21
de juliol
del
2016
Actualitzat
a les
7:57h
La concessió per la gestió de l’abastament de l’aigua que té la Mina d’Aigües de Terrassa acaba aquest desembre, després de 75 anys.
Últimament han estat sortint tantes informacions, articles i opinions dia si dia també, que ara que arriba l’estiu i sembla que s’ha calmat una mica, no em puc estar de dir-hi la meva.
Si, la finalització de la concessió sembla més ser un problema per tots els implicats que no pas una oportunitat per millorar el servei d’abastament d’aigua als ciutadans. Tot i que al final és tracta d’això, oi? Només es tracta d’aprofitar l’avinentesa per millorar el servei que reben els terrassencs.
Com ja havia dit, l’aigua és un bé públic i l’abastament un servei d’obligada prestació (i gestió) per part dels municipis, sigui per gestió directa, per concessió, per empresa pública, per empresa mixta, per empresa privada… La finalització de la concessió aquest desembre s’està gestionant de la pitjor manera possible per part de MINA, l’actual concessionària.
Recursos contra el comissionat de l’aigua, contra els advocats assessors de l’Ajuntament, enfrontar els treballadors amb l’Ajuntament, nul·la col·laboració no facilitant o negant informació a l’Ajuntament per fer possible la liquidació final de la concessió… Entenc que Mina ha de defensar els seus interessos com a empresa què és, però no cal anar contra els usuaris del servei, a qui representa l’Ajuntament.
Ara fins i tot nega que la titularitat sigui municipal i que ells només tenen la concessió del servei d’abastament d’aigua a la ciutat. Tampoc es pot dir que l’Ajuntament hagi fet la feina que li tocava. Ni la supervisió crítica ni el control rigorós de la concessió, ni liquidacions o balanços anuals d’inversions. No s’expliquen les despeses de la gestió, ni els cànons anuals que paga el gestor a l’Ajuntament...
Així, ara, no hi ha una proposta clara de liquidació final de la concessió, de reversió de les infraestructures, ni una proposta clara de futur per la gestió. De moment s’apunta com a possible solució momentània la pròrroga de la concessió actual! Fer una consulta sobre el futur de la gestió de l’aigua a Terrassa és necessari, si, però amb tota la informació de les diferents opcions sobre la taula.
Tant ens cal saber què és de qui i com cal liquidar bé l’actual concessió, com ens cal saber si hi ha propostes concretes i detallades sobre els possibles models de gestió. Ens cal saber que suposa cada model, quin cost té pels ciutadans cada proposta, quin control en podrem fer en cada cas. Què hi guanyem i què hi perdem? Si la consulta és amb resposta binària, o és amb resposta múltiple on es poden triar tres o més opcions, caldran moltes explicacions per aclarir bé cada opció.
Personalment no tinc clar que exercir la gestió pública directa sigui la millor solució possible, tot i que l’actuació de l’actual concessionari em fa dubtar del model de concessió. Continuo pensant però que la gràcia del tipus de gestió, sigui quin sigui, és que l’ajuntament (en definitiva la ciutadania) en pugui fer el control públic, que les decisions sobre els talls, sobre les prioritats de gestió, sobre com s’estipulen les despeses, com es fa el manteniment, com es trien les inversions per l’exercici... Però n’hem de parlar molt encara abans de la consulta.
Joan Pont i Montaner Terrassa, 20 de juliol de 2016
Últimament han estat sortint tantes informacions, articles i opinions dia si dia també, que ara que arriba l’estiu i sembla que s’ha calmat una mica, no em puc estar de dir-hi la meva.
Si, la finalització de la concessió sembla més ser un problema per tots els implicats que no pas una oportunitat per millorar el servei d’abastament d’aigua als ciutadans. Tot i que al final és tracta d’això, oi? Només es tracta d’aprofitar l’avinentesa per millorar el servei que reben els terrassencs.
Com ja havia dit, l’aigua és un bé públic i l’abastament un servei d’obligada prestació (i gestió) per part dels municipis, sigui per gestió directa, per concessió, per empresa pública, per empresa mixta, per empresa privada… La finalització de la concessió aquest desembre s’està gestionant de la pitjor manera possible per part de MINA, l’actual concessionària.
Recursos contra el comissionat de l’aigua, contra els advocats assessors de l’Ajuntament, enfrontar els treballadors amb l’Ajuntament, nul·la col·laboració no facilitant o negant informació a l’Ajuntament per fer possible la liquidació final de la concessió… Entenc que Mina ha de defensar els seus interessos com a empresa què és, però no cal anar contra els usuaris del servei, a qui representa l’Ajuntament.
Ara fins i tot nega que la titularitat sigui municipal i que ells només tenen la concessió del servei d’abastament d’aigua a la ciutat. Tampoc es pot dir que l’Ajuntament hagi fet la feina que li tocava. Ni la supervisió crítica ni el control rigorós de la concessió, ni liquidacions o balanços anuals d’inversions. No s’expliquen les despeses de la gestió, ni els cànons anuals que paga el gestor a l’Ajuntament...
Així, ara, no hi ha una proposta clara de liquidació final de la concessió, de reversió de les infraestructures, ni una proposta clara de futur per la gestió. De moment s’apunta com a possible solució momentània la pròrroga de la concessió actual! Fer una consulta sobre el futur de la gestió de l’aigua a Terrassa és necessari, si, però amb tota la informació de les diferents opcions sobre la taula.
Tant ens cal saber què és de qui i com cal liquidar bé l’actual concessió, com ens cal saber si hi ha propostes concretes i detallades sobre els possibles models de gestió. Ens cal saber que suposa cada model, quin cost té pels ciutadans cada proposta, quin control en podrem fer en cada cas. Què hi guanyem i què hi perdem? Si la consulta és amb resposta binària, o és amb resposta múltiple on es poden triar tres o més opcions, caldran moltes explicacions per aclarir bé cada opció.
Personalment no tinc clar que exercir la gestió pública directa sigui la millor solució possible, tot i que l’actuació de l’actual concessionari em fa dubtar del model de concessió. Continuo pensant però que la gràcia del tipus de gestió, sigui quin sigui, és que l’ajuntament (en definitiva la ciutadania) en pugui fer el control públic, que les decisions sobre els talls, sobre les prioritats de gestió, sobre com s’estipulen les despeses, com es fa el manteniment, com es trien les inversions per l’exercici... Però n’hem de parlar molt encara abans de la consulta.
Joan Pont i Montaner Terrassa, 20 de juliol de 2016