Una història d'amor entre un forner i la filla d'un militar a la Terrassa del XIX

L'urbanista Josep Boix, en una de les seves mítiques cròniques al Diari de Terrassa sobre fets i gent, rememorava una història, llegenda o xafarderia, que li havia explicat una veïna, que afirmava disposar de referències del fet de primera mà.

A la segona meitat del segle XIX vivia al carrer del Pantà un tal Josep Barba, conegut pel sobrenom de El Palma, forner de professió. Era un home interessat i garrepa, sempre atent als beneficis del negoci. Quan un parroquià no podia pagar –eren èpoques de penúries econòmiques- el forner marcava una visible ratlleta a un pal de fusta per recordar i sumar els deutes. Quan el total passava en excés, el Palma, enlloc de cobrar en efectiu, rebia, a canvi, un tros de terreny, rústic i agrícola, i d’aquesta manera anava liquidant endarreriments i males cares. Aquests horts estaven ubicats on ara hi ha els carrers de la Mare de Déu dels Àngels, Sant Gaietà, Pantà, Suris i Sant Isidre. De mica en mica va anar acumulant propietats i fent-se ric.

Però el jove Barba es va voler casar. I va buscar una noia de bona posició. Això passava l’any 1873, i en aquella època a la vila de Terrassa hi havia aquarterat un destacament de tropa. Un militar de sòlida graduació tenia una formosa filla, afalagadora i ensarronadora, que era l’admiració de menestrals i prosperosos industrials. L’enamorat Barba se n’hi va anar de cap, rebent carabasses de primer moment. El menyspreu que va rebre fou dels que fa època. El forner representava poc per la delicada damisel·la.

Malgrat tot, aprofitant les festes de Carnaval, va tornar a insistir. En aquelles dates, els pretendents obsequiaven amb un regal a les dames. En Barba va fer enviar a la casa de la noia una cistelleta de confits, costum que indicava una singular distinció. En rebre l’obsequi, la jove va menysprear-lo tirant-lo a terra, però va ser tal el seu astorament en veure rodolar per terra nombroses i relluents monedes d’or col·locades sota la capa de confits, que un gran Ooooh! llarguíssim i sonor va ser deixat anar pels familiars presents en aquell moment.

La protagonista, enrojolada, però més formosa que mai, va apuntar un somriure sorneguer. El vil metall havia guanyat la difícil partida. A poc a poc, el menyspreu va tornar-se cortesia i la filla de l'oficial va mirar amb uns altres ulls al ric forner. Però va posar una condició pel matrimoni. Atés el seu noble llinatge, per ella era humiliant viure en una tenda de venda de pa i panets. I va exigir una casa com més senyorial millor. De conformitat amb l’exigència, Josep Barba va escollir un dels seus valuosos terrenys on va fer construir una magnífica mansió al carrer Pantà, 73, que es va acabar de construir exactament el 1877, justament l’any que Terrassa li va ser concedit el títol de Ciutat.

Però aquí no acaba la història, el forner, fent-se creditor del seu cognom, presumia d’una barba poblada, que una nit, mentre dormia, la seva dona li va tallar al ras. Al despertar en veure’s, va agafar un gros ganivet amb la intenció de matar la dona. Acaronant-lo, va frenar aquells impetuosos impulsos matiners. D’aquest amor o matrimoni de conveniència diuen que van néixer dues filles i dos barons, i un d’ells va cantar al Teatre del Liceu.