06
d'agost
del
2014
“Algo se muere en el alma, cuando un amigo se va”. Així comença la lletra d’una sevillana. Tot el text té molta fondària. Es va cantar el proppassat vint de juny, al tanatori egarenc. Amb acompanyament de guitarra. En l’adéu de la senyora Maria Vergara Blánquez (primera taxista espanyola)… Potser algun dels presents a l’acte ho va trobar massa atrevit. Penso, però, que el sentit que li va atorgar al mateix fou ben delicat i adient.
En la diada de la Mare de Déu de les Neus, hem dit adéu a na Magda Heras i Fortuny. Persona prou coneguda en els àmbits locals per raons diverses. Bàsicament, a partir de la seva condició de cardiòloga. El seu marit (Marc García-Elías i Cos) és un reconegut traumatòleg, especialista de primer nivell en temes de mans. El pare (Màrius Heras i Moreno) va rebre la medalla d’or de la ciutat, fa poc més de tres mesos… A més, està implicat en temes d’ecumenisme, concurs bíblic, Càritas i altres qüestions.
La cerimònia religiosa ha tingut lloc a la parròquia de Sant Pere. Un marc incomparable. El recinte s’ha quedat petit per a encabir la munió de gent congregada... Entre aquesta, la discreta presència del doctor Valentí Fuster i Carulla, una autoritat mundial en tema cardiològic. No endebades ha estat catedràtic de Harvard i treballa als reconeguts centres hospitalaris del Mont Sinaí (New York) i Clínica Mayo (Rochester-Minnesota).
La música que ha sonat al llarg de la celebració litúrgica l’ha dotat d’un encís especial. L’ha posat en Lluís (germà de la Magda) amb el seu chelo i en Jordi Reguant, acompanyant algunes peces amb l’orgue. Se’m fa més que difícil el sol fet de poder-ho expressar…
La música --sobretot la clàssica-- em fa de medecina. La seva cadència m’activa un munt de verbs… M’enlaira. M’encén. M’esperona. Em transforma, M’alimenta. M’engresca. Em fa viure. M’ajuda a meditar. Em relaxa. M’empeny. M’ il·lumina. M’enamora. M’acompanya. M’embolcalla. M’abraça…
De tots els instruments, un em sedueix especialment: el violoncel. En aquest punt, hi ha tres figures emblemàtiques que em tenen el cor robat: Johann Sebastian Bach, Pau Casals i Mstislav Rostropovisch… Sentir interpretar --al Lluís-- la suite número 1 d’en Bach,avui, mentre entrava el fèretre a l’església, m’ha emocionat. I que sortís del recinte al so del Cant dels ocells m’ha acabat de “rematar”.
Sembla mentida que es pugui arribar a treure tant de suc, vida i impacte del cor d’una criatura parida de les mans d’un lutier. Després de triar les fustes adients, de donar-hi l’arcada corresponent i acaronar la dolçor del seu so, assistim al naixement de quelcom inaudit…Molt més, encara, quan l’instrument cau en mans d’un mestre com en Lluís… Ha demostrat que la seva germana es mereixia això i molt més. És llàstima perdre una persona estimada. Més, encara, si això esdevé en la flor de la vida. En aquest cas, quan ella havia dedicat tota la seva vida a intentar salvar la d’altres persones anònimes.
Música a banda, en Salvador Cardús ha fet una oda a l’amistat… Tot citant uns versos del poeta Marià Manent. Els germans de la Magda han lloat el guiatge de la gran de la nissaga… Amb un escrit impressionant… Finalment, en Marc ha qualificat d’honor el fet d’haver-la tingut per esposa… I n’ha donat gràcies a Déu, que li havia donat un àngel… Descansi en pau ! Trobarem a faltar el seu somriure.