Tradicions

Guia bàsica per jugar al Quinto a Terrassa (i no morir d'una pluja de guixes)

El dia de Reis, havent dinat, és un dels que les sales de Quinto s'omplen; t'expliquem com s'hi juga

per Joaquim Albalate / Jaume Maeso, Terrassa | 6 de gener de 2017 a les 12:00 |
Qui pica s'emporta uns quants calers, segons la partida | Joaquim Albalate
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una de les tradicions nadalenques més arrelades a Terrassa (i a la resta del Vallès) és el Quinto, un joc d'atzar semblant al bingo però amb un seguit de peculiaritats que el fan d'allò més popular. Tradicionalment, els dies que les sales de quinto s'omplen són les tardes dels dies més familiars: el 25 i el 26 de desembre, l'1 i el 6 de gener. Tot i això, algunes entitats, com El Social, arriba a organitzar una vintena de sessions.

El quinto és un joc molt antic: alguns historiadors calculen que va néixer per iniciativa del rei francès Lluís IV, al segle X, i que després va acabar evolucionant en el bingo. No se sap com ni quan va arribar a Terrassa, i menys, quan es va convertir en una tradició nadalenca. Durant el franquisme, fins i tot quan el joc estava prohibit, s'hi jugava.


Al llarg dels anys, s'ha fet a llocs com l'Epic Casino del Comerç, el Gran Casino, el Club Natació Terrassa o el bar L'Escola. També, en els últims anys, havia estat molt popular el de Faktoria d'Arts. Actualment s'hi juga al Casal de Barri de Sant Pere, a la Societat Coral Els Amics i a moltes altres entitats, però el rei és el del Centre Cultural El Social, que porta organitzant-lo des dels anys 60 del segle XX.

Per començar, cal saber que el de Terrassa pot ser diferent del d'altres poblacions, com el de Sabadell. Sobretot, és important saber que a Terrassa mai es pica línia, sinó que es va a la plena directament.

 

Cartilles de Quinto al Social de Terrassa Foto: Joaquim Albalate



Comencem, i va per tots...


Per començar a jugar calen ben poques coses. Una cartilla que tingui sis quadrants amb quinze números, que facin els 90 que hi ha dins la cistella; unes quantes guixes, que són un tipus de llegum, i una taula i una cadira. I, òbviament, algú que vagi cantant els números: el lloro.

Un cop ben asseguts, amb la cartilla davant, i una muntanyeta de guixes per anar tapant els números, ja pot començar el joc. Per si no esteu atents, ho avisarà i repetirà els dos primers números que surtin de la cistella.

Parelleta de iuns...

Però si alguna cosa fa popular el quinto és que, en comptes de dir els números i prou, s'estableixen una sèrie de cants i rimes que el fan únic. Les parelles, els petits, els pelats... tot forma part d'un ritual que va evolucionant amb el temps. Algunes es perden (les cames del Muntanyola!) i d'altres que s'incorporen i agafen popularitat (-Er sinco! -Montilla!).

Tira-me-la!

Un cop el lloro ha anat cantant números, i el jugador té catorze de les quinze caselles, és a punt de picar: és a dir, a punt de guanyar la partida. És aleshores quan el quasi afortunat sol aixecar la mà i fa petar els dits, a crit de "tira-me-la!", perquè el lloro tregui, o no, el número que li falta.

Canvi de lloro!

Sovint pot passar que un jugador consideri que el lloro no li porta sort. De fet, sent un joc d'atzar, és el més probable, però sempre s'ha de buscar un culpable. Els lloros van rotant més o menys cada hora, tot i que depèn de la sala. Tanmateix, si un bon nombre de jugadors demanen el canvi de lloro, s'ho pot arribar a plantejar. Sempre, evidentment, que es faci amb respecte i bon humor.
 

El lloro comprova un cartró del Quinto que ha picat Foto: Joaquim Albalate


No et moguis!

Aquesta expressió s'utilitza quan el lloro treu dos o tres números seguits que cauen a prop a la cartilla d'un jugador. Sovint no serveix de gran cosa, perquè, ni que sigui per pura probabilitat, aviat el lloro s'haurà de moure i els números aniran a una altra banda del cartró.

Remena!

Si no surten els números que el jugador necessita per guanyar, pot demanar que el lloro remeni el cabàs, a veure si, després de posar-los tots amunt i avall, la partida és més favorable a qui ho ha demanat.

Han picat!

Quan algú té, finalment, els quinze números, el més corrent és picar a la taula per avisar que ha guanyat. Sovint, això implica que la resta de jugadors de la sala comencin a tirar guixes a l'afortunat o afortunada, una pràctica que lloro i cobradors intenten evitar sense gaire èxit.

Un cobrador s'acosta i recull la cartilla, i la porta al lloro perquè comprovi, en veu alta, que els quinze números que hi ha són els que ha cantat realment. Si és bona, així ho diu, i el cobrador torna la cartilla a l'afortunat amb el corresponent premi. És costum, tot i que depèn de cadascú, que el guanyador convidi els jugadors que té al voltant a, com a mínim, la següent partida.

Que l'afaitin!

No sol passar, però a vegades, una cartilla no és bona: algun dels números que hi apareixien no s'havia cantat. Això pot implicar moltes coses: la primera, una segona pluja de guixes cap a qui havia picat. Però diu la llegenda que a qui picava sense tenir-los tots se li tallaven els cabells com a mostra de vergonya.

Això sí, mai s'han de retirar les guixes abans que el lloro comprovi si la cartilla guanyadora és bona: si no ho és, el joc segueix, i la resta dels jugadors ho celebren. Excepte, és clar, els que estaven al voltant de qui ha picat: el més probable és que, amb el cop sobre la taula, les guixes s'hagin bellugat.
 

Les sales del Centre Cultural El Social s'omplen els dies de Quinto Foto: Joaquim Albalate


 

 

També hauries de llegir
Fa 286 setmanes

Les rimes i cants del Quinto de Terrassa

Participació