Xavi i Pirlo, vides paral·leles

Quan es parla de futbol és inevitable parlar dels migcampistes, dels homes que mouen un equip, que controlen el tempo d’un partit i que fan d’enllaç amb la davantera per a la creació de totes les jugades ofensives. Si es parla de migcampistes, és obligat anomenar els dos millors futbolistes de l’última dècada en aquesta posició, dos grans jugadors que, als seus 35 i 36 anys, es trobaran per primera vegada en una final de la Lliga de Campions.

Xavi Hernández i Andrea Pirlo són dos dels tants futbolistes que han merescut, en algun moment de la seva carrera, un reconeixement en forma de gran premi mundial, una Pilota d’Or que mai podran incorporar a la vitrina immensa de trofeus col·lectius. Precisament, Xavi i Pirlo són els grans reis del futbol col·lectiu, els arquitectes dels millors conjunts europeus en els últims 12 anys.

Xavi i Pirlo han viscut vides paral·leles des que van debutar. El català va triomfar al Mundial Sub-20 de Nigèria del 1999, mentre que l’italià va aixecar l’Europeu Sub-21 del 2000, essent nomenat millor jugador del torneig. Ja de ben joves, els migcampistes van incorporar-se a la plantilla d’un gegant europeu. El català, després de passar-se la infantesa i l’adolescència en les categories inferiors del Barça, va complir el somni de debutar amb el primer equip l’estiu del 1998. L’italià, per altra banda, va passar de l’Inter al Milan l’any 2001, una maniobra clau per al seu creixement com a futbolista.

Tan calcades han estat les seves carreres, que fins i tot han hagut de reconvertir-se per a triomfar. Amb l’arribada de Frank Rijkaard al Barça, Xavi va avançar 20 metres la seva posició, fet que li va permetre situar-se més a prop de la línia de perill i connectar amb més facilitat amb la davantera blaugrana. Com a migcentre, Xavi havia patit problemes, sobretot alhora de córrer en direcció la pròpia porteria, i no era capaç d’encertar la primera passada en la sortida de pilota. Amb el canvi, el de Terrassa va guanyar terreny, es va alliberar de les funcions defensives i es va convertir en el millor assistent de la història del club. La seva última passada és, probablement, la més letal d’Europa.

 
A Pirlo li va succeir un fet similar. Com a interior, i en ocasions a la mitjapunta, l’italià no acabava de trobar-se còmode. Però quan Carlo Ancelotti el va tenir a les files del Milan, va veure en ell unes qualitats excepcionals per a jugar com a migcentre. La seva passada llarga, mil·limètrica i efectuada amb una maniobra ràpida i impossible de preveure, és la més perillosa del planeta. Andrea Pirlo pot ser considerat, juntament amb Sinisa Mihajlovic, Juninho Pernambucano o David Beckham, com un dels millors llançadors de falta de la història del futbol.

Xavi i Pirlo jugaran, aquest dissabte, la seva quarta final de Lliga de Campions. El català ha guanyat les tres anteriors, a París, a Roma i a Londres; mentre que l’italià l’ha aixecat al mític Old Trafford de Manchester –precisament davant la Juventus- i a Atenes, en l’últim gran Milan d’Ancelotti. Enmig, una dura derrota, la soferta davant el Liverpool a Istanbul el 2005, després que el Milan marxés al descans guanyant per 3 a 0.

Un dels dos mítics futbolistes aixecarà, de nou i per última vegada, la tan desitjada “orelluda”. Els camins de Pirlo i Xavi tornaran equiparar-se aquest estiu, després d’una última temporada de somni al més alt nivell. Van arribar junts a l’elit i en marxaran plegats.