entrevista

Rosa Massagué: «El tap de gènere no ha saltat en el periodisme»

La periodista de Terrassa resident a Ullastrell afirma que "sempre he estat optimista però mirar què està passat al món em fa tornar cada dia més pessimista"

per Laura Pinyol , 31 de març de 2016 a les 13:35 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

La periodista Rosa Massagué reflexiona sobre el periodisme i la política internacional Foto: L.P.


Rosa Massagué (Terrassa, 1949) és periodista i membre del consell editorial d’'El Periódico', on ha treballat des de la seva fundació, el 1978. En va ser cap d’internacional i durant cinc anys va fer de corresponsal a Londres i a Roma. Va ser també secretària de Reporters sense Fronteres. Viu a Ullastrell, un poble tranquil, relativament petit, d’on era originària una de les seves àvies. Actualment, és col·laboradora externa d’'El Periódico'.


A una dona com tu, que ha voltat món fent de periodista, és necessari preguntar-te si el paper de la dona s’ha normalitzat en l’ofici?
Segons com el veig pitjor. El tap generacional ha saltat una mica però el que encara no ha saltat és el tap de gènere. És relativament fàcil arribar a cap de secció però més amunt és difícil, a subdirector, encara més i a director, bé, la prova és que no en coneixem cap. Tot i que les redaccions s’han feminitzat molt, les facultats i les escoles de periodisme són plenes d’estudiants, a vegades fins i tot amb més majoria de dones que d’homes, per tant, sí que aquest aspecte s’ha normalitzat, no es reflecteix en càrrecs de responsabilitat ni de màxima visibilitat.


És tap o hi ha una actitud de la dona que es replega?
Segur que trobaríem dones amb raons personals que prefereixen no assumir responsabilitats, però penso que és més un tema de possibilitats que d’actitud. La majoria de les periodistes són altament capacitades. Què hauria de fer-nos pensar que no són igual o millors que els homes que dirigeixen els mitjans?

Passa per inèrcia social?
No sé si és inèrcia, però el que sí que és molt preocupant és que es trobi normal que hi hagi tertúlies als mitjans audiovisuals sense cap dona, i això passa cada dia. I si n'hi ha una és per quota, no per les seves capacitats.

La premsa escrita va un pas endarrere?
Als mitjans audiovisuals és freqüent comptar amb dones amb gran presència. Es dóna sovint el fet del personatge mediàtic. En les ràdios i en les televisions hi conflueix periodisme però també una mica d’espectacle i els personatges, que tenen qualitats d’atracció de públic, són més necessaris.

Has fet molts anys de corresponsal i t’has dedicat molt a la informació internacional. És un mal moment per mirar-se el món?
Jo sóc optimista de natural però m’estic tornant molt pessimista en veure com va tot. Mirar-t’ho des d’Europa és preocupant perquè té tres problemes gravíssims que no sé si sabrà resoldre’ls: el desafiament de Putin amb Ucraïna; el de l’Estat Islàmic des de fora i llavors dins d’Europa, com Copenhaguen, els atemptats i l’atac contra Charlie Hebdo a París; i la crisi econòmica que no se soluciona. Tot això alimenta pulsions de tancament, de rebuig al de fora, auge de totalitarisme,...

Grècia és un exemple del trencament del bipartidisme per l'auge de nous partits, més extremistes?
En el cas de Grècia el curiós és que Syriza es va quedar a un diputat de fer majoria i ha fet una coalició estranya però que comparteix l’objectiu, que és el del deute. Hi ha una estabilitat perquè en el principal estan d’acord. Però, per exemple, en el cas de UK, l'UKIP (partit antieuropeu d’ultradreta) ho farà saltar tot. I a França també hi ha advertiments amb el creixement del Front Nacional; a Alemanya, tenen el fenomen de Alternativa per Alemanya (AfD) que puja i llima terreny a Merkel.

Doncs és difícil ara mateix imaginar una Alemanya i una Europa sense Merkel.
Tot es belluga i no sabem què passarà. La famosa frase de Henri Kissinger que no sabia a quin telèfon trucar quan volia parlar amb Europa..., ara, com a mínim, hi ha el de Merkel -que amb una setmana pot anar a veure Putin, es reuneix amb Obama i evita l’enviament d’armament a Ucraïna, se’n va a Minsk i arrenca un alto al foc.

Alemanya és la potència geoestratègica d’Europa i ha deixat de fer vàlid allò del gegant econòmic i el nan polític.
No sabem com serà Europa d’aquí cinc anys però serà diferent, i no necessàriament millor.

La informació internacional arriba a pinzellades i per fascicles. Al final, se sap que passen coses però els mitjans no són capaços d’explicar-nos per què. Què passa a Ucraïna?
Perquè hi ha un aparell de propaganda potentíssim per part de Rússia! En els primers moments de Maidan, el primer govern de concentració, després de la destitució de Viktor Ianukóvitx, hi havia gent d’ideologia feixista, però que ara són minoritaris al Parlament. Cal explicar que l’est d’Ucraïna hi ha gent de parla russa però no vol dir que tothom sigui pro rus. Els ucraïnesos saben, millor que ningú, què és estar subjugat a Rússia! Hi ha una desinformació volguda que fa que puguin donar suport als pro russos formacions com Plataforma per Catalunya o partits abertzales. Alguna cosa falla! I el problema dels altres és que ho fan molt malament. Però la gent elegida democràticament sabem a quin bàndol estan.

I què han de fer els mitjans?
Durant mesos pràcticament no han informat d’Ucraïna i va a tongades: Nigèria, Síria... En la informació passa allò que “un clavo saca otro clavo”. Ucraïna desapareixerà dels diaris i tornarà aparèixer Líbia o als altres punts en guerra. El problema, per exemple, és que tenim Líbia aquí mateix, a tocar, això és terrible. O tenim cada dia barcasses d’immigrants que van a la deriva pel Mediterrani i tampoc n’informem!

La crisi ens ha fet més insensibles?
Només cal mirar on han anat a parar els refugiats de Síria. A Espanya, no arriba a una dotzena! De persones! La insensibilitat és brutal. I el drama és que la crisi, que ja ve d’una mala política, ha fet que la gent es tanqui en si mateixa i no vulgui obrir els ulls, com si no volgués saber què passa al món o, simplement, a l’altra banda del Mediterrani, del qual formem part. No reaccionem. La crisi ens han laminat des de tots els punts de vista.

 

Participació