14
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
19
de desembre
a les
22:28h
El 14 de desembre del 2000 el regidor del Partit Popular de Viladecavalls Francisco Cano Consuegra, lampista de professió, moria víctima d'un atemptat perpetrat per ETA. La banda terrorista feia poques setmanes que havia assassinat l'exministre socialista Ernest Lluch.
Francisco Cano, natural de Jaén, casat i amb dues filles adolescents, va poder ser reanimat pels serveis d'emergència però va morir poc després com a conseqüència de les greus ferides sofertes després de quedar en estat de coma amb xoc traumàtic.
Un explosiu situat en un recipien metàl·lic sota el seient del conductor va ser el motiu de la seva mort. La deflagració va tenir lloc abans de les 11 del matí a la cruïlla dels carrers Ronda de Ponent i Milans del Bosch, a la zona de Can Boada de Terrassa.
Encara recordo en Paco Cano, per Josep Ballbè
Com passa el temps! Sembla que era ahir... Però el record d'en Paco segueix viu. La rialla i el seu esperit engrescador segueixen essent un magnífic referent. Mentrestant, el govern del PP viu a les antípodes. Obviant qualsevol problema, tensant cordes, no volent asseure's a dialogar. Casualment, en cap dels dos temes cabdals de les seves autonomies històriques (la basca/el terrorisme i la catalana/un plebiscit).
Com cada aniversari, la delegació local popular penjarà l'esquela corresponent a la premsa local. Una manera com una altra de confondre el personal. De fer el ridícul més espantós. Encara no han copsat que la societat actual passa del seu "teatre".
Amb ETA, hem hagut d'empassar-nos més de cinquanta anys de plors. La sang de més de vuit-centes persones mortes, no els entendreix el cor. Ells van a la seva. A pinyó fix. Ens tracten de babaus. Passen per alt -de fa quatre anys- el cessament definitiu de l'activitat armada. Fou tres dies després de la Conferència internacional de pau a Donosti. Amb un comunicat als diaris Gara i Berria (traduïts per "Som" i "Nou"). Alhora que es comprometien definitivament a deixar la lluita armada, reclamaven un diàleg directe a Madrid i París. A hores d'ara, el més calent és a l'aigüera...
És clar, però, que no cal anar gaire lluny. Esmentar en Jorge Fernández Díaz (actual ministre de l'interior) significa referir-se a un passat molt vinculat al franquisme. Una figura com ell, mai no hauria d'encapçalar el procés de liquidació de la banda armada. Ni el de resoldre el garbuix dels 703 presos per aquesta causa. Justament és un dels màxims garants de la política d'allunyar-los de les presons d'Euskadi. Tant costaria bastir una "solució" valent i imaginativa, en aquest sentit?
Penso en José Luis Sampedro, que prologà el llibre "Indignaos", den Stéphane Hessel. Allà, ens incitava a la insurrecció pacífica. Ens arribava a suggerir figures de l'estil d'en Martin Luther King i Nelson Mandela. Cal defensar, aferrissadament, els drets adquirits pel poble. No pot ésser que la incompetència de polítics de perfil justet i inamovible la paguem nosaltres. S'ha acabat el pa torrat !
Reconèixer la naturalesa del problema esdevé fonamental. Sobretot a l'hora de cercar-hi solucions. No essent així, hauria de beure el xarop de la seva mediocritat. I, arribat el cas, plegar! Sense esperar els resultats d'uns comicis més incerts que mai.
De teoritzar, ja n'hi ha prou, de moment. Evidentment, no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. I la panoràmica d'en Rajoy deu tenir una visió molt esquifida. No necessitem dirigents amb do de paraula fàcil. Exigim gestors de categoria. Al llarg de tota la darrera legislatura, però, la mediocritat ha presidit la tasca de massa membres del govern central. Al nom d'en Fernández, fàcilment n'hi podem afegir altres... Com ara els ex ministres Wert, Ruiz Galardón i Ana Mato. Sense passar per alt els de qui han passat amb més pena que glòria: Morenés, García-Margallo o Fàtima Báñez, per exemple.
La pena és no haver establert ponts entre les parts enfrontades. En Paco encara seria entre nosaltres. Si et plau, des d'allà on siguis, dóna'ns un cop de mà!
Francisco Cano, natural de Jaén, casat i amb dues filles adolescents, va poder ser reanimat pels serveis d'emergència però va morir poc després com a conseqüència de les greus ferides sofertes després de quedar en estat de coma amb xoc traumàtic.
Un explosiu situat en un recipien metàl·lic sota el seient del conductor va ser el motiu de la seva mort. La deflagració va tenir lloc abans de les 11 del matí a la cruïlla dels carrers Ronda de Ponent i Milans del Bosch, a la zona de Can Boada de Terrassa.
Encara recordo en Paco Cano, per Josep Ballbè
Com passa el temps! Sembla que era ahir... Però el record d'en Paco segueix viu. La rialla i el seu esperit engrescador segueixen essent un magnífic referent. Mentrestant, el govern del PP viu a les antípodes. Obviant qualsevol problema, tensant cordes, no volent asseure's a dialogar. Casualment, en cap dels dos temes cabdals de les seves autonomies històriques (la basca/el terrorisme i la catalana/un plebiscit).
Com cada aniversari, la delegació local popular penjarà l'esquela corresponent a la premsa local. Una manera com una altra de confondre el personal. De fer el ridícul més espantós. Encara no han copsat que la societat actual passa del seu "teatre".
Amb ETA, hem hagut d'empassar-nos més de cinquanta anys de plors. La sang de més de vuit-centes persones mortes, no els entendreix el cor. Ells van a la seva. A pinyó fix. Ens tracten de babaus. Passen per alt -de fa quatre anys- el cessament definitiu de l'activitat armada. Fou tres dies després de la Conferència internacional de pau a Donosti. Amb un comunicat als diaris Gara i Berria (traduïts per "Som" i "Nou"). Alhora que es comprometien definitivament a deixar la lluita armada, reclamaven un diàleg directe a Madrid i París. A hores d'ara, el més calent és a l'aigüera...
És clar, però, que no cal anar gaire lluny. Esmentar en Jorge Fernández Díaz (actual ministre de l'interior) significa referir-se a un passat molt vinculat al franquisme. Una figura com ell, mai no hauria d'encapçalar el procés de liquidació de la banda armada. Ni el de resoldre el garbuix dels 703 presos per aquesta causa. Justament és un dels màxims garants de la política d'allunyar-los de les presons d'Euskadi. Tant costaria bastir una "solució" valent i imaginativa, en aquest sentit?
Penso en José Luis Sampedro, que prologà el llibre "Indignaos", den Stéphane Hessel. Allà, ens incitava a la insurrecció pacífica. Ens arribava a suggerir figures de l'estil d'en Martin Luther King i Nelson Mandela. Cal defensar, aferrissadament, els drets adquirits pel poble. No pot ésser que la incompetència de polítics de perfil justet i inamovible la paguem nosaltres. S'ha acabat el pa torrat !
Reconèixer la naturalesa del problema esdevé fonamental. Sobretot a l'hora de cercar-hi solucions. No essent així, hauria de beure el xarop de la seva mediocritat. I, arribat el cas, plegar! Sense esperar els resultats d'uns comicis més incerts que mai.
De teoritzar, ja n'hi ha prou, de moment. Evidentment, no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. I la panoràmica d'en Rajoy deu tenir una visió molt esquifida. No necessitem dirigents amb do de paraula fàcil. Exigim gestors de categoria. Al llarg de tota la darrera legislatura, però, la mediocritat ha presidit la tasca de massa membres del govern central. Al nom d'en Fernández, fàcilment n'hi podem afegir altres... Com ara els ex ministres Wert, Ruiz Galardón i Ana Mato. Sense passar per alt els de qui han passat amb més pena que glòria: Morenés, García-Margallo o Fàtima Báñez, per exemple.
La pena és no haver establert ponts entre les parts enfrontades. En Paco encara seria entre nosaltres. Si et plau, des d'allà on siguis, dóna'ns un cop de mà!