Quinze dies entre els refugiats

Dos vallesans, Charo i David, han viscut "in situ" la crisi de les persones migrades i refugiades i han conviscut amb la realitat. "Molt crua i trista", afirmen. Milers de famílies estan patint una situació d'emergència humanitària arreu de tota la Mediterrània i gent com ells mira de posar un gra de sorra per minimitzar el patiment d'éssers humans.  

Charo Moreno és de Terrassa i David Estruch viu a Sant Quirze, i han treballat a Idomeni i a Eko. La història comença amb un vídeo que l'egarenca, que té una botiga de bicicletes penja a Facebook sobre els refugiats, i continua amb un missatge d'ell, infermer, dient-li que se s'anava cap els camps i que si també volia anar-hi. Cap de les parelles va posar impediments, van buscar l'avió, van comprar els bitllets i se'n van anar cap a Grècia, per lliure, com molts altres catalans, expliquen a La Torre.
 
Un cop allà van començar a ajudar en tot el que calia. I van recalar a EKO, que en un primer moment servia de lloc de pas i que ara era una petita ciutat d'uns 2.500 habitants. Un campament situat a poc més de quinze minuts en cotxe d'Idomeni. 

Charo va conèixer una metgessa palestina que treballa a Madrid i va recollir la seva tasca de visitar dones i de mantenir el contacte amb els refugiats i amb els seus problemes quotidians. La integració amb aquell món, rebla, va ser total. Accepten l'ajuda forana, i són agraïts, però l'únic que realment desitgen és passar la frontera, i no entenen perquè Europa els tanca les portes.

Charo va fer una mica de tot. Després d'un enfrontament amb la policia grega, i que aquesta emprés gasos lacrimògens i pilotes de goma se'n va anar a Idomeni a repartir aigua.

La terrassenca ha vist de tot, des d'un noi jove que es volia cremar i no podia perquè es ruixava amb gasoil, fins una dona amb un càncer molt desenvolupat i que no rebia atenció mèdica. També, ella i en David, han posat 300 euros per al tractament durant un mes d'un noi de 18 anys amb hepatitis. Han comprat medicaments, ulleres i xancletes quan s'esqueia i feia falta.
 
Charo diu que va sentir una crida a anar cap als camps. I ara ha tornat, colpida, i amb ganes de continuar fent coses des d'aquí. Així, s'ha creat una entitat que permet que cada setmana arribin a Eko 4.000 ous, un aliment bàsic per als refugiats.