09
d'octubre
del
2015
Actualitzat
el
14
d'octubre
a les
16:51h
Quan es va proclamar la Segona República, l'abril del 1931 i, també, quan va esclatar la Guerra Civil, es va procedir a canviar el noms de molts dels que tenien un marcat caire eclesiàstic o un accent de l’antic règim.
En acabar l'enfrontament bèl·lic, la dictadura franquista va esborrar tot el que feia flaire a republicà i va castellanitzar totes les denominacions. El 1979, amb l’adveniment de la democràcia, es van restituir les denominacions tradicionals i populars dels carrers
i places i es van catalanitzar i substituir el noms polítics que havien imposat durant la dictadura, després d'una campanya de la Crida a la Solidaritat que moltes vegades va portar els seus militants a ser detinguts per la Policia Municipal.
Terrassa encara té carrers dedicats a persones que van estar vinculades amb el règim feixista; Comte d'Ègara, Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional; Josep Maria Palau, regidor franquista (a Ègara); Miquel Palomares, dirigent d'Acción Católica (a Sant Pere Nord); Eugeni d'Ors, Jefe Nacional de Bellas Artes i intel.lectual del franquisme (a Can Boada); Simeó Garcia, alcalde franquista del barri de les Fonts (a les Fonts); Bisbe Castelltort, bisbe durant els anys 1957-60 (a Ègara), i el Bisbe Sanahuja, bisbe durant els anys 1944-70 (a les Fonts).
També actualment hi ha carrers dedicats a aquelles persones que el règim va considerar “caídos por Dios y por España”, com Antoni Barata (a Can Roca), Francesc Salvans (a Sant Pere), Mossèn Josep Moncau (a la Cogullada) i Mossèn Parramón (a les Fonts).
En referència als carrers, hi ha com a casos més significatius el de Josep Tapioles, un personatge que durant la República va ser un conspirador, va participar activament en el cop d’Estat del 18 de juliol i va col·laborar durant la Guerra Civil amb els franquistes, i quan va acabar la guerra va esdevenir un dels homes més importants de la Falange a la ciutat de Terrassa.
Desapercebuts
Hi ha alguns noms de passat franquista que passen desapercebuts, per la seva ubicació més perifèrica o per la personalitat menys rellevant en les seves activitats vinculades
amb el règim anterior. Entre aquests darrers, el del doctor José María Albiñana Sanz, un destacat ultradretà.
Els seus seguidors formaven uns escamots paramilitars que s'anomenaven els Legionarios de Albiñana. Va morir assassinat a Madrid l'agost de 1936. En el cas del carrer del Doctor Albiñana, en què la recuperació del nom anterior, Fermín Salvochea, va portar a un enfrontament entre defensors i detractors, es va acabar resolent amb una decisió que ocasionés menys trastorns: carrer d'Albiñana, municipi del Baix Penedès. Semblant amb el que va passar amb el carrer de la Batalla de Teruel, avui de Terol, municipi d'Aragó.