03
de març
del
2016
Actualitzat
el
09
de març
a les
17:46h
Uns 10.000 refugiats es troben encallats a Idomeni, un camp de refugiats de Grècia, a la frontera amb Macedònia. Viuen amb tendes i han de fer cua per cobrir qualsevol de les necessitats. Han invertit molts diners en marxar del seu país i el viatge no ha estat fàcil. Ara no saben quan podran continuar ni si podran arribar al destí desitjat.
El mes de novembre, Anna Confetti va actuar amb un grup de Pallassos Sense Fronteres al camp de refugiats d'Idomeni, així com en alguns altres camps de la ciutat d'Atenes. Que petits i grans riguin, malgrat viure en una situació tan poc propícia a l'humor, els ajuda enormement, tal com explica a NacióGarrotxa aquesta pallassa nascuda a Terrassa, però que resideix des de fa molts anys a Sales de Llierca.
- Un grup de pallassos entra un camp de refugiats i què passa?
- Primer entràvem al camp a donar un cop d'ull per saber com estava la situació aquell dia, per veure si havíem de fer números més enèrgics o si la situació estava molt tensa i calien números més poètics i relaxats. Entraves i la situació era molt freda. En canvi, després de l'actuació la situació canviava radicalment. Com a pallassa és molt reconfortant perquè veus que té efectes immediats el que fas.
- Efectes immediats?
- Veies que després de l'actuació tothom estava molt relaxat, la mainada jugava entre ells i intentaven fer jocs de malabars, ni que fos amb pedres. Tots et venien a parlar i t'agafaven confiança. Tots volien explicar-te la seva història, per què eren allà, com havien marxat, què els havia passat... Et deien mil vegades gràcies. Que gent que s'ho està passant tan malament rigui moltíssim més que la gent d'aquí, t'ho agraeixi molt més i participi molt més, com a pallassa és el màxim que pots esperar.
- I quan s'acaba el número de circ, segueix el contacte.
- Llavors passem una bona estona fent-nos fotografies amb ells. Tots volen fotos. Ens deien: "És l'únic bo que hem trobat al camí". Tots volien un record. Tant grans com mainada. Mòbil tots en tenen ja que el fan servir per comunicar-se entre ells i amb els familiars.
- Les històries particulars dels qui estan als camps de refugiats no deuen ser gaire propícies pel riure.
- Pensava que amb el que estan passant potser no estarien tan receptius i és al revés. Recordo un home, d'uns cinquanta o seixanta anys, que ens va explicar amb llàgrimes als ulls que tenia un bar a Síria que li havien ensorrat les bombes. No havia rigut des de llavors, feia més d'un mes. I l'havíem fet riure. O una dona que anava amb els seus dos fills petits. Li havien matat l'home i no havia vist riure els nens des de feia més d'un mes. Quan et diuen "gràcies" arriba molt.
- Reconforta
- Reconforta molt. Vaig parlar amb un noi marroquí que ens va explicar que havia intentat saltar la tanca amb Espanya moltes vegades i va decidir fer tota la volta i entrar per Grècia. Li van recomanar cremar tota la documentació perquè no l'identifiquessin i el tornessin al Marroc. Com que no tenia documentació no el volien deixar passar a la frontera i estava desesperat.
- No tothom pot creuar la frontera de Grècia amb Macedònia.
- Quan hi vaig ser, els sirians anaven passant. Els afganesos i els iraquians depenenia de les zones d'on venien, si es considerava que allà hi havia conflictes armats o no. I a la gent d'altres països no els deixaven passar. Es desesperaven perquè hi havia gent que havia fet tot el viatge, hi havia posat tots els estalvis, arribaven a Grècia i els deien que no podien passar. Quan van dir que només passaven els sirians, molta gent d'Afganistan va començar una vaga de fam com a protesta. Es van cosir els llavis. Era la desesperació que després de tot l'esforç que havien fet, arribessin allà i no els deixessin passar.
- És fàcil pels Pallassos sense Fronteres entrar als camps de refugiats?
- Al setembre-octubre, un grup de pallassos de l'organització van estar actuant a Macedònia a la frontera amb Grècia. Era un camp controlat per militars i tot d'una no ens van deixar entrar més. Van dir que volien tenir més control de la població. També hem anat a Sèrbia, però allà només ens deixaven actuar darrere les tanques dels camps.
- Pels nens l'estona que estaven amb els pallassos deu ser molt més que anar a veure un número de circ.
- Recordo un nen que ens va veure actuar un dia i quan hi vam tornar l'endemà s'havia fet un nas i unes ulleres de pallasso amb el material de manualitats de la tenda de Save the Children.
També em van impactar molt els dibuixos de la mainada. N'hi havia un que deia: "Per què no us agradem? Per què sou tan dolents? Per què hi ha guerra?". Un altre havia dibuixat a la seva mare morta. Molts dibuixaven les barques, alguns amb gent surant a l'aigua. Un nen va dibuixar un home metrallat.
- Actuar en aquests camps ha de deixar petjada per força.
- Hi ha un abans i un després. I enganxa. Jo hi tornaré a anar ara quan pugui. Nosaltres ens tornem i sempre hi ha algú de Pallassos Sense Fronteres actuant als camps.
El mes de novembre, Anna Confetti va actuar amb un grup de Pallassos Sense Fronteres al camp de refugiats d'Idomeni, així com en alguns altres camps de la ciutat d'Atenes. Que petits i grans riguin, malgrat viure en una situació tan poc propícia a l'humor, els ajuda enormement, tal com explica a NacióGarrotxa aquesta pallassa nascuda a Terrassa, però que resideix des de fa molts anys a Sales de Llierca.
- Un grup de pallassos entra un camp de refugiats i què passa?
- Primer entràvem al camp a donar un cop d'ull per saber com estava la situació aquell dia, per veure si havíem de fer números més enèrgics o si la situació estava molt tensa i calien números més poètics i relaxats. Entraves i la situació era molt freda. En canvi, després de l'actuació la situació canviava radicalment. Com a pallassa és molt reconfortant perquè veus que té efectes immediats el que fas.
- Efectes immediats?
- Veies que després de l'actuació tothom estava molt relaxat, la mainada jugava entre ells i intentaven fer jocs de malabars, ni que fos amb pedres. Tots et venien a parlar i t'agafaven confiança. Tots volien explicar-te la seva història, per què eren allà, com havien marxat, què els havia passat... Et deien mil vegades gràcies. Que gent que s'ho està passant tan malament rigui moltíssim més que la gent d'aquí, t'ho agraeixi molt més i participi molt més, com a pallassa és el màxim que pots esperar.
- I quan s'acaba el número de circ, segueix el contacte.
- Llavors passem una bona estona fent-nos fotografies amb ells. Tots volen fotos. Ens deien: "És l'únic bo que hem trobat al camí". Tots volien un record. Tant grans com mainada. Mòbil tots en tenen ja que el fan servir per comunicar-se entre ells i amb els familiars.
Molts dels refugiats portaven molt de temps sense riure. Foto: Anna Confetti
- Les històries particulars dels qui estan als camps de refugiats no deuen ser gaire propícies pel riure.
- Pensava que amb el que estan passant potser no estarien tan receptius i és al revés. Recordo un home, d'uns cinquanta o seixanta anys, que ens va explicar amb llàgrimes als ulls que tenia un bar a Síria que li havien ensorrat les bombes. No havia rigut des de llavors, feia més d'un mes. I l'havíem fet riure. O una dona que anava amb els seus dos fills petits. Li havien matat l'home i no havia vist riure els nens des de feia més d'un mes. Quan et diuen "gràcies" arriba molt.
- Reconforta
- Reconforta molt. Vaig parlar amb un noi marroquí que ens va explicar que havia intentat saltar la tanca amb Espanya moltes vegades i va decidir fer tota la volta i entrar per Grècia. Li van recomanar cremar tota la documentació perquè no l'identifiquessin i el tornessin al Marroc. Com que no tenia documentació no el volien deixar passar a la frontera i estava desesperat.
- No tothom pot creuar la frontera de Grècia amb Macedònia.
- Quan hi vaig ser, els sirians anaven passant. Els afganesos i els iraquians depenenia de les zones d'on venien, si es considerava que allà hi havia conflictes armats o no. I a la gent d'altres països no els deixaven passar. Es desesperaven perquè hi havia gent que havia fet tot el viatge, hi havia posat tots els estalvis, arribaven a Grècia i els deien que no podien passar. Quan van dir que només passaven els sirians, molta gent d'Afganistan va començar una vaga de fam com a protesta. Es van cosir els llavis. Era la desesperació que després de tot l'esforç que havien fet, arribessin allà i no els deixessin passar.
Petits i grans rient amb l'actuació de pallassos al camp de refugiats. Foto: Anna Confetti
- És fàcil pels Pallassos sense Fronteres entrar als camps de refugiats?
- Al setembre-octubre, un grup de pallassos de l'organització van estar actuant a Macedònia a la frontera amb Grècia. Era un camp controlat per militars i tot d'una no ens van deixar entrar més. Van dir que volien tenir més control de la població. També hem anat a Sèrbia, però allà només ens deixaven actuar darrere les tanques dels camps.
- Pels nens l'estona que estaven amb els pallassos deu ser molt més que anar a veure un número de circ.
- Recordo un nen que ens va veure actuar un dia i quan hi vam tornar l'endemà s'havia fet un nas i unes ulleres de pallasso amb el material de manualitats de la tenda de Save the Children.
També em van impactar molt els dibuixos de la mainada. N'hi havia un que deia: "Per què no us agradem? Per què sou tan dolents? Per què hi ha guerra?". Un altre havia dibuixat a la seva mare morta. Molts dibuixaven les barques, alguns amb gent surant a l'aigua. Un nen va dibuixar un home metrallat.
- Actuar en aquests camps ha de deixar petjada per força.
- Hi ha un abans i un després. I enganxa. Jo hi tornaré a anar ara quan pugui. Nosaltres ens tornem i sempre hi ha algú de Pallassos Sense Fronteres actuant als camps.