El Carnestoltes, per pròpia essència, és polèmic i porta a la reflexió, fent servir la paròdia, la ironia, el sarcasme i, fins i tot, la transgressió i la provocació com a eina crítica. Però també és festa i alegria més enllà de la denúncia i l'escarni.
En el Carnestoltes hi cap tot. I aquí rau un dels seus èxits que el fan perdurable en el temps i, alhora, perillós i perniciós per a les mentalitats més conformistes, siguin de les autoritats o dels propis conciutadans.
És ben curiós però, que un esdeveniment obert i coral que ha de portar a la visió crítica i reflexió de la societat, massa sovint generi més discusions profundes i apassionades sobre la seva pròpia naturalesa que no pas sobre allò que critica i denuncia.
Cal fer alguna cosa per canviar o reconduir aquesta tendència que ja esdevé "tradicional"?
A parer meu crec que, a més de gaudir més plenament la rauxa lúdica i festiva d'aquests dies, hem de valorar i lloar molt més, i públicament, les dues vessants: tant el sentit crític de les propostes de les comparses com l'encert i la traça en la realització de disfresses i coreografies (i no comentar només si enguany era "encara-més" escatològic i ofensiu, ja que de "tites-i-tetes", com dèiem, n'aniran apareixent en més o menys mesura si realment segueixen sent tan provocatives com, ara per ara, ho vénen sent).
I quan dic valorar no parlo únicament de la tasca i funció d'un suposat jurat (aquest és un altre tema que també dóna per molt) sinó de la pròpia ciutadania, en comentaris, escrits, articles, etc.
És feina de tots, i no només dels gestors i organitzadors, poder tenir i mantenir un esdeveniment tan important i necessari com el Carnestoltes. I de tots nosaltres depèn que sigui quelcom assumit i entès, i estimat, pel conjunt de la societat. La nostra societat.