14
de juliol
del
2016
Fugit irreparabile tempus! Sembla que era ahir (setze de juliol de 2009). Han passat, però, set llargs anys... I el record d'en Sebastià Homs Padrissa segueix ben viu.
Malgrat que la cúpula convergent es manté enrocada. Deuen seguir l'eterna i trista consigna del seu molt impresentable ex president Pujol. Quan els periodistes li feien una pregunta inoportuna, acostumava a tibar del cínic i tòpic "ara no toca". Amb aquest eslògan, així els/ens ha anat. "Tal faràs, tal trobaràs". O, dit d'altra manera, "de aquellos barros, vinieron estos lodos".
Un mai no es mor mentre hi hagi algú que el recordi. A Viladecavalls, en el cas que ens ocupa, són un allau. La gent encara espera que algú parli. Certament, és prou penós de dir. De ben segur que fer-ho incomoda. L'adéu sobtat, tèrbol i sense aclarir del seu batlle presenta massa incògnites. Un dia o altre -ara, ja?- el partit nacionalista ha d'assumir el repte d'obrir el bec. Fa de covards mantenir el silenci administratiu per tota resposta. Els difunts tenen tot el dret a poder descansar en pau. Fent callar rumorologies de l'entorn buides de sentit/base.
Cal, per tant, que arribin a prendre el compromís valent -d'una vegada per totes- de situar les coses i/o els fets al lloc que pertoca. La família, els amics i el conjunt del veïnat els ho agrairà amb escreix. En Sebastià era un bon jan. La presa de la decisió de plegar de viure no s'explica. O, tal vegada, dóna peu a elucubracions que caldria ajustar en la seva justa mesura.
D'això, probablement, qui més hi ha de dir és CiU. La coalició dessota la qual s'aixoplugava en el govern municipal. Cal recordar que l’alcalde va marxar a la muntanya -en el seu vehicle- tot just després d’assistir a una reunió del seu partit. De debò que no hi tenen res a dir? Tothom sap quins dirigents hi havia en aquella trobada. D'aleshores ençà, tanmateix, s'ha dedicat sistemàticament a fer-se l'orni. Deuen pensar que el pas del temps diluirà el shock d'aquella sobtada notícia.
Res no em produiria més decepció que volguessin aprofitar la conjuntura política del moment per passar full. Per arxivar l'expedient. Es deuen pensar que l'avinentesa de la vergonyant refundació del partit els ho deixa prou apamat. Em faran pensar que tot plegat forma part d'un estil i una manera de fer tradicionalment llefiscosa i soterrada. Mentre la catifa tapi la pols, van per mal camí.
La memòria històrica els perseguirà fins que adoptin una actitud conciliadora. El temps pot diluir o apaivagar mínimament algun dels seus efectes. La costra, però, resta incòlume. Pendent fins que algú la guareixi.
En Sebastià fou un enamorat de la natura. Visqué en un poblet que tothom coneix com el "mirador privilegiat de Montserrat". Se n'anà en l'àmbit muntanyenc que adorava... El mirador de Gresolet, als peus d'un dels cims més emblemàtics del nostre país: el mític Pedraforca. Una contrada idíl·lica, de postal, incomparablement bonica.Que crida i convida a renovar, viure, somriure i enfocar el futur.
Tant de bo que sigui arribat el moment de tancar ferides i apropar postures! És de desitjar que l'agermanament de tot un poble pugui aconseguir allò que un seguit de mal anomenats polítics ens volen seguir negant.
Amic Sebastià, des d'allà on siguis, fes el favor de donar-nos un bon cop de mà! Que bona falta ens fa... Jo seré el primer que t'ho agrairé.
Josep Ballbè
Malgrat que la cúpula convergent es manté enrocada. Deuen seguir l'eterna i trista consigna del seu molt impresentable ex president Pujol. Quan els periodistes li feien una pregunta inoportuna, acostumava a tibar del cínic i tòpic "ara no toca". Amb aquest eslògan, així els/ens ha anat. "Tal faràs, tal trobaràs". O, dit d'altra manera, "de aquellos barros, vinieron estos lodos".
Un mai no es mor mentre hi hagi algú que el recordi. A Viladecavalls, en el cas que ens ocupa, són un allau. La gent encara espera que algú parli. Certament, és prou penós de dir. De ben segur que fer-ho incomoda. L'adéu sobtat, tèrbol i sense aclarir del seu batlle presenta massa incògnites. Un dia o altre -ara, ja?- el partit nacionalista ha d'assumir el repte d'obrir el bec. Fa de covards mantenir el silenci administratiu per tota resposta. Els difunts tenen tot el dret a poder descansar en pau. Fent callar rumorologies de l'entorn buides de sentit/base.
Cal, per tant, que arribin a prendre el compromís valent -d'una vegada per totes- de situar les coses i/o els fets al lloc que pertoca. La família, els amics i el conjunt del veïnat els ho agrairà amb escreix. En Sebastià era un bon jan. La presa de la decisió de plegar de viure no s'explica. O, tal vegada, dóna peu a elucubracions que caldria ajustar en la seva justa mesura.
D'això, probablement, qui més hi ha de dir és CiU. La coalició dessota la qual s'aixoplugava en el govern municipal. Cal recordar que l’alcalde va marxar a la muntanya -en el seu vehicle- tot just després d’assistir a una reunió del seu partit. De debò que no hi tenen res a dir? Tothom sap quins dirigents hi havia en aquella trobada. D'aleshores ençà, tanmateix, s'ha dedicat sistemàticament a fer-se l'orni. Deuen pensar que el pas del temps diluirà el shock d'aquella sobtada notícia.
Res no em produiria més decepció que volguessin aprofitar la conjuntura política del moment per passar full. Per arxivar l'expedient. Es deuen pensar que l'avinentesa de la vergonyant refundació del partit els ho deixa prou apamat. Em faran pensar que tot plegat forma part d'un estil i una manera de fer tradicionalment llefiscosa i soterrada. Mentre la catifa tapi la pols, van per mal camí.
La memòria històrica els perseguirà fins que adoptin una actitud conciliadora. El temps pot diluir o apaivagar mínimament algun dels seus efectes. La costra, però, resta incòlume. Pendent fins que algú la guareixi.
En Sebastià fou un enamorat de la natura. Visqué en un poblet que tothom coneix com el "mirador privilegiat de Montserrat". Se n'anà en l'àmbit muntanyenc que adorava... El mirador de Gresolet, als peus d'un dels cims més emblemàtics del nostre país: el mític Pedraforca. Una contrada idíl·lica, de postal, incomparablement bonica.Que crida i convida a renovar, viure, somriure i enfocar el futur.
Tant de bo que sigui arribat el moment de tancar ferides i apropar postures! És de desitjar que l'agermanament de tot un poble pugui aconseguir allò que un seguit de mal anomenats polítics ens volen seguir negant.
Amic Sebastià, des d'allà on siguis, fes el favor de donar-nos un bon cop de mà! Que bona falta ens fa... Jo seré el primer que t'ho agrairé.
Josep Ballbè