22
de març
del
2016
Actualitzat
el
27
de març
a les
16:14h
A inicis de la dècada dels cinquanta, les autoritats franquistes decidiren actuar contra la vulnerabilitat sanitària que patia l’Espanya autàrquica. Des de l’any 1936 les condicions de vida havien empitjorat, fins al punt que la tuberculosi es convertí en una de les principals malalties de l’estat. Dins d’aquesta política d’actuació es creà l’Hospital de Malalties del Tòrax el 1952, amb el nom de Ciudad Sanatorial de Tarrasa, el més gran fins la data. Es trobava en una espai immillorable, proper a una gran ciutat, no massa lluny de Barcelona i dins d'una zona natural.
La construcció, més enllà del Pla del Bon Aire, en forma de doble T és la culminació de la influència de l'arquitectura feixista italiana a l'Estat. Avui, la seva funció ha canviat radicalment i acull el Parc Audiovisual de Catalunya. Tanmateix, continua sent un referent, i marca l'"Sky line" del nord de la ciutat, avui a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i amb La Mola al darrere, i a pocs metres del Llac Petit (Can Bogunyà). És un element de grans dimensions ja integrat al paissatge egarenc, i molt més amable -i baix- després de les darreres restauracions i capes de pintura.
L’Arxiu de Terrassa ha presentat el resultat dels seus treballs, desenvolupats en els darrers mesos, per a fer accessible i consultable per als seus usuaris el fons documental de l’Hospital de Malalties del Tòrax, el centre antituberculós de referència.
El resultat final són 20 metres de documentació lineal, que corresponen a més de 800 registres. El material permet explicar i comprendre la lluita contra la tuberculosi a l'estat espanyol entre 1952 i 1989.
La nova institució obeïa als esquemes de grans complexos sanitaris per pacients d’un ingrés superior als vuit mesos. Una hospitalització d’aquesta durada es devia al poc coneixement que es tenia de la tuberculosi. A mesura que la investigació avançava s’anà reduint la mortalitat i els terminis del tractament. De fet, el període d’ingrés va passar d’un any i mig a només tres mesos.
Els testimonis que hi van treballar o viure entre els seus murs recorden les llargues estades, fins i tot amb una evolució positiva de la malaltia a l’inici del tractament. La contradicció establerta entre els llargs períodes d’hospitalització i els avançaments mèdics de lluita contra la tuberculosi provocà que les persones curades es veien obligades a conviure amb els pacients encara convalescents durant mesos.
La documentació, concretament la correspondència, constata la tensió que es respirava en algunes plantes de l’hospital: "Falta de control en salidas y entradas de enfermos hospitalizados con el inconveniente de volver borrachos y tener que enfrentarse con ellos (expt. 758)". Gràcies als èxits de l’anomenat tractament curt, es qüestionà el model general de seguiment mèdic de la tuberculosi.
La viabilitat econòmica d’un centre com el Tòrax, de dimensions considerables, es començà a posar en dubte quan es plantejà la possibilitat d’ingressar els tuberculosos en centres ordinaris. Amb la posada en marxa dels centres sanitaris de l’Institut Català dela Salut (I.C.S) l’Hospital del Tòrax va passar a ser un centre marginal que no complia els requisits exigits per la nova organització. El centre va anar reduint els seus serveis, l’any 1985 ingressaren els darrers malalts i fou clausurat de forma definitiva l’any 1989. A partir d’aquella data el tractament de la tuberculosi fou gestionat pel Programa de Control de la Tuberculosi.
La documentació és una mostra de la transversalitat de la tuberculosi, una malaltia que afectà de forma directa o indirecta a moltes famílies de tots els estrats socials. No ens trobem només davant una muntanya de papers que expliquen la gestió d’un hospital sinó de les vivències personals d’una institució que albergà 38.976 malalts i uns 1.645 treballadors al llarg de tota la seva història. Registres d’altes i ingressos de malalts, gestió de personal,... documentació en definitiva molt diversa per entendre el funcionament del què en el seu dia va ser un petit poble amb tota mena de serveis: capella, botiga, perruqueria, biblioteca, cinema, emissora interna de ràdio i un economat. Com a referència per constatar la importància del centre, en els moments de més activitat, el Tòrax disposava de 1.200 llits, uns 400 treballadors i un miler de pacients simultanis.
El fons es divideix en dos grans grups: El primer i més voluminós amb prop de 200 metres lineals, són les històries clíniques, encara en període de tractament. Es tracta de nombrosos fitxers amb nombroses dades dels pacients de diverses procedències que ens parlen de la singularitat d’una malaltia d’enorme impacte social. El segon grup, més heterogeni i complex, és el de la documentació administrativa, reflex fidel de la gestió del Tòrax.
La documentació administrativa a vegades ens ofereix testimonis de fets importants, com ara l'expedient 259 de la rierada de 1962, disposem de múltiples informes i presssupostos que atorguen al lector una imatge clara de la situació de l'hospital a principis de la dècada.
El resultat final són 20 metres de documentació lineal, que corresponen a més de 800 registres. El material permet explicar i comprendre la lluita contra la tuberculosi a l'estat espanyol entre 1952 i 1989.
La nova institució obeïa als esquemes de grans complexos sanitaris per pacients d’un ingrés superior als vuit mesos. Una hospitalització d’aquesta durada es devia al poc coneixement que es tenia de la tuberculosi. A mesura que la investigació avançava s’anà reduint la mortalitat i els terminis del tractament. De fet, el període d’ingrés va passar d’un any i mig a només tres mesos.
Els testimonis que hi van treballar o viure entre els seus murs recorden les llargues estades, fins i tot amb una evolució positiva de la malaltia a l’inici del tractament. La contradicció establerta entre els llargs períodes d’hospitalització i els avançaments mèdics de lluita contra la tuberculosi provocà que les persones curades es veien obligades a conviure amb els pacients encara convalescents durant mesos.
La documentació, concretament la correspondència, constata la tensió que es respirava en algunes plantes de l’hospital: "Falta de control en salidas y entradas de enfermos hospitalizados con el inconveniente de volver borrachos y tener que enfrentarse con ellos (expt. 758)". Gràcies als èxits de l’anomenat tractament curt, es qüestionà el model general de seguiment mèdic de la tuberculosi.
La viabilitat econòmica d’un centre com el Tòrax, de dimensions considerables, es començà a posar en dubte quan es plantejà la possibilitat d’ingressar els tuberculosos en centres ordinaris. Amb la posada en marxa dels centres sanitaris de l’Institut Català dela Salut (I.C.S) l’Hospital del Tòrax va passar a ser un centre marginal que no complia els requisits exigits per la nova organització. El centre va anar reduint els seus serveis, l’any 1985 ingressaren els darrers malalts i fou clausurat de forma definitiva l’any 1989. A partir d’aquella data el tractament de la tuberculosi fou gestionat pel Programa de Control de la Tuberculosi.
La documentació és una mostra de la transversalitat de la tuberculosi, una malaltia que afectà de forma directa o indirecta a moltes famílies de tots els estrats socials. No ens trobem només davant una muntanya de papers que expliquen la gestió d’un hospital sinó de les vivències personals d’una institució que albergà 38.976 malalts i uns 1.645 treballadors al llarg de tota la seva història. Registres d’altes i ingressos de malalts, gestió de personal,... documentació en definitiva molt diversa per entendre el funcionament del què en el seu dia va ser un petit poble amb tota mena de serveis: capella, botiga, perruqueria, biblioteca, cinema, emissora interna de ràdio i un economat. Com a referència per constatar la importància del centre, en els moments de més activitat, el Tòrax disposava de 1.200 llits, uns 400 treballadors i un miler de pacients simultanis.
El fons es divideix en dos grans grups: El primer i més voluminós amb prop de 200 metres lineals, són les històries clíniques, encara en període de tractament. Es tracta de nombrosos fitxers amb nombroses dades dels pacients de diverses procedències que ens parlen de la singularitat d’una malaltia d’enorme impacte social. El segon grup, més heterogeni i complex, és el de la documentació administrativa, reflex fidel de la gestió del Tòrax.
La documentació administrativa a vegades ens ofereix testimonis de fets importants, com ara l'expedient 259 de la rierada de 1962, disposem de múltiples informes i presssupostos que atorguen al lector una imatge clara de la situació de l'hospital a principis de la dècada.