25
de juny
del
2014
Toni Palet (Terrassa, 1967) és la tercera generació d’ofici paleta de la seva família. Als 12 anys ja voltava per les obres i de seguida hi va entrar a treballar. És pare de dues filles de setze anys i li agrada compaginar la seva tasca institucional com a representant gremial –Comitè Executiu de la Cecot i Confederació Catalana de la Construcció– amb l’esport: juga la Lliga Valldorsala amb l’equip del Cercle Cecot i també surt, quan pot, a córrer i en bicicleta. Està fermament a favor del dret a decidir i creu que és un deure dels empresaris posicionar-se en aquest sentit. La construcció és un dels sectors més tocats per la crisi. Quantes empreses i quants llocs de treball s’han perdut?
Segons les estadístiques, la davallada va començar el 2007, quan hi havia unes 1.200 empreses associades respecte a les cinc-centes d’ara. Estaríem parlant de set-centes que s’han destruït. Sobre els llocs de treball, calcula uns cinc treballadors per empresa.
El gremi ha funcionat com a aglutinador?
Aquí a la comarca, la majoria d’empreses de la construcció han estat associades perquè està molt assumit, sobretot pels convenis com el laboral, els dels cursos, l’aval de runes... el gremi facilita avantatges.
Al llarg del 'boom' es descrivia el fenomen de gent jove que deixava els estudis per anar-se’n a l’obra. És un repte per al sector recol·locar-los?
Aquesta descripció és un aparador molt lleig; un fenomen donat per una situació puntual. La situació era que hi havia una manca de vivenda i feia falta construir-les i, per tant, mà d’obra. Com que aquesta mà d’obra no existia, es va generar i feia falta gent per anar a treballar en un ofici on no cal estudiar, s’aprèn treballant. Si tenies ganes de treballar, en podies guanyar molts, de diners, és clar. Però això passa també en sectors on puntualment es genera necessitats de mà d’obra, com l'hostaleria en els mesos d’estiu. El que va passar és que aquesta “temporalitat” va durar quatre o cinc anys.
Però quin paper pot jugar la formació professional en el vostre sector?
No hi ha formació professional. Es forma, però treballant. A més, la normativa que regeix el sector ha anat canviant molt i ens impedeix subcontractar més de dos autònoms. Això vol dir que moltes petites empreses no poden accedir a l’obra perquè no poden fer front a una instal·lació de climatització industrial on es necessiten diversos operaris de la mateixa especialitat. Això obliga a treballar amb empreses grans. Aquest treballador jove, amb iniciativa, que munta una empresa ho té difícil per participar-hi amb aquestes condicions.
L'estat té un terç de tots els habitatges buits de la UE. Com afronteu els anys que vénen?
Tornem al d’abans. El sector de la construcció no és només el de l’habitatge. El nostre ofici fa que sigui in situ i aquí hi trobem des de manteniment, construcció d’obra nova en autoconstrucció, reforma, rehabilitació, obra pública... el sector en si és molt ampli, no només vivenda nova.
Però els pressupostos públics han constret les partides destinades a l’obra pública per acabar infraestructures.
Sí, però una vorera pot estar sense arreglar un mes o dos mesos, però en el moment que suposi un perill o hi pugui haver un accident, no pot ajornar-se més. S’ha de reparar i si s’ha de fer, ho ha de fer un professional de la construcció. I com això, moltes altres coses que requereixen urgència, que s’han d’acabar reparant bé. Ara ja estem arribant en aquest punt, després d'ajustar-ho tot, el que ja tenim fet necessita manteniment, perquè si no, caurà.
Parlem dels vallesos, que aporten més PIB al conjunt de Catalunya. Però tenim un Quart Cinturó sense acabar, mala connexió ferroviària...
En aquest tema, fa molts anys que reivindiquem el nostre paper. No podem fer els 20 quilòmetres que ens separen de Granollers amb una hora i escaig. És inviable. L’excusa és que la situació és precària, hi ha crisi, l’Estat no finança... però potser ha arribat el moment de pensar que hem de sortir-nos-en, s’ha acabat queixar-nos i començar a fer realitat les necessitats que tenim. I si no és per la via pública, per la via privada. Potser hi ha empreses que estan disposades a acabar infraestructures. Potser ho hauríem de valorar.
Aquesta inquietud és una hipòtesi o existeix en l’àmbit empresarial?
Existeix. L'única forma de tirar endavant és acabar les infraestructures. Caldria avaluar el retorn, perquè afavoriria no tan sols les empreses, és clar, però almenys s’hauria resolt una necessitat. El Quart Cinturó és fonamental, per exemple, a data d’avui. No pot ser que a Terrassa tinguem una via de dos carrils només per fer de ronda de la ciutat. Hauria de connectar-nos amb Tarragona i, a través, de Granollers, cap a Girona. L’AP7 és de jutjat de guàrdia: que sigui l'única sortida cap a França, tant de mercaderies com de vehicles. S’ha d’estudiar la via.
Víctimes o coresponsables de la bombolla?
Hi havia una necessitat. Els diners errn molt fàcils. I moltes empreses van fer construcció i molta gent va comprar, pel que fos. Dins del sector, les empreses creixien molt ràpidament, sobretot les d’habitatge. L’Administració també va fer molta vivenda pública. I els bancs van començar a fer les pròpies promotores fins a saturar el mercat. Va faltar un pla de viabilitat, però durant molt temps va haver-hi moltes famílies que van viure del sector, molts altres funcionaven gràcies a la dinàmica, es van crear llocs de treball, es generaven serveis. Qui s’ha beneficiat de la pel·lícula són els bancs, que s’han adjudicat un patrimoni brutal.
A finals del 2013, Terrassa va decidir sancionar bancs que tinguessin immobles i no els destinessin a lloguer social.
Molt bé. Personalment, crec indigne que hi hagi gent dormint al carrer quan hi ha pisos sense ocupar. Això s’ha d’arreglar a través d’un lloguer assequible. Crec que sí, s’han de multar, tenint present que parlem de grans immobiliàries o bancs, no d’inversors particulars que poden tenir un pis buit destinat a algú de la seva família quan el necessiti. És que parlem d’agents que han aconseguit el paquet del mercat gràcies a les ajudes del FROB, que són fruit dels nostres diners. S’han beneficiat cent per cent del sector: van entrar dins per adjudicar-se un sector que produïa molt, a fer la competència als promotors, i s’han quedat els pisos i el sòl, mentre la majoria de les altres han tancat.
Quin és el futur?
Per sortir de la crisi, cal que les administracions tornin a licitar.Mentrestant, moltes empreses corren el risc de perdre la classificació per treballar amb l’Administració al cap de dos anys. L’IVA i les factures no cobrades són un problema que s’ha de regularitzar. L’altre és el del finançament, que avui és zero. Hem de treballar en efectiu. Quan el parc immobiliari s’hagi anat venent –tot i que hi ha promocions que seran invendibles i no sortiran mai al mercat– potser es generaran necessitats noves. Per exemple, pisos grans de quatre o cinc habitacions, com podria ser al centre de Terrassa. Però sempre estem davant del mateix: sense finançament, no hi ha moviment.
Aquestes cinc-centes empreses que queden al Gremi, com s’ho han fet per adaptar-se a aquesta nova situació?
La majoria ja existien fa quinze anys i han passat de ser grans a petites. El sector ha canviat molt. Abans una gran empresa tenia cinquanta o cent treballadors i avui és el revés: quan tens adjudicada l’obra, es contracta el personal. Per tant, tenim moltes empreses amb dos o tres treballadors que contracten segons necessitats. Hi afegiria que de les 1.200 del 2007, n’hi havia 200 o 300 que eren promotores immobiliàries. Aquestes sí que han desaparegut completament. La resta, la base del gremi, continuen funcionant avui. És cert que el sector ha caigut, a causa del sobreestoc que hi ha ara, que, sincerament, no sé com acabarà; potser moltes promocions hauran de ser enderrocades.