08
de febrer
del
2016
Actualitzat
a la
13:44h
Aquesta darrera setmana s’ha anunciat l’obertura d’un nou “complex comercial” a l’avinguda del Vallès entre els carrers Cantàbria i Navarra. Es tracta d’una nova àrea comercial de 56.000 m2 de superfície promoguda per l’empresa Citygrove. Aquest projecte ve a sumar-se a una sèrie de nous centres comercials oberts o anunciats en els darrers mesos a Terrassa.
Vagi per davant, qui subscriu no creu que el problema sigui aquest tipus de comerç per si mateix. La qüestió clau és saber quins són els impactes que aquest model comercial genera en una ciutat o territori. És evident que per valorar qualitativament l’impacte, s’ha de conèixer en profunditat com és el territori en què s’implanten i òbviament ha d’existir en primer lloc un model de ciutat planificat, per saber si els impactes seran els desitjats o no.
Terrassa es pot considerar una ciutat compacta. És a dir, una ciutat que s’ha estès en el territori de manera contínua i amb una intensitat suficient per evitar l’excés de la seva superfície. Actualment ocupa un àmbit d’ aproximadament 4x4 Km. Aquesta és una condició molt positiva si volem una ciutat equilibrada i sense desigualtats. Però no és condició suficient. Malgrat ser una ciutat compacta, la ciutat de Terrassa és una ciutat amb importants i creixents desigualtats entre barris, i amb clares fronteres internes. Les desigualtats tendeixen a mesurar-se a través de les capacitats econòmiques de les famílies. Però la desigualtat també té a veure a les característiques i activitats urbanes que existeixen en els diferents barris de la ciutat. Aquí intervenen múltiples factors, d’entre els quals té un paper molt rellevant el comerç.
El comerç es pot desenvolupar en diverses dimensions. El que és fonamental, des d’un punt de vista urbanístic i social, és en quin tipus d’espai urbà s’ubica i com s’agrupa. Si es tracta de concentracions de comerços dins d’un gran edifici o recinte, en format de gran centre comercial o gran supermercat, aïllat del seu entorn, adreçat a una gran quantitat de població, a la realització de grans compres setmanals i al foment de la mobilitat amb vehicle privat. O si es tracta d’un model de comerç petit i distribuït en els espais que la ciutat i els barris ja disposen, locals en carrers i places, i adreçat a la població de proximitat i per tant a una mobilitat de distància curta i desplaçament a peu.
Tenint en compte la situació actual a Terrassa, no crec que reincidir en el primer model, com està fent el govern de la ciutat, sigui una bona notícia, ans al contrari. Tenim barris que estan perdent o ja han perdut tot el seu comerç, existeix una gran quantitat de locals en planta baixa buits que accentuen un paisatge decadent, de pessimisme i inseguretat. Altrament, els grans centres comercials o grans supermercats presenten greus contradiccions amb els objectius de mobilitat establerts a Pla de Mobilitat Urbana (2015-2020) que pretén prioritzar la mobilitat sostenible. És obvi que l’abús d’aquest tipus de comerç accentuarà encara més els problemes desertització comercial existent a molts dels barris de la ciutat. I per tant, incrementarà la seva dependència amb altres territoris i la necessitat de desplaçar-se grans distàncies per realitzar les compres quotidianes.
En canvi, apostar amb convicció i amb polítiques concretes pel comerç de proximitat pot tenir un valor incalculable. Pot ajudar a incrementar el grau d’autonomia dels barris, a evitar la necessitat d’haver d’anar a comprar lluny i fóra del barri. Pot contribuir decisivament a implementar nous hàbits de mobilitat més saludables i que repercuteixin en un entorn físic de més qualitat. Pot incrementar la vitalitat social i el múscul ciutadà si es concentra en determinats carrers i places. Pot millorar la seguretat i control ciutadà de l’espai públic si en lloc de locals amb persianes tancades hi ha portes i aparadors que cada dia s’obren al carrer. Pot ser un comerç vinculat a productes de proximitat. Pot significar múltiples oportunitats de treball per als veïns i veïnes que estan a l’atur.
Si volem una Terrassa cohesionada, amb barris diferents però equilibrats, amb diversitat d’activitats urbanes, i amb capacitat per generar teixit social i oportunitats econòmiques, cal arremangar-se i treballar en favor del comerç de proximitat. I no només del que ja existeix, que també, si no del que no existeix i que d’existir podria contribuir a millorar tots els barris de la ciutat i a mig termini construir una Terrassa millor per a tothom.
En canvi, continuar donant llicències a grans superfícies comercials i grans supermercats és el camí més còmode i més fàcil. Amb resultats immediatament i aparentment positius com és la creació d’alguns nous llocs de treball (caldria veure en quines condicions). Però amb la irresponsabilitat de no tenir cap tipus de control, previsió i preocupació per quins seran els seus impactes negatius sobre la ciutat existent. En cap cas contribuirà a enfortir els barris i a reduir les desigualtats.
En el cas concret del nou centre comercial en la riera de Les Arenes el problema és més greu. L’actuació anunciada, per les seves característiques continua menyspreant aquest àmbit com si fos vulgar perifèria. Una actuació que no té res a veure amb el que necessiten els barris adjacents. També es menysprea al govern de la ciutat, anunciant un projecte sense llicència i avisant que no hi haurà cap tipus de problema amb aquesta, com si l’Ajuntament fos un simple emissor de llicències sense opinió ni criteri ni model, és a dir, sense autoritat. El pitjor és que segurament sigui cert. I el govern de la ciutat que fa? Menysprea a la ciutadania, callant, i accelerant el procés per tal d’evitar que es produeixi el debat i reflexió col·lectiva que caldria fer davant una actuació d’aquesta dimensió i impacte. Lamentable i vergonyós, un Ajuntament que cedeix de manera obscena el control i disseny urbanístic de la ciutat a una empresa privada.
En la meva modesta opinió el territori de la riera de les Arenes ha d’esdevenir en un dels territoris estratègics de futur de la ciutat Terrassa. L’ordenació i desenvolupament d’aquest àmbit no només ha de permetre cohesionar els barris que s’han desenvolupat a costat i costat i re-activar el teixit industrial, sinó que té el potencial per deixar de ser una frontera interna de la ciutat, deixar de ser perifèria i contribuir a un veritable canvi de rang de ciutat i fer que Terrassa superi la seva estructura i lògica de dependència del seu centre històric.
Ara bé, per fer-ho adequadament, caldria pausar, i planificar i evidentment tenir model de ciutat. Sense model no hi ha govern de la ciutat i com s’està demostrant lamentablement, no hi ha futur.
Vagi per davant, qui subscriu no creu que el problema sigui aquest tipus de comerç per si mateix. La qüestió clau és saber quins són els impactes que aquest model comercial genera en una ciutat o territori. És evident que per valorar qualitativament l’impacte, s’ha de conèixer en profunditat com és el territori en què s’implanten i òbviament ha d’existir en primer lloc un model de ciutat planificat, per saber si els impactes seran els desitjats o no.
Terrassa es pot considerar una ciutat compacta. És a dir, una ciutat que s’ha estès en el territori de manera contínua i amb una intensitat suficient per evitar l’excés de la seva superfície. Actualment ocupa un àmbit d’ aproximadament 4x4 Km. Aquesta és una condició molt positiva si volem una ciutat equilibrada i sense desigualtats. Però no és condició suficient. Malgrat ser una ciutat compacta, la ciutat de Terrassa és una ciutat amb importants i creixents desigualtats entre barris, i amb clares fronteres internes. Les desigualtats tendeixen a mesurar-se a través de les capacitats econòmiques de les famílies. Però la desigualtat també té a veure a les característiques i activitats urbanes que existeixen en els diferents barris de la ciutat. Aquí intervenen múltiples factors, d’entre els quals té un paper molt rellevant el comerç.
El comerç es pot desenvolupar en diverses dimensions. El que és fonamental, des d’un punt de vista urbanístic i social, és en quin tipus d’espai urbà s’ubica i com s’agrupa. Si es tracta de concentracions de comerços dins d’un gran edifici o recinte, en format de gran centre comercial o gran supermercat, aïllat del seu entorn, adreçat a una gran quantitat de població, a la realització de grans compres setmanals i al foment de la mobilitat amb vehicle privat. O si es tracta d’un model de comerç petit i distribuït en els espais que la ciutat i els barris ja disposen, locals en carrers i places, i adreçat a la població de proximitat i per tant a una mobilitat de distància curta i desplaçament a peu.
Tenint en compte la situació actual a Terrassa, no crec que reincidir en el primer model, com està fent el govern de la ciutat, sigui una bona notícia, ans al contrari. Tenim barris que estan perdent o ja han perdut tot el seu comerç, existeix una gran quantitat de locals en planta baixa buits que accentuen un paisatge decadent, de pessimisme i inseguretat. Altrament, els grans centres comercials o grans supermercats presenten greus contradiccions amb els objectius de mobilitat establerts a Pla de Mobilitat Urbana (2015-2020) que pretén prioritzar la mobilitat sostenible. És obvi que l’abús d’aquest tipus de comerç accentuarà encara més els problemes desertització comercial existent a molts dels barris de la ciutat. I per tant, incrementarà la seva dependència amb altres territoris i la necessitat de desplaçar-se grans distàncies per realitzar les compres quotidianes.
En canvi, apostar amb convicció i amb polítiques concretes pel comerç de proximitat pot tenir un valor incalculable. Pot ajudar a incrementar el grau d’autonomia dels barris, a evitar la necessitat d’haver d’anar a comprar lluny i fóra del barri. Pot contribuir decisivament a implementar nous hàbits de mobilitat més saludables i que repercuteixin en un entorn físic de més qualitat. Pot incrementar la vitalitat social i el múscul ciutadà si es concentra en determinats carrers i places. Pot millorar la seguretat i control ciutadà de l’espai públic si en lloc de locals amb persianes tancades hi ha portes i aparadors que cada dia s’obren al carrer. Pot ser un comerç vinculat a productes de proximitat. Pot significar múltiples oportunitats de treball per als veïns i veïnes que estan a l’atur.
Si volem una Terrassa cohesionada, amb barris diferents però equilibrats, amb diversitat d’activitats urbanes, i amb capacitat per generar teixit social i oportunitats econòmiques, cal arremangar-se i treballar en favor del comerç de proximitat. I no només del que ja existeix, que també, si no del que no existeix i que d’existir podria contribuir a millorar tots els barris de la ciutat i a mig termini construir una Terrassa millor per a tothom.
En canvi, continuar donant llicències a grans superfícies comercials i grans supermercats és el camí més còmode i més fàcil. Amb resultats immediatament i aparentment positius com és la creació d’alguns nous llocs de treball (caldria veure en quines condicions). Però amb la irresponsabilitat de no tenir cap tipus de control, previsió i preocupació per quins seran els seus impactes negatius sobre la ciutat existent. En cap cas contribuirà a enfortir els barris i a reduir les desigualtats.
En el cas concret del nou centre comercial en la riera de Les Arenes el problema és més greu. L’actuació anunciada, per les seves característiques continua menyspreant aquest àmbit com si fos vulgar perifèria. Una actuació que no té res a veure amb el que necessiten els barris adjacents. També es menysprea al govern de la ciutat, anunciant un projecte sense llicència i avisant que no hi haurà cap tipus de problema amb aquesta, com si l’Ajuntament fos un simple emissor de llicències sense opinió ni criteri ni model, és a dir, sense autoritat. El pitjor és que segurament sigui cert. I el govern de la ciutat que fa? Menysprea a la ciutadania, callant, i accelerant el procés per tal d’evitar que es produeixi el debat i reflexió col·lectiva que caldria fer davant una actuació d’aquesta dimensió i impacte. Lamentable i vergonyós, un Ajuntament que cedeix de manera obscena el control i disseny urbanístic de la ciutat a una empresa privada.
En la meva modesta opinió el territori de la riera de les Arenes ha d’esdevenir en un dels territoris estratègics de futur de la ciutat Terrassa. L’ordenació i desenvolupament d’aquest àmbit no només ha de permetre cohesionar els barris que s’han desenvolupat a costat i costat i re-activar el teixit industrial, sinó que té el potencial per deixar de ser una frontera interna de la ciutat, deixar de ser perifèria i contribuir a un veritable canvi de rang de ciutat i fer que Terrassa superi la seva estructura i lògica de dependència del seu centre històric.
Ara bé, per fer-ho adequadament, caldria pausar, i planificar i evidentment tenir model de ciutat. Sense model no hi ha govern de la ciutat i com s’està demostrant lamentablement, no hi ha futur.