Joan Carles Peris: «França no entén per què Catalunya vol ser petita»

Joan Carles Peris (la Corunya, 1961), periodista terrassenc, és l'actual corresponsal a París de TV3 i Catalunya Ràdio. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, va ser membre fundacional de Catalunya Ràdio, redactor i editor d’informatius. Com a corresponsal a Madrid, va fer el salt a TV3 i, posteriorment, va cobrir la informació política i en va ser cap de secció. Els últims set anys ha estat l’editor del Telenotícies cap de setmana i ha presentat les nits electorals més sotraguejades d’aquests últims temps. L’any passat va ser guardonat amb el Memorial Candel. 

L’ofici de corresponsal sempre ha estat una expressió del periodista. Però en els temps que corren cada vegada és menys freqüent. És un model en crisi?

És cert que hi ha una tendència dels mitjans de suprimir els corresponsals i substituir-los per enviats especials. És una tendència general, i aquí a París també passa. T’adones que en llocs tan compromesos com la crisi de Gaza molts mitjans francesos tenen un enviat especial, no un corresponsal a Jerusalem. 

Que hi hagi hagut corresponsals fixos en punts habituals ha fet que potser tinguéssim una sobreinformació d’un conflicte.

Aquest és el misteri de la informació, com els conflictes esdevenen notícies de portada, amb informació molt intensa en un període determinat, i com, de mica en mica, aquelles notícies deixen d’obrir informatius, van perdent pes dintre les escaletes i, tot i que la situació no millora, perd interès en els mitjans. I ràpidament l’emergència d’una altra crisi, d’un altre conflicte, pren tot el protagonisme. Són aquelles dinàmiques de l’ofici que fan qüestionar-te moltes coses perquè la transcendència històrica de les informacions no acostuma a veure’s reflectida en la presència diària en els mitjans. La mirada a les diferents zones on hi ha crisi no és innocent.

Si l’ofici de periodista fos ben remunerat i permetés anar pel món a cobrir notícies i vendre-les, els interessos dels mitjans no les condicionarien tant?

És un condicionant. Si les grans cadenes americanes o les grans agències decideixen posar el focus en un lloc i no en un altre, tots al darrere. Per això té tant valor la iniciativa individual, que tal com està l’ofici acaba sent un cert salvavides, el criteri propi respecte al que està passant, la mirada del freelance que està per pròpia voluntat en un indret i acaba explicant allò que veu, segurament, amb un grau de llibertat i autonomia més alt que la dels grans mitjans.

Grans tendències per davant de les decisions pròpies dels mitjans nacionals?

El marge de marcar prioritats dels mitjans nacionals hi és i la culpa, en tot cas, és compartida. Els mitjans temen quedar-se al marge de les grans decisions, perquè creuen que se situarien fora del món periodístic, com si comptessin menys, i potser és un plantejament erroni. Respecte a la presència dels mitjans catalans al món, cadascun té els seus criteris però caldria anar-los revisant en funció de les circumstàncies, perquè el món no és el mateix: si abans era molt difícil obtenir informació d’un lloc, ara és més fàcil i potser la presència no és imprescindible.  

Sobre els focus d’interès tenim el continent africà amb moltes convulsions. França té vocació de tutelar-ho? 

La informació d’Àfrica té molta presència a França però no a través de corresponsals permanents sinó d'enviats especials. Quan França fa una operació militar a Mali o a la República Centreafricana hi ha enviats que van incorporats en les forces que s’hi despleguen. Però, a part d’això, sempre hi ha una certa atenció prioritària a la Francofonia, i bona part del continent africà en forma part. 

Com es viu des de dintre el paper de França de voler ser una potència important?

França té la consciència encara de ser un gran país que pesa molt al món. Els seus polítics no es cansen de repetir-ho i intenten demostrar-ho prenent protagonisme i iniciativa, constantment, en molts conflictes. Per exemple, l’Estat espanyol està acostumat a ser-ne espectador, que potser pot tenir un pes, però aquí a França, Hollande i Fabius cada dos per tres estan convocant a París les parts en un conflicte o altre perquè intentin negociar, per trobar-hi alguna sortida o avançar per resoldre'l. La intervenció militar que han fet a l’Àfrica aquests últims anys seria impensable o comportaria un enrenou considerable si l’Estat espanyol s’ho plantegés fos on fos. Aquí és molt més normal i no es discuteix si cal o no cal anar-hi. 

Com es veu el procés de Catalunya des d’aquí?

Hi ha més consciència i més coneixement ara que abans, perquè les grans mobilitzacions catalanes han tingut molta repercussió internacional, perquè el món és més petit i les notícies arriben més a tot arreu, perquè el Barça hi fa molt i també perquè els mitjans catalans pregunten i s’interessen per aquest tema a l’exterior. Però una cosa és que se sàpiga, més o menys vagament, i l’altra que s’entengui o es comparteixi. 

Què no entenen?

No s’acaba d’entendre com és que Catalunya pot decidir ser petita quan pot ser gran. Quan pot formar part d’una potència, d’un país mitjà a Europa, com pot ser que decideixi preferir ser un país més petit. Un dia entrevistant un expert em deia que per ells era molt difícil d’entendre per què els processos nacionals de França i Catalunya eren oposats. Aquí, la Revolució Francesa va fer un Estat i la nació es va construir en funció d’aquest Estat. En canvi, Catalunya, sense Estat, té una sèrie de trets nacionals que van subsistint i tirant endavant, malgrat no tenir un Estat. Per tant, per ells, com que no és el que aglutina el nostre fet nacional no entenen que ara sigui necessari. Però que no ho entenguin no vol dir que no ho respectin, perquè arribat el moment, els principis democràtics els tenen molt clars.

Els faria por el contagi a Còrsega o l’efecte que podria tenir sobre el que és la Catalunya Nord?

La sensibilitat és diferent. La territorialitat no és una font de conflictes, en tres mesos poden fer un canvi administratiu de les regions sense que es convoqui cap manifestació. Les regionalitats existeixen i es respecten, però perquè França és França.

L’extrema dreta populista a França, encapçalada pel Front Nacional, va aconseguir la victòria a les europees. 

París és una cosa i la resta del país, una altra. Aquí el pes del Front Nacional és molt residual però al conjunt del país va tenir uns grans resultats, que caldrà veure si tenen continuïtat o no. El Front Nacional ha aconseguit convertir-se en una referència política, tothom mira de reüll el que fan, quines són les seves posicions, què fan i diuen els seus líders... es viu com una preocupació per part de les forces tradicionals i el món de la cultura. Diria que el país ha assumit que ha arribat per quedar-s'hi.

I la política espanyola, com es percep des de París? 

No són uns veïns de referència. Se’n parla només quan cal. Ara estan una mica “acomplexats” en aquest moment, perquè els indicadors macroeconòmics estan funcionant millor, pel que fa a la recuperació econòmica, a Espanya que a França; creix més, els ajustaments ja s’han fet, aquí comencen... però, en canvi, no valoren que la taxa d’atur espanyola és més del doble que la francesa. 

Com porta el canvi de fer informació de cap de setmana a informació diària per a televisió i també ràdio?

Haver editat aquests set últims anys de cap de setmana em va servir per obrir els meus interessos informatius, després de molts anys fent política, perquè s’havia de parir una escaleta amb tots els temes d’interès. Ara faig informació internacional, no en sóc un expert, però m’agrada molt. Això sí que és nou i cal ser prudent, però tot forma part de la mateixa feina de periodista i toca canviar de registre quan cal. Aquí el canvi qualitatiu que sí que noto és la de fer de doble corresponsal, per a TV3 i Catalunya Ràdio.