Terrassa, la capital de Catalunya fa 500 anys

La vila el segle XVII Foto: Goliard-Museu de Terrassa

L’any 1649 es tenen indicis que la pesta o mal contagi havia entrat a Catalunya, és per això que la vila de Terrassa prengué la ràpida determinació de tancar la població als forans si no anaven proveïts de la cèdula sanitària. Totes les sortides particulars i els portals foren tancats, llevat dels de la Riera i el de la Font Vella que restaren oberts però salvaguardats amb vigilància constant.

L’any 1651 la pesta procedent de València havia arrelat a Catalunya i, a Barcelona principalment amb milers de morts. Terrassa, arran les precaucions preses va resistir indemne l’epidèmia pestífera i això va facilitar que la vila fos font de proveïment de queviures per la Ciutat Comtal.

El desastre barceloní era total i oferia poques garanties per donar empar als diputats catalans per reunir el Parlament de Catalunya. És per això que el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir buscar un refugi que garantís les convocatòries dels òrgans de govern de Catalunya. A tal efecte van demanar permís a la Universitat de la vila de Terrassa perquè acollís el Parlament català. L’endemà mateix els consellers terrassencs contestaren acceptant la petició, tot demanant garanties sanitàries dels nouvinguts. L’última sessió a Barcelona es va celebrar el dia 12 d’abril i la següent convocatòria es va determinar pel dia 6 de maig a Terrassa.

Per salvaguardar la vila es va prendre la mesura sanitària que els diputats, oficials, verguers, etc. s'hostatgessin pels entorns de Terrassa purgant, és a dir guardant quarantena abans d’entrar a la població, hostatjant-se en els diversos masos de la rodalia.

El desenvolupament de la guerra va propiciar que s'hagués de trencar la quarantena i que el dia 22 d’abril, uns dies abans del previst, els diputats entressin a la vila per tractar diversos afers urgents. Pel seu allotjament es van habilitar cases particulars i el consistori català va poder disposar de les estances del Castell-Palau on, en la seva gran sala, es va reunir el Parlament de Catalunya. Les nobles parets també foren testimoni dels pas d’alts dignataris de tota mena, entre ells el canomge degà de la Seu de Barcelona i president de la Generalitat Pau de Rosso, i el tinent general de l’exèrcit de Catalunya, Josep d’Ardena, que sojornà diverses setmanes a la vila.

L’estada del Govern i Parlament de Catalunya a Terrassa coincidí amb dues grans festes catalanes: la diada de Sant Jordi i el Corpus. La festa de Sant Jordi es celebrà amb gran solemnitat tal com s’esqueia a la seu del govern però amb la sobrietat que marcava un temps de guerra.

El dia 8 de juny es celebrava la diada de Corpus, amb oficis solemnes a l’església parroquial del Sant Esperit, on acudiren, envoltats de la pompa i el protocol escaient, els membres del govern. Salvador Cardús, en el seu llibre Terrassa durant la guerra dels segadors, ens transcriu el Dietari de la Generalitat en el qual el cronista fa un detallat relat de la diada. «Anaren consistorialment (des de Casa dels Consells) molt entonats ab les bandes de domàs carmesí en los pits ab les armes del General ab los porrers y masses devant, acompanyats de alguns oficials del General.

La clerecia els esperava a la porta de l’església. En entrar al temple els donaren aigua beneita amb un formós salpasser de plata. Els diputats i llurs oficials foren acompanyats fins a les graonades de l’altar major, on trobaren els consellers, el batlle, el mostassà i el clavari de la vila. Fetes les degudes cortesies, els diputats i oïdors s’assegueren a la part de l’Evangeli, en un banc de respatller, cobert amb un reboster amb les armes de la Generalitat, col·locat damunt una gran catifa. Els verguers se situaren en un escó al darrera mateix dels diputats. Els consellers, el batlle, el mostassà i el clavari ho feren a la banda de l’Epístola, en un altre escó, però sense reboster ni catifa.

L’ofici fou celebrat amb gran solemnitat extraordinària, amb excel·lent acompanyament d’orgue i a tres cors. Predicà el Pare Provincial de l’orde de Sant Francesc. Hi hagué ofertori i, si bé els diputats no oferiren, ho feren els consellers i llurs assistents i altres persones de la població.

Acabat l’ofici i reservat el Santíssim Sagrament amb les mateixes cortesies de l’arribada, acompanyats pels clergues fins a la porta de l’església, els diputats i oïdors se’n tornaren consistorialment amb el mateix cerimonial a la Casa dels Consells, on es llevaren les insígnies i després cadascun d’ells se n’anà a dinar al seu domicili respectiu.

A dos quarts de cinc de la tarda, amb idèntic acompanyament i cerimonial del matí, es presentaven de nou a l’església del Sant Esperit. Els rebé la comunitat que els acompanyà fins al presbiteri, on ja hi havia el batlle i els consellers de la vila. El Santíssim Sagrament es trobava exposat a l’altar major, en la Custòdia que havia d’anar a la processó, la qual partí poc després i seguí al recorregut acostumat pels carrers de la població.

Els diputats anaven en forma de consistori, darrera el gremial, amb els verguers i les maces davant. Cadascun dels diputats duia a la mà una petita atxa de cera blanca, encesa. Després d’ells seguiren dotze atxes més, de cera blanca, per compte de la Generalitat, les quals eren portades per alguns sacerdots, ciutadans honrats i altres persones de categoria de la vila, seguits pels oficials de la Generalitat, per ordre de càrrecs, amb ciris de cera blanca, i darrera d'ells hi anaven en nombre considerable les altres persones de la vila.

Tornada la processó a l’església i reservat el Santíssim, la comitiva se’n tornà a la Casa dels Consells, després d’haver retut públicament una mostra més de fe i del tradicional amor i veneració del govern de Catalunya a Jesús Eucaristia.»

El cronista descriu que la processó es va desenvolupar pel recorregut tradicional del carrers de la població. Aquest recorregut, probablement deuria ser: plaça de la vila, carrer Major per tornar pel carrer de Baix o el de les Parres. No sembla pas que el recorregut es fes per altres carrers que, tot i a dins de la vila, eren nous ravals poc poblats.

El 13 d’agost, davant la proximitat de les hosts castellanes arribades a Rubí, la Generalitat va decidir el seu trasllat a Manresa.