22
de març
del
2015
Actualitzat
a les
12:57h
El passat dissabte l’informatiu del vespre de Telecinco es feia ressò del matrimoni terrassenc detingut per haver abusat presumptament del seu nadó. No era la típica notícia breu resolta amb una cantarella dramàtica de les que agraden a Pedro Piqueras –aquesta vegada el presentador era José Ribagorda-, però sí una altra ocasió propícia per elevar una mica més el llistó del morbo i el sensacionalisme. I si hi ha sang, millor.
La cadena s’havia preocupat d’enviar una corresponsal a “Tarrasa”, des d’on explicava l’episodi amb tot luxe de detalls. Com si fos un cas únic en la història. Deixant de banda el fet inevitable que els successos són un ham que molts piquen voraçment, el problema és estructural i ve de lluny.
La cronologia es pot seguir fàcilment: els incidents de caire racista a Ca N’Anglada el juliol de 1999 –tinc un amic que viu a tocar del barri, concretament a la Carretera de Castellar, al costat de l’Escola Industrial, que ni se’n va assabentar-, l’assassinat del regidor del PP de Viladecavalls Francisco Cano a Can Boada el desembre de 2000, la pantalla gegant cremada davant de l’Ajuntament el juny de 2009, l’imam acusat d’incitar a la violència contra les dones el març de 2012, les restes òssies trobades en un contenidor del carrer Sant Crisí el maig de 2012, el yihadista detingut fa deu dies a Sant Llorenç i la parella a la que se li acaba de retirar la tutela. O sigui, segons els mitjans de Madrid, Terrassa es podria resumir en set grans fets en els últims 16 anys, una mitjana anual de 0,43.
Tots ells, “causalment”, negatius i tots, amb la presència d’intrèpids periodistes famolencs de vísceres, teòrics professionals armats amb micròfons i prejudicis que probablement no havien mai estat a Terrassa -a la qual devien considerar un poble-, i que segurament no hi han tornat mai més, sempre que no els hagi tocat encadenar els set esdeveniments. A empentes, cops de colze i exhibint la prepotència de la seva marca estatal (suposadament preeminent), reclamaven la primera fila del teatre.
Això sí, quan van acabar de fer el paperot i se’n van anar, els únics que van preocupar-se de la cobertura del tema van ser els mitjans locals, amb especial menció per a La Torre en el cas de la mesquita. Només els importa l’altaveu, evitar el zàping, buscar el click, el share, el titular cridaner, la dada impactant, la tragèdia que desperti la indignació del lector/oient/televident.
Res de context ni de seguiment de la notícia. Però al mateix temps, molt lluny de l’autèntica crònica negra que va significar el mític diari El Caso. El perill rau en quedar estigmatitzat eternament com Puerto Hurraco, Alcàsser, Fago o Biescas, en el mapa mediàtic de l’horror i el terror.
Com que no es pot esperar una millora professional i ètica de les ràdios, televisions i diaris editats a la capital d’Espanya, cada vegada que sorgeixi un d’aquests fets lamentables, l’Ajuntament, les institucions públiques i empreses de Terrassa haurien de fer un esforç per contraatacar.
Això vol dir recordar a Telecinco, Antena 3, La Sexta, Cuatro, El País, El Mundo, La Cope... que la cocapital del Vallès Occidental té aspectes molt positius i que fins i tot és pionera en molts àmbits. Per exemple, en acordar un pla anticrisi la primavera del 2008 –el primer de tot l’Estat-, en tenir el segon festival de jazz més important de la península després del de Sant Sebastià o en ser la primera ciutat catalana en multar entitats bancàries amb pisos buits.
Sense oblidar l’hoquei, el patrimoni tèxtil, les esglésies de Sant Pere, -una de les joies de l’art romànic català- o el profund i ric rastre del Modernisme. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb muntar paradetes informatives o visites guiades durant la Fira Modernista i no es tracta d’ocultar o maquillar la realitat sinó de posar en valor el que tenim per damunt de l’anècdota o els successos. Saber-nos vendre. I no deixar que afers com el pas per la presó del president del Terrassa FC Txuma Peralta tirin la feina i el prestigi per terra. Encara que ho compliquin una mica més.
La cadena s’havia preocupat d’enviar una corresponsal a “Tarrasa”, des d’on explicava l’episodi amb tot luxe de detalls. Com si fos un cas únic en la història. Deixant de banda el fet inevitable que els successos són un ham que molts piquen voraçment, el problema és estructural i ve de lluny.
La cronologia es pot seguir fàcilment: els incidents de caire racista a Ca N’Anglada el juliol de 1999 –tinc un amic que viu a tocar del barri, concretament a la Carretera de Castellar, al costat de l’Escola Industrial, que ni se’n va assabentar-, l’assassinat del regidor del PP de Viladecavalls Francisco Cano a Can Boada el desembre de 2000, la pantalla gegant cremada davant de l’Ajuntament el juny de 2009, l’imam acusat d’incitar a la violència contra les dones el març de 2012, les restes òssies trobades en un contenidor del carrer Sant Crisí el maig de 2012, el yihadista detingut fa deu dies a Sant Llorenç i la parella a la que se li acaba de retirar la tutela. O sigui, segons els mitjans de Madrid, Terrassa es podria resumir en set grans fets en els últims 16 anys, una mitjana anual de 0,43.
Tots ells, “causalment”, negatius i tots, amb la presència d’intrèpids periodistes famolencs de vísceres, teòrics professionals armats amb micròfons i prejudicis que probablement no havien mai estat a Terrassa -a la qual devien considerar un poble-, i que segurament no hi han tornat mai més, sempre que no els hagi tocat encadenar els set esdeveniments. A empentes, cops de colze i exhibint la prepotència de la seva marca estatal (suposadament preeminent), reclamaven la primera fila del teatre.
Això sí, quan van acabar de fer el paperot i se’n van anar, els únics que van preocupar-se de la cobertura del tema van ser els mitjans locals, amb especial menció per a La Torre en el cas de la mesquita. Només els importa l’altaveu, evitar el zàping, buscar el click, el share, el titular cridaner, la dada impactant, la tragèdia que desperti la indignació del lector/oient/televident.
Res de context ni de seguiment de la notícia. Però al mateix temps, molt lluny de l’autèntica crònica negra que va significar el mític diari El Caso. El perill rau en quedar estigmatitzat eternament com Puerto Hurraco, Alcàsser, Fago o Biescas, en el mapa mediàtic de l’horror i el terror.
Com que no es pot esperar una millora professional i ètica de les ràdios, televisions i diaris editats a la capital d’Espanya, cada vegada que sorgeixi un d’aquests fets lamentables, l’Ajuntament, les institucions públiques i empreses de Terrassa haurien de fer un esforç per contraatacar.
Això vol dir recordar a Telecinco, Antena 3, La Sexta, Cuatro, El País, El Mundo, La Cope... que la cocapital del Vallès Occidental té aspectes molt positius i que fins i tot és pionera en molts àmbits. Per exemple, en acordar un pla anticrisi la primavera del 2008 –el primer de tot l’Estat-, en tenir el segon festival de jazz més important de la península després del de Sant Sebastià o en ser la primera ciutat catalana en multar entitats bancàries amb pisos buits.
Sense oblidar l’hoquei, el patrimoni tèxtil, les esglésies de Sant Pere, -una de les joies de l’art romànic català- o el profund i ric rastre del Modernisme. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb muntar paradetes informatives o visites guiades durant la Fira Modernista i no es tracta d’ocultar o maquillar la realitat sinó de posar en valor el que tenim per damunt de l’anècdota o els successos. Saber-nos vendre. I no deixar que afers com el pas per la presó del president del Terrassa FC Txuma Peralta tirin la feina i el prestigi per terra. Encara que ho compliquin una mica més.