15
de juny
del
2016
Actualitzat
el
19
de juny
a les
17:42h
El fenomen de la immigració a Terrassa s’ha de dividir en dos períodes. El primer, fins a la Guerra Civil, en què la ciutat acollí immigrants dels Països Catalans, de l’Aragó i de Murcia, i que s’establiren al barris de Ca n’Aurell, Can Palet i Sant Pere Nord. El primer nucli va ser el carrer de Santa Magdalena, a la carretera de Matadepera.
La falta d’allotjament pels nouvinguts va ser un dels problemes a solucionar. L’Ajuntament aprovà el 1911, la constitució d’una Junta Local de Foment i Millora de Cases Barates per facilitar l’ajuda a qualsevol projecte públic o privat. Com que l’Ajuntament no podia fer front a les despeses de la problemàtica de la qüestió, sorgirien propostes privades com Fomento de la Propiedad SA, la Social Tarrasense SA, el Sindicato Emisor de Catalunya o la Cooperativa Obrera Els Amics. A les que caldria sumar les iniciatives de les empreses per allotjar els seus obrers.
El segon període, l’allau migratori després de la Guerra Civil fou molt significatiu. La ciutat passà de tenir 45.000 habitants a 160.000 el 1976, amb una cota màxima en el quinquenni 1960-65. La crisi dels anys 70 va aturar el fluix d’immigrants. La procedència migratòria era, principalment, d’Andalusia, Galicia, Extremadura...
La ciutat no estava preparada per acollir-los. Va ser necessària la construcció de blocs de cases i pisos als barris d’Egara, Sant Llorenç i Montserrat per donar-los cabuda, però va ser insuficients. Pels nouvinguts era fàcil trobar feina ja que l’industria reclamava mà d’obra, però l’aixopluc era una qüestió vital. Molt dels arribats trobaven estatge en cases de familiars i parents. Altres, en pensions o llogant una habitació.
Però els més desfavorits ho feien en paupèrrimes barraques que més endavant es transformarien en cases d’auto-construcció que anirien configurant barris marginals sense aigua, llum ni cap mena de serveis. Tenim els exemples dels barris de les Arenes, La Maurina (isla perdida). Hi ha havia immigrants que es refugiaven sobreocupant espais amb el sobre-abús del propietaris.
Tenim l’exemple del “Barco de doña Juana”, un conglomerat d’habitacles, al carrer 5-E (carrer de Francesc Layret, barri de la Cogullada), format per 30 barraques sobreposades comunicades per mitjà d’estrets passadissos formant un laberint amb escales deficients sense cap protecció. Les pèssimes condicions de construcció feia que les galeries representaven un perill pels infants. En aquests habitacles era insuficient l’aigua potable, doncs només hi havia una aixeta en tot el recinte. Dues comunes de fusta podrida feien servei per tota la comunitat, etc. Pel que fa a l’interior de cada departament, les cuines eren de petites dimensions en la majoria de casos amb uns fogons de carbó. Les habitacions destinades a dormitoris mancades de ventilació suficient i necessària pel nombre de persones que hi pernoctaven.
El juliol de 1957 una inspecció sanitària va obrir un informe amb el qual l’alcalde al mes d’agost decretava la demolició de la finca i ubicar els llogaters als pisos de Sant Llorenç i de Montserrat.
Un cas semblant però de menor proporcions va ser la “barraca d’Ursula” en l’avinguda d’Àngel Sallent.
Un altre cas de precarietat dels “sense sostre” va ser l’habilitació dels forats que havien deixat la clausura de la bòvila de Can Gorgs. A l’esquerra del carrer Lleó XIII hi havia un descampat fins el carrer del Doctor Pearson (futura plaça de Catalunya). Arran la fàbrica Laniseda, per sota el carrer del Doctor Pearson, on hi havia els forns d’una bòvila abandonats, va ser on uns quants immigrants improvisaren els seus estatges cap a la dècada dels anys cinquanta, degut a la manca d’habitatges que va patir la ciutat. Podem trobar habitacles semblants, salvant les distàncies, a les coves del Sacromonte de Granada. Aquestes “coves” foren desallotjades pocs anys després.
L’auto-construcció o el barraquisme, proliferaren sense planificació urbanística ni, per tant, cap mena de serveis, i amb un creixement anàrquic als voltants del nucli urbà.
Així, els mateixos treballadors que, de dilluns a dissabte empraven unes
bones dotze hores a les empreses tèxtils, accedien a terrenys a baix preu, on tot just l’ocupaven, aprofitaven estones lliures i diumenges sencers per
a treballar en la construcció de la seva pròpia barraca, ocupant-la tant bon punt quatre parets i teulada eren enllestides. Són molts els testimonis de compra de butlles al capellà del barri per tal de poder treballar en diumenge, o de l’adquisició de totxos i material de construcció, pagat en “còmodes terminis”. La grava era extreta del mig de la riera de les Arenes
Amb els anys les condicions milloraren i els fills dels immigrants pogueren, no sense esforç econòmics, instal·lar-se ennous habitatges.
Part d’aquells immigrants superaren el seu status creant tallers i empreses pròpies, fins i tot un d’aquells immigrats dels anys 50, actualment es el ciutadà més ric de Terrassa.