Monòlegs modernistes ben actuals

Monòlegs modernistes, d’Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol
Pel Grup de Teatre d’Amics de les Arts
Dissabte, 7 de maig de 2016
Sala d’Actes de l’Ateneu Terrassenc

Tenen molt de mèrit els actors d’Amics de les Arts que representen els 4 monòlegs modernistes d’Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol (Un malalt, El silenci és or, El desmemoriat i El prestigitador). Primer perquè recuperen quatre textos del nostre repertori tradicional, tots escrits fa més de 100 anys. En segon lloc perquè són monòlegs d’autors ben coneguts, però que han estat poc representats, tot i ser petites joies.

A més, s’atreveixen amb textos considerats sempre com a menors i poc valorats: als monòlegs els passa el mateix que a les escenes curtes, amb prou feines s’estrenen i després s’obliden. I el que és més important, ens demostren com en són d’actuals aquestes quatre peces. Si no fos pel vocabulari, qualsevol diria que són d’autors contemporanis.

Es tracta de monòlegs còmics, però amb la seva dosi crítica. Els representen gairebé sense escenografia (només un parell de cadires) i el poc utillatge que cada actor o actriu necessita. Tot es basa en la interpretació, excel·lent, i la paraula.  
 El segon monòleg, també d’Apel·les Mestres, és El silenci és or. L’interpreta Marc Novellón. Com es pot deduir del títol, ens parla amb molt d’humor de l’excés de xerrameca i de convencionalismes que ens caracteritza als homes en general i, jo afegiria, als mediterranis en particular. Com també ens podem imaginar, defensant aquesta teoria el protagonista es converteix en un xerrameca més que predica allò que no creu. El Marc viu el personatge amb molta energia, amb molta passió. Va amunt i avall: passeja entre el públic, l’interpel·la, el desafia. Interpreta l’entusiasme que sent amb aquest moviment general, però sobretot  amb les mans  i amb els ulls, oberts com dues taronges. Ho fa, tot plegat, amb seguretat. És una manera molt encertada de treballar el personatge que, com hem dit, critica allò que ell mateix fa. Un bon treball del text, doncs, amb un dicció també perfecta. 

El desmemoriat, de Santiago Rusiñol, l’interpreta el Tomàs Nadeu. Com també es pot deduir, el personatge intentarà explicar-nos episodis importants de la seva vida sense gaire encert. El Tomàs crea un desmemoriat entranyable, bonifaci, afable que aconsegueix la tendresa del públic. No és fàcil construir un paper així, ja que es podria caure en el cansament davant del constant error del personatge. El Tomàs, en canvi, aconsegueix la complicitat de l’espectador. La seva dicció i treball del text són també esplèndids. 
 El darrer monòleg, El prestigitador, de Santiago Rusiñol, és el més llarg, el més difícil de representar i també el més ben resolt dels quatre. El fa l’Anna Clariana que interpreta un presumpte mag en hores baixes, si és que mai n’ha tingut de bones. Escrit per a personatge masculí, l’Anna s’hi adapta de meravella. El més destacable és la construcció que fa d’aquest mag: ens mostra un individu abatut, apàtic que intenta resoldre la manca de perícia de la manera que pot. Rusiñol no ens diu al text com ha de ser el personatge i la inèrcia podria dur-nos a fer-lo dinàmic, superb, a la manera com estem acostumats a veure’ls. L’Anna aposta pel contrari i això fa que guanyi en interès i en comicitat.

L’èxit de l’Anna no és tan sols aquest, haver trencat motlles, sinó per damunt de tot la manera d’interpretar. L’Anna sent, respira, viu el personatge. El seu posat, la forma de mirar, de dir, de respirar... tot està calculat i treballat.  El públic gaudeix amb una interpretació així, perquè l’Anna no busca l’acudit fàcil o l’excés interpretatiu per fer riure, sinó que és la circumstància, l’actitud del personatge, les seves reaccions el que fan que riguem de gust. És de felicitar sincerament el seu treball. Costa molt saber on és la frontera entre fer el pallasso o crear un personatge, i més amb un text tan còmic com aquest. El seu treball, repeteixo, és formidable.

L’únic aspecte negatiu, si es pot dir negatiu, és la durada del l’espectacle. Pel meu gust hauria d’incloure algun monòleg més. Es va fer curt i no només a mi, sinó a bona part del públic. Per tant, els animo a treure de l’oblit algun monòleg més i, evidentment, a seguir-los representant.

Un cop acabat l’espectacle vam parlar amb l’Anna Clariana sobre aquests 4 monòlegs. Va voler agrair el treball del Toni Garrich i la Mercè Monterde en la direcció i la visió dels personatges. 

Si encara no els heu vist, teniu una nova oportunitat aquest dijous 12 de maig, a les 19.30h, al Centre Excursionista de Terrassa (C/ de Sant Llorenç, 10). Entrada gratuïta. 

REPARTIMENT
Un malalt, d’Apel·les Mestres: Montse Soley
El silenci és or, d’Apel·les Mestres: Marc Novellón
El desmemoriat, de Santiago Rusiñol: Tomàs Nadeu
El prestigitador, de Santiago Rusiñol: Anna Clariana
Tècnica de so: Maria Miralda
Durada: 50 minuts

Eloi Falguera
Director i autor