Ballart: «Denunciaré formalment qualsevol atac d'homofòbia que rebi»

Fa uns dies, vaig penjar al facebook la foto d’una paella compartida amb uns amics, el cap de setmana. Una cosa ben normal, vaja. Doncs bé: a més d’un i de dos, en públic i en privat, els va faltar temps per preguntar-se si la paella es pagaria amb diners municipals o si tenia dret a gaudir d’un parell d’escamarlans (congelats, per cert) amb la meva colla. Pot semblar una anècdota sense massa importància. Però no ho és en absolut: coses similars em passen sovint, massa sovint.

Quan et dediques a la política o exerceixes un càrrec públic, has d’estar disposat/da a què et diguin de tot. No hauria de ser així, però la veritat és que és així. I no em refereixo a les crítiques, que poden ser respectuoses sense deixar de ser dures, sinó als insults, als falsos rumors, a les mentides, les ofenses i a tota mena de barbaritats. I no només sobre qüestions polítiques o relacionades amb la gestió municipal, sinó també amb la vida privada. Amb la meva, més exactament.

Això és tan vell com el món: difamar forma part de tot l’ampli ventall de tècniques per llançar la pedra i amagar la mà, per atacar una persona per l’esquena, per intentar embrutar la seva feina o el seu bon nom. D’això en diuen fer safareig, no per passar l’estona, sinó molt sovint amb mala intenció i mala fe. Potser no té massa remei, em temo, però no estic disposat a resignar-m’hi. I menys encara a les xarxes socials o a altres espais de la vida pública, on hi ha molta gent que fa córrer tot allò que no té la valentia de dir a la cara o públicament.

Un dels mètodes destructius que s’utilitzen en aquests casos, és ficar-se en la vida sentimental o sexual de les persones. Aquest país ha canviat moltíssim, cert, i hem lluitat moltíssim perquè sigui així. Avui, 28 de juny, Dia de l’Orgull LGTBIQ, precisament celebrem que hem avançat en llibertat i en respecte, tot i que reivindiquem també que hi ha molta feina a fer i molta llibertat a guanyar…

Però hi ha una minoria, potser no tan petita, que continua obsessionada amb ficar-se al llit dels altres, amb dictaminar frívolament què està bé o què està malament, amb criticar si aquest o aquesta se’n van al llit amb aquesta o aquest, si es casen així o aixà, si es divorcien, si són més “liberals” del compte, si són homosexuals, si estan o no casats, si els agrada fer tal o qual cosa, si beuen o fumen, si tenen amics o amigues “poc convenients”, si practiquen tal o qual religió, si tenen aquest color de pell o un altre…

No són coses anecdòtiques. Han fet i fan mal, causen molt dolor a les persones. I contribueixen a crear un clima social en el qual es discrimina i es castiga -més o menys obertament- a les persones “diferents”: a la feina, a la política, a l’escola, a la vida social… La diversitat sexual és, en aquest sentit, un magnífic camp per a expressions i comportaments intolerants, sovint amb l’objectiu de perjudicar per aquesta via a persones que simplement fan la seva vida sense molestar ningú, que han escollit lliurement com i a qui volen estimar i que aspiren simplement a la felicitat, més enllà de la feina que puguin fer en cada moment.

Per a mi, la ratlla de la vida privada és sagrada. Que, entre adults lliures i responsables, cadascú faci lliurement i respectuosament el que vulgui. Però hi ha massa gent que no accepta això i que, quan no pot obligar els altres a viure d’una determinada manera, utilitza -conscientment- l’insult per fer mal.

He de dir que me n’he cansat d’aquesta mena de comentaris, rumors interessats i difamacions més o menys públiques. Fins ara, hi he plantat cara gairebé sempre amb discreció, tot i que no he tingut cap problema tampoc en fer públics, excepcionalment, alguns atacs  directes que he rebut.

Però a partir d’ara, senzillament, faré el que la llei em permet fer: denunciar formalment qualsevol atac d’homofòbia que pugui rebre. A Catalunya tenim una bona llei, que ens converteix en un país avançat i que ens dóna eines per defensar la llibertat i la dignitat de tothom. I, per tant, penso utilitzar-la a fons, sempre que calgui, amb serenitat, amb rigor i amb respecte fins i tot envers els que no respecten la llibertat dels altres.

I ho faré no tant per mi, com pels milers d’homes i dones, de joves, de persones de totes les edats i condicions, que pateixen en silenci i amb dolor l’homofòbia, que han de lluitar duríssimament per poder ser el que vulguin i estimar com vulguin. Crec que els ho dec a ells i elles i també a mi mateix, a més de totes les persones que, al marge de la seva orientació sexual, creuen en la llibertat i el respecte com a valors fonamentals de la nostra societat.

Aquesta és la meva modesta aportació a la celebració del 28 de juny. Un gest personal de dignitat i de llibertat, a favor de tothom.