup, format per  noies d’entre 21 i 29 anys, que ha aconseguit emocionar el públic i el jurat, obtenint la “immunitat” dues setmanes consecutives, cosa que no havia passat fins ara en les edicions anteriors del programa.

Per conèixer més de prop qui és la Mar Puig, com neix Sound Six i com han arribat fins aquí, hem parlat amb ella, després d’esgarrapar un petit forat de la seva complicada agenda. La trobada ha estat al bar del Casal Cultural d’Ullastrell.    

- Mar, ara et veiem triomfar al programa Oh Happy Day, amb Sound Six, però quins són els teus orígens artístics, com va començar tot?

- Els meus orígens són al grup de teatre GATU d’Ullastrell. Quan jo tenia 4 o 5 anys, el meu pare dirigia una obra del grup juvenil. La meva germana hi sortia, però a mi no m’hi deixaven participar perquè era massa petita i “no em tocava”. Recordo que vaig escriure una nota al meu pare on li deia: “Papa, puc sortir a l’obra a cantar l’última cançó?” I vaig posar un quadradet amb un sí i un altre amb un no. Li vaig deixar la nota i vaig anar a dormir. L’endemà al matí tenia un sí. Recordo que era una cançó del Club Súper3. Deuria ser cap a l’any 1995 o 96 i aquesta va ser la primera vegada que vaig sortir a l’escenari.

- I a partir d’aquí ja no hi has baixat...

- No. Un parell d’anys més tard, el GATU va fer el Tirant lo Blanc, dirigit per la Roser Anglada. La meva germana feia de Carmesina. A mi em van donar el paper d’una donzella que li pentinava els cabells, però que no deia res. Doncs jo vaig decidir inventar-me unes frases i colar-les allà on podia. Jo volia dir alguna cosa! No volia pentinar la princesa i prou. La Roser sempre em recorda que sóc aquella princesa muda que va passar a xerrar... i ja no he callat més.   

- Vaja, que el verí del teatre va picar fort.

- Sí, d’aquesta donzella “muda” passo a fer tot un seguit d’obres infantils. A més, el meu pare dirigia les obres dels adults i jo el seguia a tot arreu. Veia tots els espectacles, muntava, desmuntava... Després vaig passar al grup de joves. A part també estudiava música al conservatori. M’agradava cantar, tocar el piano i fer teatre... Així és com m’interesso pel teatre musical. Amb els pares començo a anar a Barcelona a veure Peter Pan, El geperut de Nôtre Dame... Allò em va anar agradant i arriba un moment que li dic a la mare que vull estudiar teatre musical. Però, és clar, a Terrassa no hi havia cap escola i a Ullastrell, òbviament, tampoc. 
 
- Aleshores?

- L’única possibilitat era anar a Barcelona, però des d’Ullastrell era complicat. Així que fins que no vaig fer els 18 anys no vaig poder dir: “Doncs ara agafo el tren, vaig sola a Barcelona i m’apunto a aquesta escola”. Així és com vaig començar a estudiar teatre musical a l’escola Set d’Acció, paral·lelament a la carrera de magisteri. A més, també m’inicio en la direcció amb el grup dels més petits del GATU.

- Actualment encara estàs fent cursos en escoles. La formació no s’acaba mai?

- No. La formació és constant. Hi ha tantes coses per aprendre... No crec que hi hagi cap actor que digui “jo ja ho sé tot” i deixi de formar-se. Sempre vols saber més: d’acrobàcia, d’improvisació o d’esgrima. De vegades ho necessites perquè en un espectacle t’ho demanen. La formació és contínua.

- Tu vas sentir la necessitat de formar-te sense saber si t’hi dedicaries. Creus que, en general, al teatre amateur li manca formació?

- Formar-se no vol dir que hagis de ser professional. No val l’excusa de “jo no em formo perquè no vull ser actor professional”. Tot són coneixements. Si el teatre t’apassiona, encara que no t’hi vulguis dedicar, crec que és imprescindible formar-te. I no només en interpretació, sinó també en escenografia, vestuari o maquillatge. El teatre inclou moltes disciplines. 
 
- El teatre amateur, com en molts casos, ha estat la teva primera experiència en les arts escèniques. Si no hagués existit aquest primer pas, creus que hauries encetat una carrera musical?

- Crec que no. Hi ha coses que comencen a casa. Si el teu pare és metge o advocat i t’agrada el què veus, doncs tires cap allà. En canvi, el meu pare i la meva mare eren de portar-nos cada diumenge a veure una obra de teatre a algun lloc, sobretot teatre amateur. Si les coses no haguessin estat així, segurament jo hagués tirat cap a una altra banda. 

- Ho sabien, els del GATU, que et presentaves al càsting de l’Oh Happy Day?

- No ho sabien. Ha estat una gran sorpresa. Sóc una mica reservada en aquestes coses. No m’agrada dir res abans de saber-ho segur. Quan em presento a un càsting no ho dic ni a casa. No en fas només un a l’any, en fas molts. I evidentment no sempre t’agafen. De vegades tens sort i de vegades no.  

- Així doncs, els ho vas dir tu o et van veure per la televisió?

- Al GATU no ho sabien fins que un bon dia els vaig dir: “Ei, una cosa. Que m’he presentat a l’Oh Happy Day, que m’han agafat i que ja he enregistrat un programa”. Tots es van posar a cridar. Estan molt contents, sobretot els més petits. No cal dir que els meus pares, la Roser, la Mariona o la Pepa estan encantadíssims i han vingut al programa com a públic per recolzar-me. M’ajuden molt amb tot el què necessito.  
 
- Parlem de Sound Six. Com neix el grup?

- Neix gràcies a un amic en comú. La història és curiosa perquè som sis noies que tenim aquest amic que ens coneix a totes de coses absolutament diferents. De fet, les noies no ens coneixíem. I l’abril passat decideix ajuntar-nos, primer, només a cinc. Ens diu: “Per què no proveu de cantar juntes?”. Vam quedar un dia, vam cantar una cançó i vam veure que allò funcionava, que hi havia feeling, que hi havia energia. Llavors, al setembre, es va afegir la darrera component.  

- Sou totes d’Ullastrell?

No. Una és de Rubí i les altres quatre de Barcelona.

- Pensàveu ja en el programa de TV3?

- L’objectiu d’aleshores no era per a res presentar-nos al programa. De fet, no sabíem ni quan eren els càstings. L’objectiu era fer un espectacle de cara a Nadal, amb nadales tradicionals i de fora. Fer un espectacle bonic per les festes. Però pel camí es va creuar el càsting de l’Oh Happy Day. I ens vam dir: “Què, ho provem?”.

- Aleshores us inscriviu al càsting... i com va la cosa?

- Primer es fa un càsting intern a TV3, que no s’emet per televisió. D’aquesta primera prova crec que es fa una tria, on només passen 36 grups. Aquests grups som els que fem el càsting que es va poder veure per la televisió. Només vam quedar 12 grups, que són els que vam entrar al programa. Ara, després de 6 gales, només en quedem 6. 

- Quin és el vostre punt fort?

- A nosaltres el què ens agrada i ens motiva més és el pop, el pop-rock actual i també les cançons sensibles. Som molt perfeccionistes i ens agrada fer arranjaments precisos i acurats. Al programa ja vam dir que nosaltres teníem ganes de cantar el què fos i de provar diferents estils.
 
- Parlant d’estils, són molt diferents els de les 6 integrants del grup?

- Sí. Totes venim d’estils ben diferents. Per exemple, una de nosaltres ve del món del jazz i estudia al Liceu. D’altres vénen més del rock, del soul, de la clàssica o, com jo, del teatre musical. Al venir totes d’estils tan diferents, el què tenim ganes és de provar-los tots.

- Quin és l’objectiu que us proposeu amb aquest programa?

- Sobretot aprendre. És una gran oportunitat perquè et passes tot el dia aprenent coses noves. També volem utilitzar el programa com a plataforma per a donar-nos a conèixer. Evidentment, intentarem arribar el més lluny possible. Si podem arribar a la final, millor. I si podem guanyar, encara més. L’objectiu és anar pas a pas, gala a gala i cançó a cançó, treballant el millor possible.
  
- Les setmanes són tan intenses com sembla per televisió?

- Sí. Durant la setmana hem de treballar la cançó que ens proposen, fent classes d’interpretació, de cant, amb el director musical, amb la coreògrafa, amb els ballarins... És un treball intens, setmana rere setmana. Es pot dir que visc amb elles. Jo, a més, m’ho he d’anar combinant amb les actuacions de teatre musical que em van sortint. Tot plegat molt intens.

- Què és el més dur de les gales?

- L’espera fins que et toca actuar és dura. Per sort, en les dues primeres gales vam ser les primeres. La tensió que pateixes també és dura. Tensió perquè només tens una oportunitat per fer-ho perfecte. Estàs nerviosa, sobretot a les primeres gales. Ara ja et coneixes el plató, on se situa el públic, on van les càmeres o el regidor... La primera gala va ser un xoc i, encara més, al ser les primeres. Tot era nou. Va ser tens, però emocionant a la vegada.

- Quin és el membre del jurat més dur?

- El Daniel Anglès. De moment ens ha fet unes valoracions bastant bones, però és el més acurat en els aspectes musicals. Penso que és el que ens burxarà més.   
 
- I després de l’Oh Happy Day, què?

- Nosaltres continuarem. És un error pensar que l’objectiu és només participar al programa. El projecte és el grup. El programa s’acaba i, si no tens projecte, el grup es mor. Continuarem.

- El teatre musical continua sent la teva prioritat o ara, amb Sound Six, tot ha canviat?

- No. La qüestió és combinar-ho tot. M’agrada el teatre i m’agrada la música. I el teatre musical és allò que uneix les dues coses.

- Creus que la teva experiència al programa pot ajudar a fer créixer el nivell del GATU?

- La meva experiència crec que pot ajudar, sobretot, a les actrius i actors més joves. Quan ara em trobo tots els nens i nenes que van fer Matilda, amb el GATU, em pregunten: “Mar, com ho feu? Quan assageu? Què canteu? I qui us ho diu?”. Tenen molta inquietud i això és bo. És bo que pensin “si ella ho fa, jo també ho puc fer”. Si els puc servir de mirall, com a exemple, farem un gran pas.

- Continuaràs fent de directora al GATU?

- I tant! Dirigir em dóna vida. Em treu molt de temps, però em dóna molta vida.