16
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
8:37h
In Nocere, de creació pròpia
Per Deixalles’ 81 de Sant Feliu de Codines
Diumenge, 5 de febrer de 2017
Sala Crespi, dins del XLIII Premi Ciutat de Terrassa
El passat 5 de febrer va actuar a la Sala Crespi, dins del 43è. Premi Ciutat de Terrassa, el grup Deixalles’ 81 de Sant Feliu de Codines. Ho va fer amb l’obra “In Nocere”, de creació pròpia. Una obra valenta i arriscada. Abans de fer-ne la crònica, voldria parlar breument d’aquest grup tan necessari per al futur del teatre no professional.
El grup
Deixalles’81, que com es pot deduir del seu nom va néixer fa més de 35 anys, és un exemple per a la majoria de grups amateurs. Ho és per una característica fonamental: aposta pel jovent. I això vol dir que no només aposten per ells com a actors i actrius, sinó que duen a escena els textos que els interessen i els motiven. Són projectes, doncs, sempre actuals, valents i arriscats.
Això que sembla tan obvi, donar la veu als joves, en el conjunt del teatre no professional no ho és. Només cal repassar els principals concursos i mostres de teatre del país per adonar-se que, en la majoria dels casos, els grups estan formats per gent gran. Però no tan sols manquen joves entre els actors i actrius dels elencs, sinó que la joventut escasseja també entre els jurats d’aquests concursos, entre els organitzadors de les mostres, entre els tècnics... I això fa que, lògicament, no s’aposti massa pel teatre contemporani, excepte quan es fan versions d’obres que triomfen a Barcelona. Quants mètodes grönholms hem vist darrerament representats per grups amateurs, per posar un exemple clar.
Llevat d’aquestes excepcions, el teatre no professional continua apostant per textos que, en gran part, ja es podien veure fa 10, 15, 20, 25 o 30 anys. Tot plegat ha anat allunyant els joves d’aquests circuits i, el què és més greu, els ha allunyat com a públic. Si no els oferim espectacles que els interessin ni tampoc els deixem participar, evidentment els anem perdent.
Sembla com si “jove” fos sinònim de “poc seriós”. Grups com Deixalles’ 81 ens demostren que, si els deixem fer allò que els interessa, ben guiats i motivats, són capaços de fer grans espectacles.
Per aquesta raó és tan important i necessària l’existència de grups com aquest. Un grup que té clar que el futur del teatre no professional passa per apostar per ells. I si, a més, són capaços de dur a escena obres tan ben treballades com la que ens van oferir el passat 5 de febrer, aquests grups encara es fan més imprescindibles.
In Nocere
L’obra ens situa als Estats Units, als anys 50, en plena època del maccarthisme o cacera de bruixes, quan en aquest país es van desencadenar multitud de processos contra persones sospitoses de ser comunistes.
En Quentin (Albert Elias) és un advocat que decideix defensar un d’aquests sospitosos. Ho fa per amistat i per un alt sentit de la justícia. Aquest context ens serveix per mostrar-nos un home sota pressió, aclaparat pels dubtes i les contradiccions. Però no tan sols pateix en el terreny professional, sinó que els dubtes i les contradiccions l’assetgen també en el terreny amorós, on no sembla haver trobat la dona ideal. Casat amb la Louise (Maria Colom), de qui ja no n’està enamorat, és incapaç de separar-se’n per allò de les aparences, per la por “al què diran”. Tota la valentia que demostra en la defensa del cas judicial és incapaç de demostrar-la en la seva vida afectiva. Prefereix omplir el buit amb infidelitats que no són altra cosa que fugides a la desesperada a la recerca de l’amor “vertader”. Així coneixem la sensual Elise (Edith Baulenas) i l’excèntrica Maggie (Júlia Viussà).
Amb cap d’elles trobarà el què busca, al contrari, s’anirà ensorrant encara més, al mateix temps que també angoixarà la vida d’aquestes dones. I és que en Quentin no és cap sant i, en la seva legítima recerca de l’amor, s’adona que també crea dolor en cadascuna de les relacions frustrades. En Quentin és víctima i botxí al mateix temps. Tot s’agreuja amb un fet inesperat del cas judicial que defensa. Quan la situació esdevé ja insostenible coneix l’Olga (Judit Serra), una dona que sembla tan turmentada com ell. Serà capaç de començar una nova vida amb ella a la recerca de la felicitat i, alhora, adonar-se del mal que ha fet a les altres?
El text
Representar “In Nocere” és tot un repte. Primer perquè el text s’endinsa en les passions i les contradiccions humanes. Per tant, trobem diàlegs profunds i reflexius, però també en trobem d’emotius i viscerals. És a dir, hi ha canvis de ritme i de to constants que demanen un gran esforç a les quatre actrius i a l’actor.
En segon lloc perquè el text no se’ns ofereix de forma lineal, sinó que les escenes ens presenten moments diversos, amb salts en el temps, de les relacions d’en Quentin amb les quatre dones. L’obra és, doncs, com un trencaclosques que l’espectador ha d’anar unint. Això demana una atenció especial al públic que ha d’estar atent als detalls.
Les interpretacions
En Quentin, l’advocat ferm que es proposa defensar l’acusat fins a les darreres conseqüències, però també l’home ple de dubtes i inseguretats en les relacions afectives, és un personatge difícil de representar. Viu sota la pressió d’un cas difícil i impopular i, també, sota la pressió de les relacions amoroses corcades que l’ofeguen, però que alhora és incapaç d’aturar.
L’Albert Elias broda el personatge. Ens expressa perfectament tots aquests sentiments i angoixes. Ho fa amb una gran seguretat i amb una dicció perfecta. Controla els diàlegs en tot moment: sap quan ha de fer una pausa, quan ha d’accelerar el ritme o quan ha d’accentuar una intervenció. En els moments en què el personatge reflexiona es mostra serè i pausat, però en els enfrontaments amb la resta (per exemple, amb la Louise) sap treure el caràcter, la ràbia i la desesperació. En ell veiem el patiment, el dubte, la desorientació. L’Albert, doncs, actua amb sentiment. Ha construït un Quentin molt complet, coherent i convincent. Cal felicitar-lo.
La Maria Colom expressa molt bé tot el patiment de la Louise, la dona d’en Quentin. Al principi se’ns mostra com una dona enamorada que recolza el marit en la dura empresa de defensar un suposat comunista. Però, a mida que avança l’obra, observem en ella el canvi degut als constants menyspreus i infidelitats d’en Quentin. El matrimoni es va distanciant i els retrets i l’amargor dominaran la relació. La Louise acaba tan esgotada dels enganys i la fredor del marit que li demanarà el divorci.
Tampoc és senzill, doncs, el paper de la Maria Colom. Un personatge que evoluciona cap a l’amargor i el desengany. La Maria el resol amb solvència, creant una Louise del tot creïble, sense exageracions ni excés de dramatisme. Destaco, com a millors moments, els enfrontaments amb el marit davant de cada infidelitat enxampada o quan li diu que vol anar a veure un psicoanalista perquè es troba perduda en la relació. Que bé demostra la desorientació i la progressiva davallada del personatge.
L’Edith Baulenas fa el paper de la sensual Elise, la primera amant que coneixem d’en Quentin. És un amor fugaç i no massa profund. L’Edith ens mostra una Elise astuta, decidida, de mirada penetrant, però que acaba cansada davant de la indecisió d’ell.
La Júlia Viussà interpreta la Maggie, una telefonista del despatx on treballa en Quentin. Al morir sobtadament el seu marit esdevindrà la següent amant del protagonista. La Maggie és un personatge excèntric que deixa la feina per llançar-se a la seva vocació de cantant. Una dona anímicament feble, inestable, que necessita el suport constant d’ell per no perdre el nord. En Quentin, atret per la seva llum, s’hi casarà (després de divorciar-se de la Louise), però acabarà avorrint-la davant de les constants excentricitats i inestabilitats.
La Júlia Viussà fa una interpretació excel·lent. En ella veiem aquesta dona estrambòtica, però alhora encantadora. Una dona que ja intuïm que acabarà fent un disbarat. La dicció i la modulació de la veu de la Júlia són formidables i ajuden a crear aquest personatge dissonant. Però, sobretot, la Júlia destaca en la interpretació: en la gestualitat, en els posats, en les mirades. És capaç de representar la tan complicada dualitat de la Maggie: divertida, amable, alegre i, alhora, estranya, feble i plena d’extravagàncies. Una mena de Marilyn Monroe, vaja.
M’encantà la intensitat i l’energia que demostrà en tot moment i destaco, per damunt de tot, dues escenes: la que es coneixen amb en Quentin, on podem ja veure aquesta dualitat del personatge, i l’escena de l’intent de suïcidi, per la manera de tractar aquest moment tan difícil de representar.
Finalment, l’Olga, interpretada per la Judit Serra. És la darrera amant d’en Quentin i, probablement, la dona que millor respon a les seves expectatives. L’Olga és una austríaca que, durant la Segona Guerra Mundial, va patir de valent veient caure molta gent del seu voltant. Una dona honesta, de tornada de tot, sense res a amagar. La Judit es mostra sòbria, molt natural, pausada i reflexiva. Una lectura com cal, doncs, d’aquest personatge cabdal, que pot aportar la pau tan anhelada del protagonista.
Direcció i posada en escena
La direcció, a càrrec d’en Josep Canet, és intel·ligent, plena de detalls i molt ben calculada. Ha sabut guiar cada personatge cap on convenia, sense excessos ni interpretacions de cara a la galeria.
Ha creat per a cada personatge un món, clarament diferenciat de la resta: un Quentin aclaparat, una Louise superada, una Maggie excèntrica... Això és un gran encert i una bona lectura del text. També ha sabut treure profit de les escenes que permetien més ritme i acció, aconseguint així que l’espectacle no sigui massa lent o decaigui. En definitiva, ha dirigit un muntatge molt sòlid, coherent i amb interpretacions brillants.
La posada en escena és també una aposta valenta: els actors actuen dins d’una carpa quadrada. Una mena de ring, on a cada cantó sempre tenim assegudes les 4 dones d’en Quentin. Només una interactua amb l’actor, depenent de l’escena que es tracti, però el fet que les altres l’observin ajuda a crear aquest ambient de pressió i de judici constant.
Una altra aposta valenta de la direcció i del grup és que van convidar a uns 25 espectadors a presenciar l’obra des del mateix escenari, a dreta i a esquerra de la carpa. Com el mateix director em comentà, van dissenyar l’obra per a ser representada principalment en espais petits, per tal d’aconseguir una integració més gran del públic i que, alhora, pogués ser vist des de diferents angles.
Això tan habitual, des de fa anys, en teatres barcelonins com el Teatre Lliure, la Sala Beckett o la Muntaner, per citar només tres exemples, és encara molt poc habitual en el teatre no professional i entronca, clarament, amb aquesta visió nova del teatre que ens pot aportar la joventut. Un teatre de proximitat i de sensacions, on s’observen detalls que des de platea són molt difícils d’apreciar.
Un dels únics aspectes febles de l’espectacle fou la il·luminació. Suficient per seguir l’obra des de l’escenari, però massa pobra per veure’l des del pati de butaques.
En definitiva, tan de bo molts més concursos i mostres de Catalunya decideixin apostar per grups com Deixalles’ 81. Potser llavors començaríem a veure com els joves tornen als teatres no professionals.
REPARTIMENT
Quentin: Albert Elias; Olga: Judit Serra; Elise: Edith Baulenas; Maggie: Júlia Viussà; Louise: Maria Colom.
Tècnics de so i llums: Queralt Díaz i Josep Canet; Equip tècnic: Climent Codina, Pepe Díaz, Francesc Ventura; Maquillatge i pentinats: Núria Cos i Montserrat Permanyer.
Direcció: Josep Canet.
Durada: 1 hora i 30 minuts
Eloi Falguera
Director i autor
Per Deixalles’ 81 de Sant Feliu de Codines
Diumenge, 5 de febrer de 2017
Sala Crespi, dins del XLIII Premi Ciutat de Terrassa
El passat 5 de febrer va actuar a la Sala Crespi, dins del 43è. Premi Ciutat de Terrassa, el grup Deixalles’ 81 de Sant Feliu de Codines. Ho va fer amb l’obra “In Nocere”, de creació pròpia. Una obra valenta i arriscada. Abans de fer-ne la crònica, voldria parlar breument d’aquest grup tan necessari per al futur del teatre no professional.
El grup
Deixalles’81, que com es pot deduir del seu nom va néixer fa més de 35 anys, és un exemple per a la majoria de grups amateurs. Ho és per una característica fonamental: aposta pel jovent. I això vol dir que no només aposten per ells com a actors i actrius, sinó que duen a escena els textos que els interessen i els motiven. Són projectes, doncs, sempre actuals, valents i arriscats.
Les quatre actrius i l'actor de l'obra. Foto: Deixalles'81
Això que sembla tan obvi, donar la veu als joves, en el conjunt del teatre no professional no ho és. Només cal repassar els principals concursos i mostres de teatre del país per adonar-se que, en la majoria dels casos, els grups estan formats per gent gran. Però no tan sols manquen joves entre els actors i actrius dels elencs, sinó que la joventut escasseja també entre els jurats d’aquests concursos, entre els organitzadors de les mostres, entre els tècnics... I això fa que, lògicament, no s’aposti massa pel teatre contemporani, excepte quan es fan versions d’obres que triomfen a Barcelona. Quants mètodes grönholms hem vist darrerament representats per grups amateurs, per posar un exemple clar.
Llevat d’aquestes excepcions, el teatre no professional continua apostant per textos que, en gran part, ja es podien veure fa 10, 15, 20, 25 o 30 anys. Tot plegat ha anat allunyant els joves d’aquests circuits i, el què és més greu, els ha allunyat com a públic. Si no els oferim espectacles que els interessin ni tampoc els deixem participar, evidentment els anem perdent.
Sembla com si “jove” fos sinònim de “poc seriós”. Grups com Deixalles’ 81 ens demostren que, si els deixem fer allò que els interessa, ben guiats i motivats, són capaços de fer grans espectacles.
Louise (Maria Colom) i Quentin (Albert Elias). Foto: Deixalles'81
Per aquesta raó és tan important i necessària l’existència de grups com aquest. Un grup que té clar que el futur del teatre no professional passa per apostar per ells. I si, a més, són capaços de dur a escena obres tan ben treballades com la que ens van oferir el passat 5 de febrer, aquests grups encara es fan més imprescindibles.
In Nocere
L’obra ens situa als Estats Units, als anys 50, en plena època del maccarthisme o cacera de bruixes, quan en aquest país es van desencadenar multitud de processos contra persones sospitoses de ser comunistes.
En Quentin (Albert Elias) és un advocat que decideix defensar un d’aquests sospitosos. Ho fa per amistat i per un alt sentit de la justícia. Aquest context ens serveix per mostrar-nos un home sota pressió, aclaparat pels dubtes i les contradiccions. Però no tan sols pateix en el terreny professional, sinó que els dubtes i les contradiccions l’assetgen també en el terreny amorós, on no sembla haver trobat la dona ideal. Casat amb la Louise (Maria Colom), de qui ja no n’està enamorat, és incapaç de separar-se’n per allò de les aparences, per la por “al què diran”. Tota la valentia que demostra en la defensa del cas judicial és incapaç de demostrar-la en la seva vida afectiva. Prefereix omplir el buit amb infidelitats que no són altra cosa que fugides a la desesperada a la recerca de l’amor “vertader”. Així coneixem la sensual Elise (Edith Baulenas) i l’excèntrica Maggie (Júlia Viussà).
Maggie (Júlia Viussà) i Quentin (Albert Elias). Foto: Deixalles'81
Amb cap d’elles trobarà el què busca, al contrari, s’anirà ensorrant encara més, al mateix temps que també angoixarà la vida d’aquestes dones. I és que en Quentin no és cap sant i, en la seva legítima recerca de l’amor, s’adona que també crea dolor en cadascuna de les relacions frustrades. En Quentin és víctima i botxí al mateix temps. Tot s’agreuja amb un fet inesperat del cas judicial que defensa. Quan la situació esdevé ja insostenible coneix l’Olga (Judit Serra), una dona que sembla tan turmentada com ell. Serà capaç de començar una nova vida amb ella a la recerca de la felicitat i, alhora, adonar-se del mal que ha fet a les altres?
El text
Representar “In Nocere” és tot un repte. Primer perquè el text s’endinsa en les passions i les contradiccions humanes. Per tant, trobem diàlegs profunds i reflexius, però també en trobem d’emotius i viscerals. És a dir, hi ha canvis de ritme i de to constants que demanen un gran esforç a les quatre actrius i a l’actor.
En segon lloc perquè el text no se’ns ofereix de forma lineal, sinó que les escenes ens presenten moments diversos, amb salts en el temps, de les relacions d’en Quentin amb les quatre dones. L’obra és, doncs, com un trencaclosques que l’espectador ha d’anar unint. Això demana una atenció especial al públic que ha d’estar atent als detalls.
Les interpretacions
En Quentin, l’advocat ferm que es proposa defensar l’acusat fins a les darreres conseqüències, però també l’home ple de dubtes i inseguretats en les relacions afectives, és un personatge difícil de representar. Viu sota la pressió d’un cas difícil i impopular i, també, sota la pressió de les relacions amoroses corcades que l’ofeguen, però que alhora és incapaç d’aturar.
Olga (Judit Serra) i Quentin (Albert Elias), d'esquenes. Foto: Deixalles'81
L’Albert Elias broda el personatge. Ens expressa perfectament tots aquests sentiments i angoixes. Ho fa amb una gran seguretat i amb una dicció perfecta. Controla els diàlegs en tot moment: sap quan ha de fer una pausa, quan ha d’accelerar el ritme o quan ha d’accentuar una intervenció. En els moments en què el personatge reflexiona es mostra serè i pausat, però en els enfrontaments amb la resta (per exemple, amb la Louise) sap treure el caràcter, la ràbia i la desesperació. En ell veiem el patiment, el dubte, la desorientació. L’Albert, doncs, actua amb sentiment. Ha construït un Quentin molt complet, coherent i convincent. Cal felicitar-lo.
La Maria Colom expressa molt bé tot el patiment de la Louise, la dona d’en Quentin. Al principi se’ns mostra com una dona enamorada que recolza el marit en la dura empresa de defensar un suposat comunista. Però, a mida que avança l’obra, observem en ella el canvi degut als constants menyspreus i infidelitats d’en Quentin. El matrimoni es va distanciant i els retrets i l’amargor dominaran la relació. La Louise acaba tan esgotada dels enganys i la fredor del marit que li demanarà el divorci.
Tampoc és senzill, doncs, el paper de la Maria Colom. Un personatge que evoluciona cap a l’amargor i el desengany. La Maria el resol amb solvència, creant una Louise del tot creïble, sense exageracions ni excés de dramatisme. Destaco, com a millors moments, els enfrontaments amb el marit davant de cada infidelitat enxampada o quan li diu que vol anar a veure un psicoanalista perquè es troba perduda en la relació. Que bé demostra la desorientació i la progressiva davallada del personatge.
L’Edith Baulenas fa el paper de la sensual Elise, la primera amant que coneixem d’en Quentin. És un amor fugaç i no massa profund. L’Edith ens mostra una Elise astuta, decidida, de mirada penetrant, però que acaba cansada davant de la indecisió d’ell.
La Júlia Viussà interpreta la Maggie, una telefonista del despatx on treballa en Quentin. Al morir sobtadament el seu marit esdevindrà la següent amant del protagonista. La Maggie és un personatge excèntric que deixa la feina per llançar-se a la seva vocació de cantant. Una dona anímicament feble, inestable, que necessita el suport constant d’ell per no perdre el nord. En Quentin, atret per la seva llum, s’hi casarà (després de divorciar-se de la Louise), però acabarà avorrint-la davant de les constants excentricitats i inestabilitats.
La Júlia Viussà fa una interpretació excel·lent. En ella veiem aquesta dona estrambòtica, però alhora encantadora. Una dona que ja intuïm que acabarà fent un disbarat. La dicció i la modulació de la veu de la Júlia són formidables i ajuden a crear aquest personatge dissonant. Però, sobretot, la Júlia destaca en la interpretació: en la gestualitat, en els posats, en les mirades. És capaç de representar la tan complicada dualitat de la Maggie: divertida, amable, alegre i, alhora, estranya, feble i plena d’extravagàncies. Una mena de Marilyn Monroe, vaja.
Escenografia de l'obra i situació del públic que va pujar dalt de l'escenari a la Sala Crespi. Foto: Queralt Díaz
M’encantà la intensitat i l’energia que demostrà en tot moment i destaco, per damunt de tot, dues escenes: la que es coneixen amb en Quentin, on podem ja veure aquesta dualitat del personatge, i l’escena de l’intent de suïcidi, per la manera de tractar aquest moment tan difícil de representar.
Finalment, l’Olga, interpretada per la Judit Serra. És la darrera amant d’en Quentin i, probablement, la dona que millor respon a les seves expectatives. L’Olga és una austríaca que, durant la Segona Guerra Mundial, va patir de valent veient caure molta gent del seu voltant. Una dona honesta, de tornada de tot, sense res a amagar. La Judit es mostra sòbria, molt natural, pausada i reflexiva. Una lectura com cal, doncs, d’aquest personatge cabdal, que pot aportar la pau tan anhelada del protagonista.
Direcció i posada en escena
La direcció, a càrrec d’en Josep Canet, és intel·ligent, plena de detalls i molt ben calculada. Ha sabut guiar cada personatge cap on convenia, sense excessos ni interpretacions de cara a la galeria.
Ha creat per a cada personatge un món, clarament diferenciat de la resta: un Quentin aclaparat, una Louise superada, una Maggie excèntrica... Això és un gran encert i una bona lectura del text. També ha sabut treure profit de les escenes que permetien més ritme i acció, aconseguint així que l’espectacle no sigui massa lent o decaigui. En definitiva, ha dirigit un muntatge molt sòlid, coherent i amb interpretacions brillants.
La posada en escena és també una aposta valenta: els actors actuen dins d’una carpa quadrada. Una mena de ring, on a cada cantó sempre tenim assegudes les 4 dones d’en Quentin. Només una interactua amb l’actor, depenent de l’escena que es tracti, però el fet que les altres l’observin ajuda a crear aquest ambient de pressió i de judici constant.
Una altra aposta valenta de la direcció i del grup és que van convidar a uns 25 espectadors a presenciar l’obra des del mateix escenari, a dreta i a esquerra de la carpa. Com el mateix director em comentà, van dissenyar l’obra per a ser representada principalment en espais petits, per tal d’aconseguir una integració més gran del públic i que, alhora, pogués ser vist des de diferents angles.
Això tan habitual, des de fa anys, en teatres barcelonins com el Teatre Lliure, la Sala Beckett o la Muntaner, per citar només tres exemples, és encara molt poc habitual en el teatre no professional i entronca, clarament, amb aquesta visió nova del teatre que ens pot aportar la joventut. Un teatre de proximitat i de sensacions, on s’observen detalls que des de platea són molt difícils d’apreciar.
Un dels únics aspectes febles de l’espectacle fou la il·luminació. Suficient per seguir l’obra des de l’escenari, però massa pobra per veure’l des del pati de butaques.
En definitiva, tan de bo molts més concursos i mostres de Catalunya decideixin apostar per grups com Deixalles’ 81. Potser llavors començaríem a veure com els joves tornen als teatres no professionals.
REPARTIMENT
Quentin: Albert Elias; Olga: Judit Serra; Elise: Edith Baulenas; Maggie: Júlia Viussà; Louise: Maria Colom.
Tècnics de so i llums: Queralt Díaz i Josep Canet; Equip tècnic: Climent Codina, Pepe Díaz, Francesc Ventura; Maquillatge i pentinats: Núria Cos i Montserrat Permanyer.
Direcció: Josep Canet.
Durada: 1 hora i 30 minuts
Eloi Falguera
Director i autor