21
de maig
del
2016
Les ciutats, com les empreses o els clubs esportius, juguen el seu paper en diferents categories. Depèn de dues coses, fonamentalment: de la realitat que representen i de l’ambició que tenen. Pel que fa a les ciutats, el que estableix la diferència és, a vegades, la seva capitalitat d’una província, la població, el pes de l’economia, l’impuls cultural...
Terrassa, que està a punt de convertir-se en la tercera ciutat de Catalunya en població, ha de començar a plantejar-se quin lloc vol ocupar en la lliga de les grans capitals catalanes, i fer el mateix a escala estatal i europea. I això implica, d’entrada, repensar el gran espai metropolità en el qual estem situats i que ens ofereix moltes i excel·lents oportunitats de futur.
La nostra ciutat ha estat una activa impulsora, en els darrers anys, de la xarxa de municipis coneguts com a «Arc Metropolità de Barcelona», amb la voluntat justament de posar damunt la taula les qüestions compartides per les ciutats i els sistemes urbans que formem la «segona corona metropolitana». Penso que ara hem de fer un pas més en aquest sentit en àmbits com el polític, industrial, comercial, cultural, social, turístic...
Per a això, hem de tenir en compte que estem situats en una “megaregió europea”, l’eix València-Barcelona-Lió, dintre del qual la regió metropolitana de Barcelona té un paper decisiu. Un espai emmarcat geogràficamentper tres sistemes muntanyosos i dos rius (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny, Tordera i Foix), on hi viuen uns 5 milions de persones, és a dir, el 70% de la població, i aproximadament el 70% de l’economia i la població catalanes.
I això mereix una seriosa reflexió des del punt de vista local i nacional. Ha arribat el moment de repensar a fons el concepte de “regió metropolitana”, de fer-ho entre els ajuntaments i el govern de la Generalitat, amb visió de futur, amb respecte i lleialtat mútua i amb ambició.
Penso que el punt de partida, doncs, seria el reconeixement mutu i horitzontal entre el centenar de municipis que ens situem en la gran regió metropolitana barcelonina, ja no entesa com un sistema jeràrquic, sinó com una xarxa on els diferents «nodes» es relacionen en un pla d’igualtat.
Estaríem dibuixant des del primer moment, doncs, una «regió policèntrica», més centrada en les capacitats que en les dimensions, i orientada essencialment a definir un paper a escala local-regional i un paper a escala global. Per altra banda, em sembla important que ens posem d’acord també en el que no ha de ser: no hem de crear una barrera entre dues Catalunyes (la metropolitana i «l’altra»), sinó relligar-les.
En aquest sentit, el govern català hauria de tenir un paper decisiu, de lideratge i d’equilibri del conjunt del país, així com de representació davant de l’Estat i de la Unió Europea. És per això que cal començar per posar les bases d’un futur «consell de la regió metropolitana», on hi participin de forma igualitària el centenar de municipis que composem aquesta regió, amb el lideratge de la Generalitat.
Aquest seria el fòrum raonable i pràctic des del qual es podria dialogar i dissenyar un espai que sigui molt més que una acumulació de magnituds demogràfiques, econòmiques, culturals... Un espai ben governat, amb marge de maniobra per a la cooperació i per a la competència, amb bones i eficaces eines de participació dels agents socials, econòmics, culturals... Un espai enfocat a generar progrés i oportunitats, qualitat de vida per a les persones i benestar col·lectiu, amb una visió de futur local, nacional i europea.
Terrassa té un lloc claríssim en aquest espai metropolità, per la seva dimensió, pel seu potencial econòmic, cultural, esportiu, universitari... Però hem de pensar també “per a què” hi volem ser, quines oportunitats volem aprofitar i què podem aportar als altres municipis i al país. Aquest és un debat que demana serenitat i perspectiva, que ha d’anar molt més enllà de les picabaralles partidistes i que ha de ser inclusiu: no es tracta de saber qui guanya el debat, sinó de què hi sortim guanyant totes i tots. Crec, doncs, que hem de començar a pensar-hi i parlar-ne, en benefici de la ciutat. De tota la ciutat i de tot el país: aquest és el canvi de perspectiva necessari per jugar a primera divisió.
Terrassa, que està a punt de convertir-se en la tercera ciutat de Catalunya en població, ha de començar a plantejar-se quin lloc vol ocupar en la lliga de les grans capitals catalanes, i fer el mateix a escala estatal i europea. I això implica, d’entrada, repensar el gran espai metropolità en el qual estem situats i que ens ofereix moltes i excel·lents oportunitats de futur.
La nostra ciutat ha estat una activa impulsora, en els darrers anys, de la xarxa de municipis coneguts com a «Arc Metropolità de Barcelona», amb la voluntat justament de posar damunt la taula les qüestions compartides per les ciutats i els sistemes urbans que formem la «segona corona metropolitana». Penso que ara hem de fer un pas més en aquest sentit en àmbits com el polític, industrial, comercial, cultural, social, turístic...
Per a això, hem de tenir en compte que estem situats en una “megaregió europea”, l’eix València-Barcelona-Lió, dintre del qual la regió metropolitana de Barcelona té un paper decisiu. Un espai emmarcat geogràficamentper tres sistemes muntanyosos i dos rius (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny, Tordera i Foix), on hi viuen uns 5 milions de persones, és a dir, el 70% de la població, i aproximadament el 70% de l’economia i la població catalanes.
I això mereix una seriosa reflexió des del punt de vista local i nacional. Ha arribat el moment de repensar a fons el concepte de “regió metropolitana”, de fer-ho entre els ajuntaments i el govern de la Generalitat, amb visió de futur, amb respecte i lleialtat mútua i amb ambició.
Penso que el punt de partida, doncs, seria el reconeixement mutu i horitzontal entre el centenar de municipis que ens situem en la gran regió metropolitana barcelonina, ja no entesa com un sistema jeràrquic, sinó com una xarxa on els diferents «nodes» es relacionen en un pla d’igualtat.
Estaríem dibuixant des del primer moment, doncs, una «regió policèntrica», més centrada en les capacitats que en les dimensions, i orientada essencialment a definir un paper a escala local-regional i un paper a escala global. Per altra banda, em sembla important que ens posem d’acord també en el que no ha de ser: no hem de crear una barrera entre dues Catalunyes (la metropolitana i «l’altra»), sinó relligar-les.
En aquest sentit, el govern català hauria de tenir un paper decisiu, de lideratge i d’equilibri del conjunt del país, així com de representació davant de l’Estat i de la Unió Europea. És per això que cal començar per posar les bases d’un futur «consell de la regió metropolitana», on hi participin de forma igualitària el centenar de municipis que composem aquesta regió, amb el lideratge de la Generalitat.
Aquest seria el fòrum raonable i pràctic des del qual es podria dialogar i dissenyar un espai que sigui molt més que una acumulació de magnituds demogràfiques, econòmiques, culturals... Un espai ben governat, amb marge de maniobra per a la cooperació i per a la competència, amb bones i eficaces eines de participació dels agents socials, econòmics, culturals... Un espai enfocat a generar progrés i oportunitats, qualitat de vida per a les persones i benestar col·lectiu, amb una visió de futur local, nacional i europea.
Terrassa té un lloc claríssim en aquest espai metropolità, per la seva dimensió, pel seu potencial econòmic, cultural, esportiu, universitari... Però hem de pensar també “per a què” hi volem ser, quines oportunitats volem aprofitar i què podem aportar als altres municipis i al país. Aquest és un debat que demana serenitat i perspectiva, que ha d’anar molt més enllà de les picabaralles partidistes i que ha de ser inclusiu: no es tracta de saber qui guanya el debat, sinó de què hi sortim guanyant totes i tots. Crec, doncs, que hem de començar a pensar-hi i parlar-ne, en benefici de la ciutat. De tota la ciutat i de tot el país: aquest és el canvi de perspectiva necessari per jugar a primera divisió.