23
d'agost
del
2014
A Viladecavalls hi viu Joana Biarnés, una de les figures més importants de la història de la fotografia al nostre país. Està considerada la primera dona fotoperiodista de l'estat i acaba de ser distingida, als 79 anys, amb la Creu de Sant Jordi. Una pionera i lluitadora que va arribar a colar-se a l'habitació d'hotel dels Beatles per fer el seu reportatge més íntim.
Enhorabona per haver rebut la Creu de Sant Jordi. Quina sorpresa, oi?
Enorme. I amb anècdota. Havia deixat encarregat un pit de gall dindi a la carnisseria, i em van prometre que m'avisarien quan el tinguessin preparat. Després vaig sortir a passejar. En tornar a casa vaig trobar una trucada perduda d'un nom que jo no coneixia. Vaig tornar la trucada pensant que era el carnisser. Però era el conseller.
Personalment?
No, bé, del seu gabinet. Jo pensava que seria algun amic bromista, que en tinc molts, i vaig demanar que m'ho posessin per escrit. Però a mesura que avançava la conversa em vaig adonar, pel to seriós del discurs, que allò no era broma.
Com recorda la gala, el moment de la imposició?
Emotiu. Inesperat. Preciós.
I en qui va pensar?
En el meu pare, òbviament. Ell ho ha estat tot per a mi. També ha estat el meu mentor. La persona que em va ensenyar l'ofici. A ell li dec tot. I estic segura que m'està observant.
Ell va ser el responsable del principi d'aquest idil·li seu amb la fotografia...
Vaig començar per ajudar-lo. Ell em va ensenyar tots els secrets. Vaig començar a la part tècnica, que sempre ha estat la meva predilecció. El revelat, el laboratori, salvar una foto... Qüestions que s'han perdut amb l'arribada de l'era digital.
Tanmateix, passarà a la posteritat per haver estat la primera fotoperiodista...
...on vaig començar gairebé per casualitat. El meu pare havia d'anar a fotografiar un avenc que havia descobert un gos anomenat Llest. Uns excursionistes li van proposar fer un reportatge, però ell tenia molta feina. Així que vaig demanar anar-hi jo. Quan vaig tornar el meu pare es va emocionar.
Què recorda d'aquella època?
Veure una dona en un camp de futbol era una cosa inèdita, i molt més veure-la treballar. Una senyoreta, amb faldilla, en un terreny de joc, amb tots els homes... Em deien de tot. Que marxés a casa a netejar, que si estava buscant nòvio...
Explica la llegenda que un àrbitre va aturar un partit...
Ni és una llegenda ni va ser només una vegada. El que passa és que, en previsió que allò succeís, jo ja m'havia curat en salut i havia obtingut les llicències i permisos. Un cop un àrbitre va aturar el partit i va dir que no li semblava normal.
I què li va respondre vostè?
Que s'hi anés acostumant (riu). Va ser la primera de les meves experiències professionals que em va marcar. Ser pioner és bonic amb el temps. Mentre passa és molt dur.
No va ser l'únic problema.
Un professor de la facultat em va preguntar si m'agradaven "los toros". En donar-li una resposta negativa va decidir enviar-me a fer les pràctiques a l'escorxador de Barcelona. Poques vegades ho vaig passar tan malament. Entre els vòmits i les barbaritats que em deien els treballadors, es va convertir en una de les pitjors experiències de la meva vida. En acabar la feina em van portar al museu dels horrors, on havien xais amb dos caps, sis potes... Va ser molt dur, però vaig fer el reportatge. El professor, en veure el resultat, em va felicitar, va vaticinar que jo seria una gran fotògrafa.
La tercera experiència?
La riuada de Terrassa el 1962. Va ser esgarrifós. Dantesc. Però vam sortir perquè érem uns professionals. Un cop vam tenir totes les fotos, el meu pare em va dir que havia de marxar a Barcelona a revelar-les. Però anar-hi resultava gairebé impossible. Sense cotxe, ni bus, ni taxi... Vaig arribar fent autoestop a casa d'un fotògraf professional, amic del meu pare. En revelar-les es va adonar de la importància del que tenia entre mans, i va trucar a Federico Gallo, director de Televisió Espanyola. L'endemà, el Telediario del migdia va obrir explicant la tragèdia de Terrassa amb les meves fotografies.
D'aquí a la premsa general...
Vaig provar sort a Barcelona, però era un mercat que estava molt acotat i dominat per una família de fotògrafs que sempre anava amb el braç enlaire, així que vaig acabar treballant a Madrid per al diari Pueblo. El director va ser el primer que va creure en la dona com a fotògraf d'un diari.
Va esdevenir la fotògrafa oficial de Raphael.
Sobretot quan va tancar el diari Pueblo, perquè vaig muntar una agència amb el meu marit i dos companys. Em vaig dedicar més a temes socials i culturals. Vaig estar nou anys viatjant pel món amb ell.
El reportatge més famós és el que li va fer als Beatles.
És un record que em persegueix sempre. Va ser preciós. Vaig viatjar en el mateix avió i havia de fer les fotos sense que ningú se n'adonés. Em vaig amagar al lavabo i quan en vaig sortir vaig començar. Em venia al cap el meu pare, que sempre em deia que en qualsevol reportatge gràfic havia d'existir "la foto". Una captura que ressaltés per sobre de les altres. I buscant em vaig acostar tant que em van descobrir. No em van deixar seguir fotografiant.
I es va donar per vençuda?
I ara! Sabia en quin hotel s'allotjarien, així que em vaig plantar a la seva habitació. Em va obrir la porta Ringo Starr, que em va reconèixer de l'avió. Devien pensar que jo era una pesada, però no una fotoperiodista. Jo no portava flaix, que és l'element amb què ells identificaven els fotògrafs dels diaris, així que em van prendre per una fan embogida i em van deixar passar. Allà vaig estar tota la tarda, a la seva habitació. Es van mostrar encantadors i vaig fer unes fotos gens forçades.
Van haver de tenir una repercussió brutal...
Molt menys del que podria semblar ara, mirant-ho en perspectiva. I és que "el senyor de dalt" (en referència a Franco) ja es va encarregar que el concert no tingués el ressò que mereixia. La premsa es va encarregar de qualificar-los de "melenuts que venien a corrompre la nostra joventut". L'ordre que hi havia als diaris era de no fer un gran desplegament. Jo vaig presentar el reportatge de l'habitació de l'hotel però no me les van publicar. Era un material fabulós, fotos a la intimitat dels Beatles. No s'havia vist una altra cosa igual... però en el diari em van dir que ja havia sortit prou informació amb la crònica del concert. D'allò se'n va aprofitar la revista Ondas, que les va acabar publicant. En podia haver tret moltíssims diners. Després m'ho han copiat i recopiat milers de vegades. Però no n'he vist ni un cèntim.
I després d'una llarga trajectòria fotografiant Joan Manel Serrat, Nureyev, Dalí... un bon dia decideix retirar-se. Quin en va ser el motiu?
El desencant. Vaig fer un reportatge el 1984 sobre un home que s'havia recuperat d'un càncer de coll i es dedicava a fer teràpia de grup a altres malalts. Volia que sortís en una revista, on tindria més repercussió que en un diari. Vaig parlar amb el director, que va mirar les fotos, i les va llençar a la paperera amb el pretext que allò no venia. Va obrir un calaix i em va mostrar una foto de Lola Flores i la seva filla vestides de reis mags. Jo em vaig adonar que, si la professió havia pres aquella deriva, jo me n'havia d'anar per no trair els meus principis. Vaig arribar a casa i li vaig dir al meu marit que penjava la càmera.