05
de juny
del
2016
Actualitzat
el
08
de juny
a les
7:49h
Unes paparoles Foto: Arxiu LT
Hi ha paraules genuïnament terrassenques? La pregunta té una resposta afirmativa: sí, i tant. Paparola, taifa, xena, quarto de reixa, llòfia, dàcar i palaudina en són els millors exemples.
Joaquim Verdaguer, arxiver i apassionat de Terrassa, és una persona disposada sempre a recuperar la història de la ciutat mai explicada. Un dia va decidir cercar les paraules egarenques de soca-rel, les que no té ningú més, i ho va fer amb la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística.
Paparola o paparota (del llatí "papaver rhoeas") són els noms usats per a la rosella, paraula comunament utilitzada a la resta de Catalunya per designar la planta de flors vermelles habitual en els camps de cultiu a la primavera. Al Bages és pipiripip.
Les nostres carmanyoles
A la indústria terrassenca els obrers anomenaven taifa les carmanyoles. En àrab la paraula designa des d’una congregació de persones fins a una secta, fins i tot una tipologia de regnes independents del califat. "Potser cal anar a buscar l’origen en una analogia amb una olla plana".
Dins la taifa és el títol d'un disc que La Carrau va editar l'any 2007. El grup egarenc va haver d'aclarir que el títol no feia referència als regnes de taifes, sinó a un localisme. Companyes inseparables dels termos, les carmanyoles metàl·liques de fa unes dècades eren les reines de l'amanida russa i el tall arrebossat.
Xena es fa servir a la comarca de Terrassa, al Vallès Central, per definir "allò que es treu dels pous morts que hi havia sota les comunes de les cases". També es pot dir que "per les clavegueres baixa xena" o que "el riu és brut: hi ha xena", aclareix Verdaguer. L’extracció d’aquest producte es feia servir per adobar els horts i camps.
Malgrat semblar plenament terrassenc, a Girona encara perviu l’expressió fer xena, amb el significat de fer gatzara. Aquesta paraula sembla un gal·licisme, pres del mot gêne, que significa estorb.
Quarto de reixa semblava una expressió terrassenca, però s’ha detectat també a la comarca del Garraf, tant a Sitges com a Vilanova i la Geltrú. El que sembla clar és que al Vallès tan sols s’utilitza a Terrassa, i d’aquella manera, perquè en realitat cada vegada en queden menys, d’aquelles habitacions que donaven al carrer i que es protegien amb una reixa metàl·lica exterior.
Una taca a la roba
Llòfia ha estat una de les sorpreses de la recerca de l'estudiós i del Centre de Normalització. No apareix a cap diccionari o vocabulari i el treball de camp no va donar cap fruit. A Terrassa s’utilitza per denominar una taca a la roba, aquelles que hom es fa quan menja de forma involuntària. Es fa difícil saber-ne l’origen. A Llofriu, d’aquestes taques, en diuen llufes, i a Itàlia existeix l'expressió fare llofia, quan alguna cosa s’espatlla.
Un pal a la baieta
Arreu de Catalunya per definir el pal amb una baieta a la part inferior per netejar el terra sovint es fan servir els castellanismes fregona o mocho; en català existeixen fregadora o escuradora. A Terrassa, tenim la Mery. Tot i que està demostrat que la paraula s’utilitza a força localitats catalanes, és evident l'origen. Un ferreter, Joan Gunfaus, a finals dels 50 va idear un pal de fregar i un escorredor en forma d’embut, que va popularitzar. Els primers anuncis de la Mery els feia l’actriu Mary Santpere.
Els pastissets
Un dàcar és un pastisset de forma arrodonida fet de pa de pessic, omplert de trufa, cobert amb llimadures de xocolata i coronat per la corresponent cirereta vermella. Pren el nom de la capital del Senegal, Dakar, i tan sols es coneix a la nostra ciutat.
La palaudina és un símbol novell representatiu de la ciutat. El pastís va resultar guanyador d’un concurs convocat pel Gremi de Pastissers de Terrassa i Comarca el mes d’octubre del 1996. Salvador Jurado va guanyar el concurs davant de 21 propostes més. El nom i la seva presentació fan referència a la Torre del Palau. Es tracta d’un pastisset de forma cilíndrica amb gust d’ametlles, avellanes, ous, sucre, xocolata i aromes de ratafia, tot sencer dins d'una capseta de cartolina amb un dibuix que reprodueix una torre. Òbviament, la del Palau.
Hi ha paraules genuïnament terrassenques? La pregunta té una resposta afirmativa: sí, i tant. Paparola, taifa, xena, quarto de reixa, llòfia, dàcar i palaudina en són els millors exemples.
Joaquim Verdaguer, arxiver i apassionat de Terrassa, és una persona disposada sempre a recuperar la història de la ciutat mai explicada. Un dia va decidir cercar les paraules egarenques de soca-rel, les que no té ningú més, i ho va fer amb la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística.
Paparola o paparota (del llatí "papaver rhoeas") són els noms usats per a la rosella, paraula comunament utilitzada a la resta de Catalunya per designar la planta de flors vermelles habitual en els camps de cultiu a la primavera. Al Bages és pipiripip.
Les nostres carmanyoles
A la indústria terrassenca els obrers anomenaven taifa les carmanyoles. En àrab la paraula designa des d’una congregació de persones fins a una secta, fins i tot una tipologia de regnes independents del califat. "Potser cal anar a buscar l’origen en una analogia amb una olla plana".
Dins la taifa és el títol d'un disc que La Carrau va editar l'any 2007. El grup egarenc va haver d'aclarir que el títol no feia referència als regnes de taifes, sinó a un localisme. Companyes inseparables dels termos, les carmanyoles metàl·liques de fa unes dècades eren les reines de l'amanida russa i el tall arrebossat.
Xena es fa servir a la comarca de Terrassa, al Vallès Central, per definir "allò que es treu dels pous morts que hi havia sota les comunes de les cases". També es pot dir que "per les clavegueres baixa xena" o que "el riu és brut: hi ha xena", aclareix Verdaguer. L’extracció d’aquest producte es feia servir per adobar els horts i camps.
Malgrat semblar plenament terrassenc, a Girona encara perviu l’expressió fer xena, amb el significat de fer gatzara. Aquesta paraula sembla un gal·licisme, pres del mot gêne, que significa estorb.
Quarto de reixa semblava una expressió terrassenca, però s’ha detectat també a la comarca del Garraf, tant a Sitges com a Vilanova i la Geltrú. El que sembla clar és que al Vallès tan sols s’utilitza a Terrassa, i d’aquella manera, perquè en realitat cada vegada en queden menys, d’aquelles habitacions que donaven al carrer i que es protegien amb una reixa metàl·lica exterior.
Una taca a la roba
Llòfia ha estat una de les sorpreses de la recerca de l'estudiós i del Centre de Normalització. No apareix a cap diccionari o vocabulari i el treball de camp no va donar cap fruit. A Terrassa s’utilitza per denominar una taca a la roba, aquelles que hom es fa quan menja de forma involuntària. Es fa difícil saber-ne l’origen. A Llofriu, d’aquestes taques, en diuen llufes, i a Itàlia existeix l'expressió fare llofia, quan alguna cosa s’espatlla.
Un pal a la baieta
Arreu de Catalunya per definir el pal amb una baieta a la part inferior per netejar el terra sovint es fan servir els castellanismes fregona o mocho; en català existeixen fregadora o escuradora. A Terrassa, tenim la Mery. Tot i que està demostrat que la paraula s’utilitza a força localitats catalanes, és evident l'origen. Un ferreter, Joan Gunfaus, a finals dels 50 va idear un pal de fregar i un escorredor en forma d’embut, que va popularitzar. Els primers anuncis de la Mery els feia l’actriu Mary Santpere.
Els pastissets
Un dàcar és un pastisset de forma arrodonida fet de pa de pessic, omplert de trufa, cobert amb llimadures de xocolata i coronat per la corresponent cirereta vermella. Pren el nom de la capital del Senegal, Dakar, i tan sols es coneix a la nostra ciutat.
La palaudina és un símbol novell representatiu de la ciutat. El pastís va resultar guanyador d’un concurs convocat pel Gremi de Pastissers de Terrassa i Comarca el mes d’octubre del 1996. Salvador Jurado va guanyar el concurs davant de 21 propostes més. El nom i la seva presentació fan referència a la Torre del Palau. Es tracta d’un pastisset de forma cilíndrica amb gust d’ametlles, avellanes, ous, sucre, xocolata i aromes de ratafia, tot sencer dins d'una capseta de cartolina amb un dibuix que reprodueix una torre. Òbviament, la del Palau.