1 de 10

La riuada del 1962 va convertir un pont en vaixell a Les Fonts

Les pluges persistents van caure sobre una terra ja impregnat d'aigua i la saturació va provocar que tots els carrers es convertissin en petits rius

per Joan Manel Oller, 26 de setembre de 2015 a les 17:51 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
 Restes d'una casa de Les Fonts després de la riuada Foto: Artur Travesa

"Potser cinc dies abans va començar a ploure, de manera intermitent. El 25 de setembre, el de la riuada, cap a migdia, les precipitacions es van intensificar." Són part dels records d'Artur Travesa sobre aquella tràgica jornada a Terrassa i a tot el Vallès, en un dels espais més afectats, les Fonts. Era el delegat pemanent de l'Associació de Propietaris i Veïns i suplent de l'alcalde de barri, una figura llavors rellevant.


Les pluges persistents van caure sobre una terra ja impregnat d'aigua. La saturació va provocar que tots els carrers es convertissin en petits rius. Travesa vivia a casa la seva sogra, a Cal Grau, avui restaurant Ca l'Eduard, una casa de 4 pisos.

"A dos quarts de vuit de la tarda plovia molt i, de llum, no en teníem. Alguna cosa grossa passava que no hi havia electricitat. Vaig dir a la meva dona que anés a avisar tota la gent sobre el risc que hi havia si romanien als seus habitatges. Llavors, la rambla de les Fonts ja s'havia convertit en un autèntic riu."


Gent nua al carrer
La gent sortia de les cases sense res, amb roba de dormir, "i se n'anaven a casa de la sogra". S'hi van arribar a concentrar més de 50 persones cap allà a un quart de deu de la nit. Entre ells, 18 menors, als quals va tapar i escalfar amb la roba dels seus tres fills de 6, 4 i 2 anys. "La meva dona els va fer uns gots de llet calenta."


Mentre, Travesa vivia una situació més que delicada i la seva vida va córrer perill. Una entrebancada gairebé el fa caure al riu. Per sort, va poder agafar-se a un pal i evitar que el fort corrent se l'endugués. Va ser llavors quan va sentir un tro, un soroll ensordidor, "com si fos un huracà. Tot trontollava. Havia rebentat la presa creada per la brutícia acumulada al pont de la riera de les Arenes".

El pantà ja havia creat un gran llac que havia inundat una part del barri, la situada per sota on ara hi ha la benzinera. Allà es van produir les primeres víctimes mortals.

Les construccions eren de baixa qualitat i els inquilins pagaven preus molt baixos per una llar petita i sense condicions, però era millor allò que estar al ras. Pagaven per setmanes, i els "propietaris es garantien uns ingressos fixos". "L'any 62 no hi havia habitatges socials com ara. En el moment en què els treballadors havien guanyat les primeres pessetes es compraven un petit terreny i s'autoconstruïen la casa, sense importar-los el perill. Eren autèntiques barraques."

"Les autoritats prou feina tenien i deixaven fer. La mà d'obra barata acabada d'arribar era fonamental per a la indústria. És evident que no els podien fer tornar al seu poble." En aquella època, a les Fonts convivien els immigrants amb els estiuejants rics de Barcelona -al Merendero-, atrets per les aigües de les Fonts i per les recomanacions dels metges. S'hi anava a fer salut.

Un tsunami
El trencament del pont de la riera de les Arenes va provocar un autèntic tsunami que es va endur  tot el que va trobar. La força de les aigües desbocades va ser imparable i es va endur desenes de vides humanes. L'aigua de les Arenes es va afegir a la de la riera del Palau, també saturada.  "Era un espectacle dantesc. L'aigua no va trencar el pont. El va aixecar i el va arrossegar centenars de metres. Era com un vaixell surant a la deriva."

El pont va aparèixer dos quilòmetres més avall, a la zona de Can Corbera, on la llera s'eixamplava fins als cent metres, i els sis o set metres d'alçada de l'aigua es van convertir en només dos o tres. Explica Travesa que abans de l'aiguabarreig de les dues rieres es va generar un segon embassament atès que la gran quantitat d'aigua que baixava per la de les Arenes barrava el pas a la del Palau. També es va acabar trencant, enduent-se un pont i cases, amb un resultat d'una cinquantena de morts.

Les imatges eren esfereïdores, amb gent mig nua, crits, persones perdudes, homes desorientats, nens corrents, famílies separades... I tot a les fosques, i aïllats de la resta del món fins que les emissores de ràdio varen començar a oferir informacions sobre la magnitud de la tragèdia.

La nit es va fer llarga en un barri on, proporcionalment, va haver-hi molts morts; oficialment, cent víctimes, tot i que caldria sumar-hi totes aquelles que vivien en barraques  que no estaven registrades per ningú. L'ajuda exterior, per culpa de les males comunicacions, va trigar més de tres dies a arribar. Les comunicacions estaven tallades pel nord, pel sud, per l'est i per l'oest.

"Per superar la situació, vàrem ser els mateixos veïns els que ens vam organitzar per ajudar tots els que havien patit. Ara recordo que estava tan atrafegat que vaig estar quatre dies sense canviar-me de roba. En la recerca de víctimes va haver-hi poca sort. Al barri només se'n van localitzar tres. Les altres van aparèixer a Rubí, el Papiol i els pobles del Llobregat. De  moltes persones, mai més se'n va saber res. "Segurament van acabar al mar."

 

Participació