Pep Pla torna als escenaris després de 10 anys

Pep Pla torna als escenaris i ho fa per la porta gran: al Teatre Villarroel de Barcelona i compartint cartell amb l’actriu Emma Vilarasau, en l’obra La mare.

A Terrassa, dir Pep Pla és sinònim de director del CAET. No tothom té present que, abans de res, en Pep és actor. És cert que, darrerament, s’ha encarregat d’algunes direccions: el 2014 la d'Els eufòrics, on també era coautor juntament amb Marc Angelet, i el 2015 la de No res, on signava també la versió teatral d’aquesta novel·la de Janne Teller. Però com a actor, feia ja 10 anys que no el vèiem.

Ara, els terrassencs i terrassenques, tenim l’oportunitat de redescobrir-lo en una obra intensa i al costat de grans actors. La mare estarà a la cartellera, com a mínim, fins al 12 de març.

Per parlar d’aquest nou projecte i de com s’ho farà per compaginar les tasques de director del CAET amb les d’actor, ens hem reunit amb ell a les oficines del Teatre Principal.
 
Molta gent a Terrassa et coneix com a director del CAET, però en Pep Pla és actor...
Primer de tot, sí. Ara feia 10 anys que no trepitjava els escenaris, des d'Animales nocturnos, de Juan Mayorga, que es va fer a la Sala Beckett. Vaja, des que vaig entrar al CAET. La feina de director és tan absorbent que no m’ha permès combinar-ho. Fer televisió és diferent, són dies molt concrets. Però, és clar, per posar-se a assajar dos mesos i després fer representacions, has de tenir certa disponibilitat... I no es donava el cas.
 
Com s’ha pogut encaixar aquesta vegada?
Ha estat una cosa extraordinària perquè el director, l’Andrés Lima, també té una agenda molt complicada. Ara a Madrid, ara a Suècia... Sempre està amb muntatges amunt i avall. La proposta que em va presentar m’encaixava pel poc convencional: primer tres setmanes intensives d’assajos, després una aturada també de tres setmanes, una nova setmana d’assajos... A nivell personal era un projecte que em podia combinar, m’encaixava entre les tasques de programació. A més, em serveix per no rovellar-me. De tant en tant s’ha d’anar al ruedo. Mirar-s’ho sempre des de la cadira està molt bé, però sortir és sempre un desafiament.  
 
Pels terrassencs que vulguin desplaçar-se a Barcelona, a veure el retorn de Pep Pla als escenaris, què els podem dir de l’obra?
L’espectacle es diu La mare. El protagonitza l’Emma Vilarasau i jo faig el paper del Pare. Els dos tenim moltes escenes "cara a cara" i, la veritat, és molt gratificant treballar amb una actriu com l’Emma.
 
De què tracta?
És difícil d’explicar. De l’autor, Florian Zeller, ja es va poder veure al Romea l’obra El pare, protagonitzada per Héctor Alterio. Tractava d’un home gran que patia un procés d’alzheimer. L’autor instal·lava el públic dins del cap d’aquesta persona. Tot el què li passava a ell, el públic ho veia. Si patia una confusió, l’espectador també.
 
La mare segueix el mateix estil?
En La mare, la protagonista pateix un procés de depressió provocada per la nostàlgia. Els fills marxen de casa per viure la seva vida i ella, de sobte, es queda sola. L’home (el meu paper) treballa molt, sempre està ocupat i para poc per casa. A ella, doncs, només li queda viure del passat. Mai mira al futur, on no té res. Això passa a moltes cases. A partir d’aquí, la dona comença un procés de depressió. Tu, com a espectador, vas vivint aquest procés i comences a veure coses estranyes, fins al punt de plantejar-te si el què estàs veient és veritat o no. Poc a poc se’t van posant els pèls de punta. És una mica un espectacle de terror, un gènere poc explotat al teatre. 
 
Parla’ns del teu personatge.
Com he dit, és un home que treballa molt i que, quan arriba a casa, es troba un panorama complicat que ha d’anar capejant amb amor i paciència. L’Emma fa un treball molt intens, dramàtic, fort. És una obra forta. Com a actors és per gaudir i com a públic també perquè empatitzes, ho passes fatal, però alhora és alliberador.
 
Com han anat els assajos?
Han estat molt intensius. Ara l’obra ja està assajada i feta, només falta la darrera embranzida, però ha estat un període fort. Al matí venia aquí al CAET i a la tarda baixava a Barcelona per començar els assajos a les 4. Penseu que l’Emma Vilarasau, si quedàvem a les 4, a les 3 ja estava allà vestida. I el primer dia ja se sabia tot el text. De vegades la gent es pot pensar que les coses surten perquè sí i no és veritat.
  
Estar tant de temps sense pujar als escenaris, per algú que té el verí del teatre tan endins, què suposa?
Suposa canalitzar l’energia cap a altres llocs: dirigint o fent les programacions del CAET. Les dues coses et comporten també molt de plaer i satisfacció. Buscar i triar espectacles, no ho sembla, i et demana molta energia. Però, és clar, quan et diuen "és un paper amb la Vilarasau, ho dirigeix l’Andrés Lima i només són tres setmanes"... és molt temptador.
 
Com podràs compaginar les tasques de director del CAET amb les d’actor?
No ho sé, ja us ho explicaré! Suposo que dedicant-me durant el dia a les feines de direcció i, cap a les 6 de la tarda, marxant a Barcelona perquè a les 20.30h has d’estar vestit i maquillat, a punt per sortir a escena. Per sort, l’obra dura una hora i dos quarts. A més, avui dia el teatre comença a hores més normals. Abans començaves a les 10 de la nit i quan acabaves encara tenies de sopar... se’t feia la 1 de la matinada. Ara pots fer una vida més normal. Crec que ho podré compaginar bé.
 
Parlant dels horaris, aquesta temporada des del CAET també aposteu per avançar una mica l’espectacle dels dissabtes, a les 8 del vespre. S’ha fet perquè el públic pugui sopar a una hora més raonable o mirant més pels actors?
Aquí els que manen són els espectadors. L’actor està al servei del públic: actua els dissabtes i els diumenges perquè és quan la gent no treballa. Si es van adaptant els horaris és perquè la vida sigui més portable a nivell familiar. I si tot es va avançant, és lògic que també nosaltres ens hi posem. La prova, a Terrassa, la fem aquesta temporada. Veurem si la gent ve igualment a les 8 o no. Personalment crec que és bo. Si comencem a les 8, quan l’obra s’acaba l’espectador pot anar a un restaurant i no el troba tancat.
 
Aquesta doble vida diària, d’actor i de director, com t’influirà en la teva vida personal?
En el meu cas és fàcil. Si la persona amb qui compartís la vida no fos d’aquest món, seria molt més complicat. Jo, per exemple, el cap de setmana vaig a veure quatre i cinc espectacles a Barcelona. Agafo la moto i, de vegades, un mateix dissabte veig tres coses: a les 5, a les 8 i a les 10. La meva dona moltes vegades ve amb mi.
 
Ho vas a veure tot?
Cal veure-ho tot per després poder programar correctament les 10 obres d’aquí. Per escollir bé, ho has d’anar a veure: comèdies, drames, teatre gestual, obres per al TNT... I triar no només en funció del què t’agrada, sinó pensant en el teu públic.
 
Per acabar,  La mare es podrà veure al Teatre Villarroel des del proper 28 de gener fins...
D’entrada fins al 12 de març, però es podria allargar fins a Setmana Santa, tot depèn. Després anirà de gira a la tardor. Per tant, estaré als escenaris força temps.