​Les coves habitades de Terrassa

L'Escola Industrial va néixer el 1904 i a redós seu es va començar a formar un petit barri, poblat per les primeres onades migratòries, de catalans de l’interior, aragonesos i murcians. En el seu moment va representar el nucli urbà més allunyat a l’est de la ciutat, i durant uns anys hi van viure famílies procedents d'altres indrets de l'Estat que havien arribat sense res i a la recerca de feina.

L’any 1915 s’hi alçaren cases i no fou fins el 1923 que s’hi construïren els primers vials, fins a arribar a les terres de Can Gorgs. El camí dels Ametllers que hi portava es transformà en el carrer de Lleó XIII. La masia estava situada al bell mig de la futura avinguda Barcelona, a l’alçada de l’actual plaça de Catalunya. Per poder urbanitzar va ser necessari enderrocar l'edifici, de tres plantes, documentat el segle XV com a Mas de les Arenes Jussanes. El 1558 Pere Gorgs es casà amb la pubilla Elisabet, passant a anomenar-se “Mas Gorgs”, nom que ha perdurat fins a la segona meitat del segle XX. Pel nord, les terres del mas ocupaven l’actual zona de l’Electra i del grup d’Egara.

Durant molts anys el servei d’autobús a Terrassa el formaven tres línees de comunicació: els dos de circumval·lació i una secundària, que sortia de l’Estació dels Catalans, passava per la Rambla, carrers de la Rasa, Sant Pau, Passeig Jacquard fins arribar a l’Escola Industrial. Era molt utilitzat pels estudiants forans. Amb la construcció dels grups de Sant Llorenç, es va perllongar fins els pisos.

Amb la creació del barri de Ca n’Anglada a mitjans de la dècada dels anys 50, l’Escola Industrial va anar perdent entitat passant a integrar-se a la nova demarcació.

Als anys 60, amb la construcció de l’Escola d’Enginyers Industrials, es poblà de molts estudiants que s’hi quedaven a viure per no haver-se de desplaçar fins a Terrassa diàriament. No va ser fins a les dècades dels 70 i 80 que les velles casetes se substituïren per blocs de pisos i ajudaren a augmentar la població de la zona.

Però, sens dubte, la reforma més destacada arribà amb la inauguració, l’any 1984, de la plaça Catalunya, el centre neuràlgic del barri. Ocupa les terres de Can Gorgs, masia que va ser enderrocada, entre el 1965 i 1967. A l’esquerra del carrer Lleó XIII hi havia un descampat fins el carrer Doctor Pearson i a tocar de la fàbrica Laniseda, on hi havia els forns d’una bòvila abandonats on uns quants immigrants improvisaren els seus estatges, cap a la dècada dels anys cinquanta, degut a la manca d’habitatges que va patir la ciutat. Aquestes coves foren desallotjades pocs anys després.

La manca d'habitatge amb les grans migracions dels anys 50 va fer que antics forns de la plaça Catalunya fossin utilitzats per viure

Durant el mandat de l’alcalde Josep Donadeu s’aconseguí la declaració de zona no edificable. El dia 28 de setembre de 1983, amb la plaça en construcció, el ple de l’Ajuntament acordava posar-li el nom.

La construcció propicià la configuració de la nova Associació de Veïns de la Escola Industrial-plaça de Catalunya, que va tenir cura d’erradicar l’incivisme i la conservació. Finalment, el barri es va segregar de Ca n’Anglada per passar a tenir entitat pròpia.

El dia 22 d’abril 1984 s’inaugurava la nova plaça, amb la presència de l’alcalde Manuel Royes i el president de la nova associació de veïns, Domènec Trullàs. Tres anys després, es van descobrir dos monòlits situats un a cada extrem: el més proper a la carretera de Castellar, d’un metre d’alçada, porta insertada una placa amb el nom de «Plaça de Catalunya». El de llevant, prop de l’avinguda Barcelona, amb els seus dos metres d’alçada, en té una que, encapçalada a la esquerra amb l’escut de l’Associació de Veïns de l’Escola Industrial-Plaça de Catalunya, i a la dreta, amb l’escut de Terrassa, porta la llegenda: «Escolteu / no sentiu refilar els ocells? / No noteu la llum més viva? / No marxeu doncs: sou a la plaça! / Plaça de Catalunya / Abril 1984».

L’escultura mòbil, col·locada dalt d’un turonet porta el nom de “Drac Màgic”, i és de l’artista Àngel Màdico, feta d’acer inoxidable. Té unes mides de 7 metres de llargada i 2’5 a la part  més ampla, i pesa uns 170 kg. L’any 1987, els actes vandàlics en feren necessari la seva restauració. Per evitar noves destrosses, el 1994 es col·locà sobre un tub d’acer inoxidable.

El veïnat va instaurar la Diada de Catalunya com la festa major del barri.  A la festa del 1988 es va environar la plaça amb la construcció d’una espectacular reproducció de la Torre Eifell que va presidir els actes festius. Aquesta reproducció estava formada per tres pisos i de gairebé 20 metres d’alçada i, de 10 metres d’amplada a la base. La va construir  el fuster Antonio González i va ser necessària una grua pel seu muntatge.