08
de setembre
del
2015
Aquest any, la diòcesi de Terrassa ha complert onze anys. Des que el Papa Wojtyla va escometre un canvi històric: dividir l'arxidiòcesi barcelonina, esqueixant-ne dues noves seus (Sant Feliu i Terrassa). La vella Ègara ja havia gaudit d'aquest privilegi. Des del segle cinquè fins les albors del vuitè.
Mentrestant, som a tres setmanes vista d'unes eleccions autonòmiques especials. Si més no, per la forta càrrega de simbolisme que alguns els hi volen donar. En aquesta tessitura bufen vents de canvis a l'església catalana. Fa tres anys que l'arquebisbe de Barcelona ha complert setanta-cinc anys. Moment en el que presentà la renúncia al Papa.
Posats a fer "la carta als reis", cal ésser amatents a la situació política del principat. Fora bo pensar en bisbes autòctons. Tant a Terrassa com a Barcelona. No es tracta de barrejar pomes i peres. És bo desitjar alenades noves en la dinàmica eclesial catalana. Amb un compromís clar de la cúria en les vessants política i social.
Els rumors fa temps que corren. Amb noms per tots els gustos. Fins i tot, em sorprèn el d'en Josep-Àngel Saiz Meneses. Al costat de pesos pesants com l'arquebisbe de La Seu d'Urgell (Joan-Enric Vives), el bisbe auxiliar de Barcelona (Sebastià Taltavull) o el de Calahorra-Logroño (Joan Josep Omella). Cal primar bisbes amb tarannà obertament progressista. El conservadorisme no mena enlloc. A hores d'ara, l'església segueix tenint una assignatura pendent: " l'aggiornanento". Ho arrosseguem des del Concili Vaticà II.
Com a cristià de base, tinc el dret de somiar una església més plural. Amb prou signes d'obertura. Arrelada en un dinamisme més integrador. Em sedueixen certes visions d'en Leonardo Boff, Pere Casaldàliga i la teologia de l'alliberament. Sobint, em costa trobar-m'hi, dins la perspectiva d'una diòcesi bastant novella.
Certament, el Papa Francesc demostra clarividència i empenta davant noves realitats socials. La pastoral de l'església no pot aplicar la política dels "ulls clucs" davant de fets prou complexos. Assistim a un agosarat enfocament pontifici envers la reflexió de cara al camí comunitari.
Hi ha un gran nombre de bisbes. Entre ells, hi pot haver discrepàncies ideològiques. Per això, és d'agrair que el seu màxim rector demani opinions contraposades. Tot plegat reverteix en la fixació coherent de criteris a aplicar envers aquests nous reptes.
No es tracta de canvis doctrinals. El que vol el pontífex és fer-se proper a qualsevol problemàtica. De fet, tothom qui és creient necessita copsar la misericòrdia de Déu. Sense traves. Apel.lar a la inviolabilitat de normatives seculars potser semblaria massa dogmàtic. Sobretot en cristians que es troben en alguna de les situacions referides.
No endebades van ésser prou controvertits els punts seleccionats al darrer sínode:
• el tractament de les parelles de fet.
• les unions entre persones del mateix sexe.
• l'adopció de fills en qualsevol d'aquestes conjuntures.
• l'aparellament de gent divorciada.
• els matrimonis interreligiosos.
• el lloguer de ventres.
• la fecundació "in vitro".
• la família monoparental.
• el control de la natalitat.
• l'avortament i l'anticoncepció.
• la pederàstia entre el clergat.
• i les relacions prematrimonials.
Al bell mig d'aquest batibull, seria d’agrair que els cristians poguéssim opinar. Jo avanço que el meu "vot" o tria es decanta per Mn. Vives, copríncep d'Andorra.
Una situació semblant es va viure en començar els anys 70. Pau VI va nomenar el bisbe Narcís Jubany, davant la campanya "Volem bisbes catalans". L'església catalana venia d’ una època tèrbola, a les acaballes del franquisme. La figura d'en Marcelo González havia estat controvertida.
Déu faci que mai més no es repeteixin aquells errors!
Mentrestant, som a tres setmanes vista d'unes eleccions autonòmiques especials. Si més no, per la forta càrrega de simbolisme que alguns els hi volen donar. En aquesta tessitura bufen vents de canvis a l'església catalana. Fa tres anys que l'arquebisbe de Barcelona ha complert setanta-cinc anys. Moment en el que presentà la renúncia al Papa.
Posats a fer "la carta als reis", cal ésser amatents a la situació política del principat. Fora bo pensar en bisbes autòctons. Tant a Terrassa com a Barcelona. No es tracta de barrejar pomes i peres. És bo desitjar alenades noves en la dinàmica eclesial catalana. Amb un compromís clar de la cúria en les vessants política i social.
Els rumors fa temps que corren. Amb noms per tots els gustos. Fins i tot, em sorprèn el d'en Josep-Àngel Saiz Meneses. Al costat de pesos pesants com l'arquebisbe de La Seu d'Urgell (Joan-Enric Vives), el bisbe auxiliar de Barcelona (Sebastià Taltavull) o el de Calahorra-Logroño (Joan Josep Omella). Cal primar bisbes amb tarannà obertament progressista. El conservadorisme no mena enlloc. A hores d'ara, l'església segueix tenint una assignatura pendent: " l'aggiornanento". Ho arrosseguem des del Concili Vaticà II.
Com a cristià de base, tinc el dret de somiar una església més plural. Amb prou signes d'obertura. Arrelada en un dinamisme més integrador. Em sedueixen certes visions d'en Leonardo Boff, Pere Casaldàliga i la teologia de l'alliberament. Sobint, em costa trobar-m'hi, dins la perspectiva d'una diòcesi bastant novella.
Certament, el Papa Francesc demostra clarividència i empenta davant noves realitats socials. La pastoral de l'església no pot aplicar la política dels "ulls clucs" davant de fets prou complexos. Assistim a un agosarat enfocament pontifici envers la reflexió de cara al camí comunitari.
Hi ha un gran nombre de bisbes. Entre ells, hi pot haver discrepàncies ideològiques. Per això, és d'agrair que el seu màxim rector demani opinions contraposades. Tot plegat reverteix en la fixació coherent de criteris a aplicar envers aquests nous reptes.
No es tracta de canvis doctrinals. El que vol el pontífex és fer-se proper a qualsevol problemàtica. De fet, tothom qui és creient necessita copsar la misericòrdia de Déu. Sense traves. Apel.lar a la inviolabilitat de normatives seculars potser semblaria massa dogmàtic. Sobretot en cristians que es troben en alguna de les situacions referides.
No endebades van ésser prou controvertits els punts seleccionats al darrer sínode:
• el tractament de les parelles de fet.
• les unions entre persones del mateix sexe.
• l'adopció de fills en qualsevol d'aquestes conjuntures.
• l'aparellament de gent divorciada.
• els matrimonis interreligiosos.
• el lloguer de ventres.
• la fecundació "in vitro".
• la família monoparental.
• el control de la natalitat.
• l'avortament i l'anticoncepció.
• la pederàstia entre el clergat.
• i les relacions prematrimonials.
Al bell mig d'aquest batibull, seria d’agrair que els cristians poguéssim opinar. Jo avanço que el meu "vot" o tria es decanta per Mn. Vives, copríncep d'Andorra.
Una situació semblant es va viure en començar els anys 70. Pau VI va nomenar el bisbe Narcís Jubany, davant la campanya "Volem bisbes catalans". L'església catalana venia d’ una època tèrbola, a les acaballes del franquisme. La figura d'en Marcelo González havia estat controvertida.
Déu faci que mai més no es repeteixin aquells errors!