Qollunaka torna a fer una bona representació d'un clàssic

La corona d’espines, de Josep M. de Sagarra  
Companyia Qollunaka
Diumenge, 20 de març de 2016
Sala Municipal d’Abrera, dins del XXI Concurs de Teatre

La corona d’espines ens trasllada a la Solsona de finals del segle XVIII, quan a França acaba de triomfar la Revolució i a casa nostra la noblesa, sobretot la de comarques, viu hores baixes. Això és el que li succeeix al Sr. De Bellpuig que, per tal de liquidar uns deutes que estan a punt d’ofegar-lo, i al trobar-se sense hereu, es veu obligat a casar un nebot (l’Eudald) amb una pubilla (l’Aurora), filla de la Sra. Miracle, una noble hisendada de la ciutat. Un matrimoni de conveniència que trontolla perquè hi ha massa secrets i amors amagats entre els protagonistes. Sobretot n’hi ha un, el de la Marta, la fidel i soferta criada del Sr. De Bellpuig, que fa massa anys que es manté en silenci. Quan surti a la llum, tot esclatarà.

Aquest és bàsicament l’argument de l’obra, una peça amb força tradició a la nostra ciutat. Vull recordar que quan es reestrenà al Teatre Romea la temporada 1994-95, en el repartiment hi havia dos terrassencs de renom: Àngels Poch (en el paper de Marta) i Pere Arquillué (en el d’Eudald), dos personatges protagonistes. Vint anys després, el grup Qollunaka ens ofereix la seva versió d’aquest clàssic. Sagarra és un primera espasa del teatre català i La corona d’espines una de les seves principals obres. A més és escrita en vers, un vers magnífic. Sagarra fou per damunt de tot un gran poeta. Però avui dia això complica la posada en escena, ja que s’ha oblidat molt l’art de la declamació. En el teatre contemporani és raríssim trobar alguna obra escrita en vers.

Per tant, el desafiament dels Qollunaka era de primer ordre i se n’han sortit molt bé. D’aquí que els vagin sortint tantes actuacions. Diumenge passat van ser al Concurs de Teatre d’Abrera, un concurs que ja ha superat les 20 edicions. D’aquesta actuació en fem la crònica. 

Comencem per l’escenografia. Es compon bàsicament de tres grans arcades senyorials, més ben dit de l’esquelet d’aquestes arcades. Escenografia minimalista i simbòlica. Les tres arcades són  les entrades i sortides a la sala gran dels Bellpuig. Entrades i sortides que no deixen veure, però sí intuir, el que s’amaga entre les cambres del casal senyorial. Entrades i sortides, també, de personatges que fan pujar el to de l’obra, a mida que es van airejant els secrets ocults. Una escenografia ben pensada i realitzada amb bon gust i finor. Gens barroca, situa perfectament l’espectador dins d’una casa noble de comarques. 

Vull destacar la música original composada per Fede Fenoy i Ignasi Prunés, a base de guitarra i violoncel. Una banda sonora suau, però que deixa un regust inquietant a l’espectador. L’usen per reforçar els monòlegs i enfrontaments principals de l’obra. És un altre encert d’aquest muntatge i el seu director (Òscar Garcia) perquè contribueix a donar més profunditat al drama. 

Anem a la interpretació. En general, el grup treu endavant l’obra airosament. Ho fa amb un molt bon ritme i sabent treure suc de les escenes clau. Aconsegueixen captar l’atenció del públic, que s’impliqui en els esdeveniments dramàtics que es van succeint. Els monòlegs i enfrontaments entre personatges estan molt treballats. Això és mèrit de la direcció i d’haver fet una bona lectura del text. 

Només crec que els amors secrets entre certs personatges són massa evidents des del principi. Això resta intriga i misteri. Jugar amb les mirades i les reaccions, quan estan davant d’altra gent, seria potser millor que el contacte directe. És encertat fer tota l’obra d’una tirada, sense entreactes. Permet incidir en el clima de tensió creixent del muntatge.
 Quant als personatges, destaco en primer lloc la Sra. Miracle, mare de la pubilla que s’ha de casar amb el nebot del Sr. De Bellpuig. L’interpreta Conxita López que construeix un personatge molt pintoresc. Amb un posat nerviós i un parlar desenfadat, ens dibuixa una Sra. Miracle excèntrica. Però alhora, per les mirades i reaccions, descobrim que és també múrria i astuta, i que sap fer-se valdre quan cal (per exemple, quan planta cara al Sr. De Bellpuig al final de l’obra). La Conxita dóna color i frescor. 

També interessant és el personatge de Mariagneta, la veïna amistançada de l’Eudald, el nebot “hereu” del Sr. De Bellpuig. L’interpreta Elisabet Garcia, que ens consta que ha tingut poc temps per preparar-lo. Doncs la felicito. Ens presenta, al principi de l’obra, una jove dolça i innocent, tan a l’hora d’interpretar com a la de declamar. Una jove sense malícia, de sentiments sincers, sense arribar però a ser ingènua. El personatge fa un canvi quan coneix l’acord de matrimoni de l’Eudald i quan descobreix un altre inconvenient encara molt més greu. L’Elisabet Garcia interpreta correctament aquests canvis del personatge, la desesperació quan toca de peus a terra. El millor moment el trobem al monòleg que, a les acaballes de l’obra fa davant la Marta, quan li confessa la seva desgràcia. Un monòleg ple de sentiment i molt ben dit. Si el continua treballant i modelant farà un personatge extraordinari. Li recomano, però, que intenti trencar el vers a l’hora de declamar per evitar la cantarella. Tot i que al seu personatge s’hi adiu per la dolçor i la candidesa del principi, un excés de cantarella arriba a fer-se feixuc.

Els personatges i actors

Pel que fa als 3 personatges principals (Marta, Sr. De Bellpuig i Eudald) val a dir que són papers difícils. Són molt marcats, de caràcter fort i molt diferents. A més, tots tres tenen monòlegs i enfrontaments molt potents.  L’Eudald (interpretat per Patrick Martínez), tot just acabat d’arribar de França, ha d’acceptar un matrimoni de conveniència per tal de salvar la hisenda familiar. Però influït pels nous corrents revolucionaris no sembla molt convençut a acceptar ni la disciplina ni els vells costums del seu rang social en decadència. És un personatge juganer, vital, més inclinat a fruir dels plaers que té a l’abast que a seguir les fèrries ordres de l’oncle. En Patrick Martínez construeix aquest personatge divertit i despreocupat que, a poc a poc, va descobrint les foscors familiars. Es mostra correcte en els enfrontaments amb l’oncle i, sobretot, en la manera de declamar el vers.    
Jordi Serra interpreta el Sr. De Bellpuig i, en general, es posa en el paper de cap de família atrapat pels deutes i pels actes del passat. Pel meu gust li falta duresa i autoritat tan en el posat com en les accions o la dicció. Si continua investigant i treballant el personatge pot acabar fent aquell patriarca sense sentiments ni escrúpols quan es tracta de salvar l’honor i el bon nom de la família.
 
El personatge de la Marta, la criada del Sr. De Bellpuig que desvetllarà un dels secrets més foscos de la família, l’interpreta l’Ester Batlló. Sens dubte, la millor dalt de l’escenari. Em deixà meravellat per la seva presència. No només interpreta sinó que sent el personatge. En ella veiem aquella ànima ferida que sap esperar el moment precís per a venjar-se, aquella dona pacient a qui l’experiència ha fet forta, però sense endurir-li el cor. 

L’Ester sap dir el vers de Sagarra amb tota la seva intensitat, accentuant les paraules clau. Brillant en els enfrontaments amb els altres personatges (Sr. De Bellpuig o Eudald) i en els monòlegs, on fins i tot arriba a plorar de veritat. Expressa ràbia, rancúnia i amargor cap al Sr. De Bellpuig, però també tendresa i amor cap a l’Eudald o la Mariagneta. Si continua per aquest camí pot acabar fent una Marta de les que es recorden durant molt de temps.

La corona d’espines és un nou repte assolit per Qollunaka. Amb Terra Baixa van ser capaços de fer una gran versió del clàssic dels clàssics de Guimerà. Ara ho tornen a aconseguir amb Sagarra. No és d’estranyar que continuïn sortint bolos. 

Repartiment
Marta: Ester Batlló;  Boscall: Xavi Casas;  Sra. Miracle: Conxita López;  Vídua Riverol: Marga Cervelló;  Sr. De Bellpuig: Jordi Serra;  Eudald: Patrick Martínez;  Mariagneta: Elisabet Garcia;  Sebastià: Miqueló Escoda;  Aurora: Manoli Palomares;  Pare de Mariagneta: Xavi Casas.
Música original de: Fede Fenoy i Ignasi Prunés;  
So: Emma Casas;  
Llum: Òscar Garcia;
Direcció: Òscar Garcia.    
Durada: 1 hora i 30 minuts

Eloi Falguera
Director i autor