06
de novembre
del
2014
Els assistents a la primera sessió del curs «75 anys de l'exili republicà català» recordaran força temps la conferència de José Maria Murià, celebrada al Centre Cultural. L'acreditat acadèmic mexicà, de família d'origen català, va abordar el tema de l'exili al seu país «més amb el cor que amb el cap», com ell mateix va avisar.
Amb els papers de la conferència desats a la carpeta, va impactar l'auditori amb un relat d'experiències vitals (pròpies i dels exiliats) que va connectar amb les aportacions acadèmiques. La vehemència del seu discurs va traspuar un compromís vital exercit gràcies a la seguretat que, a les famílies exiliades, els garantia un Mèxic que mai no va reconèixer el govern del general Franco; un Mèxic que Murià ha servit com a acadèmic i fins i tot com a representant polític.
De fet, Murià eleva a més de 50.000 els refugiats republicans a Mèxic, una cinquena part dels quals eren catalans. La xifra supera la suma d'exiliats a la resta de països americans. El nombre pot ser més elevat perquè, com Murià va remarcar, en ple franquisme la diàspora va continuar, perquè molts peninsulars fugien de la decadència.
Murià va recordar el paper decisiu dels diplomàtics mexicans establerts a França Gilberto Bosque i Luis Rodríguez, i de Lázaro Cárdenas —després president de Mèxic—, els quals van dur una tasca persistent i profitosa per salvar milers de republicans. Acollits per Mèxic, bona part dels refugiats van millorar, sí, les seves condicions socials i econòmiques, però també van contribuir al progrés del país d'acollida.
Entre els exiliats eren dos trets comuns la cara de vençuts i la gran esperança del retorn a un país idealitzat, que ja no existia si és que mai havia existit. Murià va il·lustrar amb exemples, còmics i tràgics alhora, el patiment que la nostàlgia produïa en els refugiats. Aquesta angoixa era especialment punyent als exiliats que van viure molts anys amb el sol objectiu de tornar i que, amb aquest únic propòsit, es van desentendre de la realitat del país d'acollida. Un altre grup de refugiats eren els vençuts del tot, que fins van arribar a oblidar la llengua pròpia. El tercer grup, el dels integrats sense renunciar a la mateixa nacionalitat, va donar figures rellevants al Mèxic de la postguerra: metges, arquitectes, professors, escriptors..., la majoria dels quals van seguir donant suport a la clandestinitat i van posar en evidència que els millors exponents de la cultura peninsular vivien a fora de l'Estat espanyol.
La sessió va concloure amb una referència al llibre acabat de publicar Per què en sóc?, en el qual José María Murià exposa els seus punts de vista favorables a la independència de Catalunya.
Dimarts dia 11 tindrà lloc la segona sessió del curs, a càrrec de la investigadora Elisenda Barbé.
Amb els papers de la conferència desats a la carpeta, va impactar l'auditori amb un relat d'experiències vitals (pròpies i dels exiliats) que va connectar amb les aportacions acadèmiques. La vehemència del seu discurs va traspuar un compromís vital exercit gràcies a la seguretat que, a les famílies exiliades, els garantia un Mèxic que mai no va reconèixer el govern del general Franco; un Mèxic que Murià ha servit com a acadèmic i fins i tot com a representant polític.
De fet, Murià eleva a més de 50.000 els refugiats republicans a Mèxic, una cinquena part dels quals eren catalans. La xifra supera la suma d'exiliats a la resta de països americans. El nombre pot ser més elevat perquè, com Murià va remarcar, en ple franquisme la diàspora va continuar, perquè molts peninsulars fugien de la decadència.
Murià va recordar el paper decisiu dels diplomàtics mexicans establerts a França Gilberto Bosque i Luis Rodríguez, i de Lázaro Cárdenas —després president de Mèxic—, els quals van dur una tasca persistent i profitosa per salvar milers de republicans. Acollits per Mèxic, bona part dels refugiats van millorar, sí, les seves condicions socials i econòmiques, però també van contribuir al progrés del país d'acollida.
Entre els exiliats eren dos trets comuns la cara de vençuts i la gran esperança del retorn a un país idealitzat, que ja no existia si és que mai havia existit. Murià va il·lustrar amb exemples, còmics i tràgics alhora, el patiment que la nostàlgia produïa en els refugiats. Aquesta angoixa era especialment punyent als exiliats que van viure molts anys amb el sol objectiu de tornar i que, amb aquest únic propòsit, es van desentendre de la realitat del país d'acollida. Un altre grup de refugiats eren els vençuts del tot, que fins van arribar a oblidar la llengua pròpia. El tercer grup, el dels integrats sense renunciar a la mateixa nacionalitat, va donar figures rellevants al Mèxic de la postguerra: metges, arquitectes, professors, escriptors..., la majoria dels quals van seguir donant suport a la clandestinitat i van posar en evidència que els millors exponents de la cultura peninsular vivien a fora de l'Estat espanyol.
La sessió va concloure amb una referència al llibre acabat de publicar Per què en sóc?, en el qual José María Murià exposa els seus punts de vista favorables a la independència de Catalunya.
Dimarts dia 11 tindrà lloc la segona sessió del curs, a càrrec de la investigadora Elisenda Barbé.