entrevista

Ballesteros: «Córrer és una malaltia que et permet fer salut»

L'atleta terrassenca, de 46 anys, continua guanyant curses i fent podis | "L'atletisme és un antiestressant perfecte que em fa desconnectar dels problemes diaris", afirma

per Joan Manel Oller , 31 de juliol de 2014 a les 07:06 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ballesteros s'ha convertit en una de les atletes egarenques més llorejades Foto: C.B.

Carme Ballesteros Rosa té 46 anys, està casada i és mare de família. De fer castells va passar a convertir-se en una de les atletes egarenques més llorejades. A una edat més que avançada, continua guanyant i guanyant i deixant enrere les nenes que pugen. Córrer és la seva vida. Hi ho fa a l'asfalt, a la pista i cada cop més a la muntanya. Fa uns anys li van treure un lòbul del pulmó, però ho va superar i va ser capaç de mantenir-se en l'alta competició.
 
Això de córrer sembla que va ser una afició tardana. Com decideix posar-se unes vambes i començar a fer quilòmetres?
Molt tardana. Massa, segurament. Tenia 28 anys. Fins llavors, la meva gran afició eren els castells, i els Minyons. Mai havia pensat en l'atletisme.
 
I com va anar?
La història és curiosa i divertida. El meu company, en Ferran Lis, va decidir apuntar-se a la cursa de Festa Major de Terrassa. Ell no podia anar a fer la inscripció, vaig agafar l'encàrrec i vaig anar-hi jo. Però em demanaven el DNI, i en aquells moments no el tenia. Vaig pensar que no hi havia cap problema si donava el meu i que després ja ho arreglaríem.
 
I no n'hi havia cap?
No ho sé pas, la veritat, perquè a partir d'aquell moment les coses van agafar un rumb inesperat i que acabaria marcant la meva vida i la de la meva família. 
 
Però en Ferran va córrer? Com va anar?
El dia de la cursa no estava gaire fi i tenia por de no respondre a les expectatives en l'exhibició castellera que es feia a la tarda si li passava alguna cosa inesperada a la cursa. 


Em dirà que va córrer vostè en lloc seu?
El DNI era el meu i tenia un dorsal adjudicat. Sí, vaig fer la primera cursa aquella Festa Major, pràcticament sense saber què feia i on em posava. 
 
En la seva estrena no ho va fer malament?
Crec que al contrari, massa bé. Perquè allà neix tot. Vaig quedar entre les vint primeres. I Enric Barrull, al veure el temps, em va 
convidar a seguir amb l'atletisme. 
 
Què és ara córrer?
No ho sabria descriure amb les paraules justes. 
 
Intenti-ho. Què sent quan fa quilòmetres?
Una sensació de llibertat, de benestar, d'alegria. Em trobo bé, desconnecto de la vida diària i de les preocupacions. La gent que corre és fantàstica, i hi ha una gran relació de companyonia. Quan acabo estic més relaxada que mai. L'atletisme és un antiestressant perfecte. I et permet estar en forma i gaudir d'un esport que millora la salut. Evidentment recomano a tothom que ho provi, i descobrirà sensacions noves.
 
S'entrena cada dia?
Cada dia m'entreno una hora, hora i mitja. Pels voltants de Terrassa, per Rubí, per les Fonts. No hi ha un lloc determinat.
 
Molts quilòmetres a les cames cada jornada?
Depèn de si vaig sola o amb altra gent, però entre 9 i 11 quilòmetres, en funció del moment de la temporada.

 
Entén que li diguin que està malalta, obsessionada?
Ho entenc. En certa forma, es pot dir que estic enganxada a córrer, que estic malalta. Sí. Córrer és una malaltia agradable.
 
Asfalt, pista, muntanya, amb què es queda?
Cada cop més em decanto per la natura. La pista és més avorrida perquè vas fent voltes. L'asfalt ajuda a fer marques. I la muntanya permet escoltar els ocells, respirar fondo, passar entre arbres, corriols i rieroles... Ara és el que més m'agrada.
 
En Ferran, el seu company, entén la seva passió?
Sempre ha estat al meu costat, des del principi. M'ajuda, respecta la meva afició i em frena molts cops. Si fos per mi de vegades no m'aturaria, tot i estar lesionada. Ell també podem dir que és un malalt del món dels castells.
 
Que amb 46 anys guanyi curses on hi participen atletes més joves mostra que no hi ha recanvis?
Mostra que si et cuides bé i ets constant pots competir fins a edats avançades. Sé que em queda poc d'estar al davant i de fer podis sovint, i penso aprofitar encara els anys bons que em resten. M'he d'esforçar més, he d'entrenar millor per pujar al podi, i m'omple d'orgull quan ho aconsegueixo. 
 
Correrà tota la vida?
Espero que sí. Sempre dic mig seriosament mig en broma que em moriré corrent. Mentre les cames i el cos resisteixin no penso pas parar. 

 

Participació