16
de juny
del
2014
Trenta cinc anys de govern monocolor ja són massa anys; fer dissabte és necessari. Ho saben a totes les cases.
Malgrat que el govern monocolor de Terrassa els darrers anys ha necessitat sovint d’una crossa verda i vermella, el gruix, l’essencial és que l’eternització d’una manera de fer en el govern de la ciutat està fent més mal que bé. D’aquí que les declaracions del candidat a l’alcaldia per part PSC proclamant que és el canvi que Terrassa necessita només poden produir estupor i una certa vergonya aliena.
No parlarem de la manera monàrquica i hereditària en què s’han produït els dos darrers canvis a l’alcaldia de Terrassa, d’això no en parlarem. Però una ciutadania crítica penalitzarà aquesta manera de fer, que no significa altra cosa que la utilització de la maquinària municipal, de diners de tots els ciutadans, quantitats gens negligibles, per tal de fer una campanya electoral low cost. Low cost per al candidat, que no per a la ciutat. Aquestes reflexions sorgeixen a partir de la cruesa en què s’expressa una de les veritats més ben guardades del nostre ajuntament, i que tothom coneixia. Que s’ha construït un règim al servei d’uns determinada opció política, i que el principal objectiu ha estat la permanència en el poder, amb pràctiques obertament antidemocràtiques i clientelitzadores, i qui dia passa, any empeny.
La confusió constant entre partit i institució en són un dels resultats més inquietants. El relat de l’antic alcalde Manuel Royes al voltant de la renúncia de Pere Navarro i a la secretaria general del PSC fan bona la dita que “hi ha amics, enemics i companys de partit”, i expressa d’una manera crua els aspectes més sòrdids de la política municipal, que hores d’ara ja no podem qualificar de “política” sinó de “politiqueig”.
Clientelització i control d’associacions de tota mena, imposició de candidats des de la seu central del partit, afiliacions –forçades?–utilitzant la capacitat d’influència laboral a empreses municipals sembla que han estat pràctiques habituals?. En tot aquest context, en tot aquest ball de bastons i d’interessos personals, algun dels guerrers ha pensat en la ciutat ? Resposta: no. La dedicació a la intriga demana dedicació completa, governar passa a ser secundari. Fer-se fotografies, per boniques que siguin, demana temps. En tot aquest trencacolls hi juga molt més l’aparença que la realitat, el semblar i dir al fer i avaluar resultats; la venda de fum a l’engròs.
El relat de Manuel Royes esmenta la vàlua de Pere Navarro, o dit d’una altra manera, li lleva qualsevol vàlua. Ve a dir que va ser un candidat imposat que va tenir la sort de gestionar la ciutat en temps de bonança econòmica, res més. I qui dia passa any empeny. Algú, des de la seu del PSC al carrer Nicaragua, va pensar ni mig segon en la ciutat en imposar el candidat Navarro per a alcalde de Terrassa? En quina mena de joc partitocràtic es dirimia el nom de la persona que havia d’ocupar l’alcaldia de Terrassa?
Des de la nostra formació respectem la decisió de Pere Navarro, en aquests moments de dificultat i de solitud política. Malgrat les discrepàncies que puguem tenir en molts àmbits resta el respecte personal, i no som nosaltres qui en farà llenya de tot plegat. D’això ja se’n cuiden els seus propis companys.
I ara, la proposta actual: nihil novum sub sole. El llast del passat és massa feixuc. Alguna cara nova amb una estructura antiga. Però els temps estan canviant, –com diria aquell–, i la ciutadania. més crítica, penalitza el clientelisme polític i la peronització de la societat. Ja n’hi ha prou de “que hi ha d’allò meu”, de la utilització d’una determinada societat civil a favor d’un partit determinat, a base de la subvenció i de l'almoina circumstancial. La nova ciutadania és més crítica i exigeix explicacions i transparència, transparència total dels partits en relació a la societat, transparència en els comptes, en les subvencions i explicacions, moltes explicacions. Qui promet transparència i fa una campanya personal low cost no és creïble, d’entrada. Qui promet transparència però té un passat tant carregat de pràctiques opaques, no és creïble. Per tot això, algú hauria de demanar disculpes a la ciutadania, però estem segurs que aquesta disculpa no es produirà.
Malgrat que el govern monocolor de Terrassa els darrers anys ha necessitat sovint d’una crossa verda i vermella, el gruix, l’essencial és que l’eternització d’una manera de fer en el govern de la ciutat està fent més mal que bé. D’aquí que les declaracions del candidat a l’alcaldia per part PSC proclamant que és el canvi que Terrassa necessita només poden produir estupor i una certa vergonya aliena.
No parlarem de la manera monàrquica i hereditària en què s’han produït els dos darrers canvis a l’alcaldia de Terrassa, d’això no en parlarem. Però una ciutadania crítica penalitzarà aquesta manera de fer, que no significa altra cosa que la utilització de la maquinària municipal, de diners de tots els ciutadans, quantitats gens negligibles, per tal de fer una campanya electoral low cost. Low cost per al candidat, que no per a la ciutat. Aquestes reflexions sorgeixen a partir de la cruesa en què s’expressa una de les veritats més ben guardades del nostre ajuntament, i que tothom coneixia. Que s’ha construït un règim al servei d’uns determinada opció política, i que el principal objectiu ha estat la permanència en el poder, amb pràctiques obertament antidemocràtiques i clientelitzadores, i qui dia passa, any empeny.
La confusió constant entre partit i institució en són un dels resultats més inquietants. El relat de l’antic alcalde Manuel Royes al voltant de la renúncia de Pere Navarro i a la secretaria general del PSC fan bona la dita que “hi ha amics, enemics i companys de partit”, i expressa d’una manera crua els aspectes més sòrdids de la política municipal, que hores d’ara ja no podem qualificar de “política” sinó de “politiqueig”.
Clientelització i control d’associacions de tota mena, imposició de candidats des de la seu central del partit, afiliacions –forçades?–utilitzant la capacitat d’influència laboral a empreses municipals sembla que han estat pràctiques habituals?. En tot aquest context, en tot aquest ball de bastons i d’interessos personals, algun dels guerrers ha pensat en la ciutat ? Resposta: no. La dedicació a la intriga demana dedicació completa, governar passa a ser secundari. Fer-se fotografies, per boniques que siguin, demana temps. En tot aquest trencacolls hi juga molt més l’aparença que la realitat, el semblar i dir al fer i avaluar resultats; la venda de fum a l’engròs.
El relat de Manuel Royes esmenta la vàlua de Pere Navarro, o dit d’una altra manera, li lleva qualsevol vàlua. Ve a dir que va ser un candidat imposat que va tenir la sort de gestionar la ciutat en temps de bonança econòmica, res més. I qui dia passa any empeny. Algú, des de la seu del PSC al carrer Nicaragua, va pensar ni mig segon en la ciutat en imposar el candidat Navarro per a alcalde de Terrassa? En quina mena de joc partitocràtic es dirimia el nom de la persona que havia d’ocupar l’alcaldia de Terrassa?
Des de la nostra formació respectem la decisió de Pere Navarro, en aquests moments de dificultat i de solitud política. Malgrat les discrepàncies que puguem tenir en molts àmbits resta el respecte personal, i no som nosaltres qui en farà llenya de tot plegat. D’això ja se’n cuiden els seus propis companys.
I ara, la proposta actual: nihil novum sub sole. El llast del passat és massa feixuc. Alguna cara nova amb una estructura antiga. Però els temps estan canviant, –com diria aquell–, i la ciutadania. més crítica, penalitza el clientelisme polític i la peronització de la societat. Ja n’hi ha prou de “que hi ha d’allò meu”, de la utilització d’una determinada societat civil a favor d’un partit determinat, a base de la subvenció i de l'almoina circumstancial. La nova ciutadania és més crítica i exigeix explicacions i transparència, transparència total dels partits en relació a la societat, transparència en els comptes, en les subvencions i explicacions, moltes explicacions. Qui promet transparència i fa una campanya personal low cost no és creïble, d’entrada. Qui promet transparència però té un passat tant carregat de pràctiques opaques, no és creïble. Per tot això, algú hauria de demanar disculpes a la ciutadania, però estem segurs que aquesta disculpa no es produirà.