06
de juny
del
2016
Actualitzat
a les
10:28h
Em plau informar d'un conjunt d'activitats de la Fundació La Torre del Palau. Tindrà lloc al Centre Cultural del 8 de juny al 10 de juliol. Consisteix en donar a conèixer la figura d'un català de Balsareny, en Pere Casaldàliga. Un autèntic referent pel que fa a justícia i defensa dels drets humans, tan conculcats barroerament. Somiar és de franc.
Cada any, quan arriba l'octubre, em topo amb la crua realitat. El tren del premi Nobel de la pau passa de llarg, davant de candidatures amb fondària. Llavors, apaivago el desencís amb aquesta cita clàssica: "la vida es sueño y los sueños sueños son". Gran Pedro Calderón de la Barca!
Els noms d’en Pere Casaldàliga o Daniel Barenboim són eterns outsiders. Alguns dels darrers anys, sovint la gota ha fet vessar el got. Veure recollir segons quin premi em va provocar fàstic. Concretament els d’en Barack Obama (2009) i en Xosé Manuel Durao Barroso, Herman van Rompuy i Matin Shultz (en nom de la UE, 2012).
Internet fa de caixa de ressonància. Sovint, incomoda. Que li ho preguntin al quartet de les Azores: George Bush, José Ma Aznar, Tony Blair i el propi Durao. La foto va fer història... I tots ells ja estan enterrats...políticament i sortosa. Quins mèrits va fer Europa per aquest reconeixement? No en recordo ni un de sol. Va arribar tard i malament a la resolució de la guerra dels Balcans. En exemples més propers, ben poca cosa fa per Síria, Ucraïna o els refugiats. Es desentenen de temes punyents. Si n’Alfred Nobel ressuscités, es duria les mans al cap. El químic/enginyer suec que va inventar la dinamita va fixar -al seu testament- que el premi es lliuraria a persones que haguessin demostrat excel·lència en alguna de les matèries premiades.
De reüll, entreveig una politització total dels membres del jurat. Any rere any, amb ben poques excepcions, plou sobre mullat. Els guions ja es troben establerts amb anterioritat. Mai res no es pot desplaçar un sol mil·límetre del rengle. Tot ben lligat. Cal fer el teatre previ de triar diferents candidats. Malgrat que la travessa de la sort s’ajusti a un fet manipulat.
El 2011, el clamor popular recolzà la candidatura -a títol pòstum- d ́un català universal: Vicenç Ferrer. La iniciativa de les bases no va servir de res. Contrastem mèrits de la UE envers en Vicenç? No hi ha color! Volen tenir pa a l’ull. S’ho han de fer mirar immediatament. Ja n’hi ha prou! Sempre penso que la vida es fa a base de detalls.
Actualment, em refermo en aquest criteri. Fa vergonya que, seixanta-vuit anys després de la seva constitució, l’estat d’Israel encara es negui a conviure amb Palestina. I cercar icones que desorienten el personal no fa altra cosa que subscriure esquemes arrelats en valors de soca rel. Fa uns quinze mesos, la troca encara es va embolicar més. Van destituir el president del comitè que atorga el guardó del Nobel. Mai no havia passat.
Els tripijocs polítics del parlament noruec generen sospita. Són ells qui trien els cinc membres que prenen la decisió. És clar que el centre-dreta va guanyar les eleccions de fa tres anys... I, des de llavors, té majoria al comitè. I have a dream! Tinc tot el dret a somiar. Enguany -no pot pas ésser d'altra manera- la meva travessa és recurrent.
Insisteixo en els noms d'en Casaldàliga i en Barenboim. Tretze són tretze (traduït al castellà: "erre que erre").
Josep Ballbè
Cada any, quan arriba l'octubre, em topo amb la crua realitat. El tren del premi Nobel de la pau passa de llarg, davant de candidatures amb fondària. Llavors, apaivago el desencís amb aquesta cita clàssica: "la vida es sueño y los sueños sueños son". Gran Pedro Calderón de la Barca!
Els noms d’en Pere Casaldàliga o Daniel Barenboim són eterns outsiders. Alguns dels darrers anys, sovint la gota ha fet vessar el got. Veure recollir segons quin premi em va provocar fàstic. Concretament els d’en Barack Obama (2009) i en Xosé Manuel Durao Barroso, Herman van Rompuy i Matin Shultz (en nom de la UE, 2012).
Internet fa de caixa de ressonància. Sovint, incomoda. Que li ho preguntin al quartet de les Azores: George Bush, José Ma Aznar, Tony Blair i el propi Durao. La foto va fer història... I tots ells ja estan enterrats...políticament i sortosa. Quins mèrits va fer Europa per aquest reconeixement? No en recordo ni un de sol. Va arribar tard i malament a la resolució de la guerra dels Balcans. En exemples més propers, ben poca cosa fa per Síria, Ucraïna o els refugiats. Es desentenen de temes punyents. Si n’Alfred Nobel ressuscités, es duria les mans al cap. El químic/enginyer suec que va inventar la dinamita va fixar -al seu testament- que el premi es lliuraria a persones que haguessin demostrat excel·lència en alguna de les matèries premiades.
De reüll, entreveig una politització total dels membres del jurat. Any rere any, amb ben poques excepcions, plou sobre mullat. Els guions ja es troben establerts amb anterioritat. Mai res no es pot desplaçar un sol mil·límetre del rengle. Tot ben lligat. Cal fer el teatre previ de triar diferents candidats. Malgrat que la travessa de la sort s’ajusti a un fet manipulat.
El 2011, el clamor popular recolzà la candidatura -a títol pòstum- d ́un català universal: Vicenç Ferrer. La iniciativa de les bases no va servir de res. Contrastem mèrits de la UE envers en Vicenç? No hi ha color! Volen tenir pa a l’ull. S’ho han de fer mirar immediatament. Ja n’hi ha prou! Sempre penso que la vida es fa a base de detalls.
Actualment, em refermo en aquest criteri. Fa vergonya que, seixanta-vuit anys després de la seva constitució, l’estat d’Israel encara es negui a conviure amb Palestina. I cercar icones que desorienten el personal no fa altra cosa que subscriure esquemes arrelats en valors de soca rel. Fa uns quinze mesos, la troca encara es va embolicar més. Van destituir el president del comitè que atorga el guardó del Nobel. Mai no havia passat.
Els tripijocs polítics del parlament noruec generen sospita. Són ells qui trien els cinc membres que prenen la decisió. És clar que el centre-dreta va guanyar les eleccions de fa tres anys... I, des de llavors, té majoria al comitè. I have a dream! Tinc tot el dret a somiar. Enguany -no pot pas ésser d'altra manera- la meva travessa és recurrent.
Insisteixo en els noms d'en Casaldàliga i en Barenboim. Tretze són tretze (traduït al castellà: "erre que erre").
Josep Ballbè