«El heavy metal és la música moderna que més beu de la clàssica»

Les cançons de Sangtraït, el mític grup de hard rock i heavy metal català, tornen a cobrar vida i ho fan com mai s'havien sentit abans. Aquest dissabte, a les nou del vespre, el Centre Cultural Terrassa acull la 'Simfonia de les Pedres i el Vent', un espectacle que uneix l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i Los Guardians del Pont (LGP), un grup format per Quim Mandado i Martín Rodríguez, antics membres de Sangtraït, i el guitarrista Joan Cardoner.

Tant les peces de Sangtraït com les de LGP s'han orquestrat per fusionar el heavy i la música clàssica, en un espectacle que porta menys d'un any girant i que ara arriba a Terrassa, en l'única oportunitat de veure 'La Simfonia...' a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Torre ha parlat amb Quim Mandado, Martín Rodríguez i el director de l'OCE, Carles Coll, tres músics amb una bona relació que salta a la vista, el mateix dia que han trepitjat l'escenari del concert per primera vegada.

Com esteu vivint aquesta gira? Quines sensacions teniu de cara a aquest concert que feu a Terrassa?

Carles Coll: Les sensacions són bones; ja en portem uns quants. El primer cop sí que hi havia una certa incògnita, a veure com respondria la gent: que un grup de heavy metal vagi amb el pes d’una orquestra de cambra pot trastocar les idees que tingui la gent! Esperem el concert amb molta il·lusió i que la gent surti contenta, com als altres concerts que hem fet.

Martín Rodríguez: Per part nostra estem molt contents d’estar amb l’orquestra d’en Coll...

CC: ...l’Orquestra de Cambra de l’Empordà!

MR: Això. És una il·lusió acomplerta després de fer tot el que hem fet amb els dos grups, amb Sangtraït i amb LGP. La satisfacció de poder fer aquests concerts és enorme.

Quim Mandado: Està molt bé. No és un xoc, perquè tot és música, però agafar aquestes cançons, que tothom coneix, i donar-los la volta, és una òptica molt diferent, agafa uns matisos molt bonics.

Com sorgeix aquesta idea, aquesta col·laboració?

CC: Té una certa lògica. La gent que ens ve a veure i que recorda unes cançons, com El vol de l’home ocell, per exemple, ha evolucionat, s’han fet grans. Van a la recerca d’aquell heavy metal que els feia vibrar fa 25 anys, però ara saben copsar aquesta nova dinàmica, l’evolució que ha anat amb ells mateixos. Això crea un fenomen curiós, no saben si els agrada més així o els agradava més abans! Sigui com sigui, no hem canviat ni una nota, només hi hem afegit color.

QM: A mi em van demanar que cantés per un projecte que tenien, amb cançons d’en Llach i d’en Serrat... i em van dir que ja que hi era en cantés una de les de Sangtraït.

CC: I va cantar ‘Somnis entre boires’ i va quedar molt maca, i a partir d’aquí va néixer tot.

Musicalment deu ser tot un repte, combinar el heavy metal i una orquestra de cambra...

QM: Quan vam començar a muntar-ho, en Carles tenia por perquè no sabia com agafar-ho. Jo li deia que estigués tranquil: de tota la música moderna, el heavy és la que més beu de la clàssica! Les cançons sonen fantàstiques, creixen d’una manera... com si passéssim d’una foto en baixa definició a l’alta definició, veus més detalls de la música.

No és la primera experiència, però, que té la Orquestra de Cambra de l’Empordà amb música moderna: ja havien col·laborat amb els Lax’n’Busto. Això ho ha facilitat?

CC: Bé, en el nostre cas els arranjaments els va fer en Joan Albert Amargós, i els va dirigir ell; jo només vaig posar els músics! De totes maneres, hem volgut que l’orquestra tingui molt més protagonisme que aleshores, tot i que les protagonistes són les cançons, però, sobretot, la veu. És molt important que les lletres, tant de Sangtraït com de LGP, se sentin. Tenen una potència intrínseca literària, i això s’ha de destacar. La nostra sonoritat, i el treball dels tècnics, equilibra molt bé tots els components.

QM: Nosaltres des d’un inici vam tenir clar que l’orquestra era tan important com la banda. No és un complement; de fet, no ho és ni al nom. No és Los Guardians amb l’Orquestra, sinó que és l’Orquestra i Los Guardians...

Sembla que no passin els anys per la música de Sangtraït ni de LGP. Això ajuda a connectar amb el públic actual?

QM: Aquests concerts són per a tots els públics, i ens trobem amb famílies: pares, fills, avis... I és divertit trobar-se amb això. Trobes nens petits, de set o vuit anys, que se les coneixen.

CC: Les lletres són atemporals. L’home que volia ser ocell podia ser-ho fa trenta anys o podria existir ara. Els temes dels Guardians també són el mateix: una cançó parla dels càtars, un tema de fa mil anys, i tothom les entén. Ells feien unes cançons contra la injustícia social que no eren puntuals, sinó que serveixen per qualsevol moment.

El moment polític pot ajudar a que el record de Sangtraït estigui més viu?

MR: No ens havíem identificat mai políticament. Nosaltres fèiem música i la gent venia a gaudir-la i prou...

CC: Ara sí, que quan toquem algunes cançons, com ‘Lliures com l’alè del vent’, apareixen banderes estelades entre el públic.

QM: Los Guardians del Pont, en canvi, sempre hem estat una mica més identificats, potser perquè hem crescut en els últims anys, quan aquest sentiment també ha evolucionat. I això que vam començar cantant en castellà, amb en Cardoner... Però quan em van dir de cantar a mi, jo vaig demanar de fer-ho en català: jo he de sentir, m’ha de sortir de dins el que canto, i això només passa si ho faig en la meva llengua.

Aquest homenatge fa tornar les ganes de reprendre Sangtraït?

MR: No. Per la meva banda, no.

QM: Està difícil. Podem dir moltes coses, però jo crec que no tornarà mai.

CC: Vist des de la barrera, puc assegurar que ningú tocarà Sangtraït i, sobretot, cantarà Sangtraït, com ho fan ells. En Quim Mandado és el que més s’assembla al seu cantant! (Riuen)

I no pot ser que pesi més el que havíeu fet en un passat que el que heu fet en els últims anys amb LGP?

QM: Cal dir que aquest concert és una mena d’homenatge a Sangtraït. Però no volem renunciar al que som ara, i per això hi posem coses de LGP. Crec que cada vegada menys la gent ve per veure Sangtraït, hi ha molta gent que ens ha conegut com a Guardians, sobretot joves, que ni tan sols coneixien el projecte anterior!

Quins projectes de futur teniu pensats?

QM: Bé, seguir tocant amb los Guardians i, si tot va bé, fer un altre disc. Amb l’orquestra està complicat, però...

MR: Doncs a mi m’agradaria fer-ho amb l’orquestra. Que fos nostre, però amb l’orquestra. Seria molt maco.

QM: A mi m’encantaria, però porta una feinada enorme.

CC: Estaria molt bé, amb un disc pots trobar molts més matisos que no pas en directe.
 
I d’aquest concert, no en sortirà un disc?

QM: No podem fer-ho. Qui vulgui gaudir de ‘La simfonia de les pedres i el vent’ només ho podrà fer en directe. Tot i que ens hagués agradat gravar-lo...

CC: La idea inicial era fer-ho, de fet. Però hi ha problemes de copyright amb alguns dels autors de les cançons i ens demanaven molts diners. Si ells no volen fer-ho, doncs res. Però podem anar fent concerts, anar allargant aquest projecte.

QM: Igualment, aquest és un projecte que porta només un any, amb molt pocs concerts, perquè costa trobar llocs on es facin i costa trobar dates que ens vagin bé a tots; tenim altres projectes, altres feines.

Ara és complicat, viure de la música?

QM: El que trobo una mica és, des del meu punt de vista, que a nivell de promoció, només es promociona un petit segment del panorama musical, que és molt ample però sembla que per molts només existeixi un trosset molt petit. Si parlem, en canvi, del jazz, de la clàssica, del heavy... tot això no existeix. Se’n parla, sí, però ens quedem en la superfície, i altra gent que fa coses més interessants, no surt.

CC: Després, és clar, hi ha el tema de l’IVA cultural, per exemple... La música no és un luxe, és quelcom essencial, tota la cultura ho és, i no s’entén que es tracti amb l’IVA dels productes de luxe!

Quines altres oportunitats tindrà la gent per veure-us?

CC: L'agenda està oberta, però ja hem dit que és difícil trobar llocs i dates... El que podem dir és que el de Terrassa al Centre Cultural serà l'únic concert al Vallès Occidental i l'únic que farem, si més no de moment, a prop de Barcelona! Per tant, tothom de per aquí que cregui que tornarem aviat, que no se'n refiïn, que mai se sap!

'La simfonia de les pedres i el vent' es presenta aquest dissabte, 17 de setembre, a les nou del vespre. Les entrades es poden comprar al web del Centre Cultural o a taquilla, amb un preu de 17 i 20 euros respectivament.