09
de maig
del
2014
Al llarg de molts anys la ciutat de Terrassa ha estat model i referent de la industrialització tèxtil a Catalunya. A aquesta especialització, fonamentalment en el sector llaner, cal sumar-hi un valor afegit com és el de ser la localitat catalana on aquesta industrialització va anar sempre de bracet amb l’estil artístic de moda de començaments del segle XX: el Modernisme.
Alhora que industrialització i avantguarda artística confluïen a Terrassa en diferents mostres i exemplars de l’arquitectura de la societat industrial catalana, la burgesia tèxtil local, a diferència del que va passar en altres districtes industrials catalans, es mantenia fidel a la seva vinculació a la ciutat. Així, va desenvolupar, també, importants obres d’una especial rellevància artística que completaven un extraordinari i destacat mostrari de l’aplicació de les arts modernistes en els diferents exemples d’usos dels edificis d’aquella societat industrial.
Aquesta especificitat que els industrials terrassencs van voler donar a la seva ciutat ha estat recollida de forma molt encertada per part dels agents polítics, els socials i els econòmics locals dels últims 30 anys per tal d’esdevenir-ne, també ara en ple segle XXI, un reclam únic a Catalunya de singularitat, exemplaritat i autenticitat patrimonial, cultural, turística i econòmica.
A més a més de la bellesa incomparable de les fàbriques i els seus magatzems industrials com ara el Vapor Aymerich Amat i Jover, el Vapor Ventalló, el Vapor Izard, la fàbrica i magatzem Marcet i Poal o el Vapor Albiñana o els magatzems Alegre, Torras, Roig, Pasqual Sala o Emili Matalonga, entre molts altres, la ciutat de Terrassa va saber envoltar-se de tots aquells altres edificis i institucions industrials, socials i lúdiques que una societat burgesa industrial havia de tenir per poder implementar-se de forma destacada i fruir del seu nivell social aconseguit.
Així, a banda dels edificis pròpiament d’activitat industrial, la ciutat manté la seva singularitat i excepcionalitat en disposar d’edificis complementaris i imprescindibles per a l’activitat industrial (Condicionament Terrassenc, Institut Industrial, Societat General d’Electricitat), política (Nou Ajuntament), de magnífics exemples de teatres (Teatre Principal), Casinos (Gran Casino), d’esplèndids habitatges burgesos (Casa Alegre de Sagrera, Casa Bosch, Casa Gorina, Masia Freixa, etc.), d’habitatges obrers (Cases de Cal Maurí), però també dels necessaris equipaments comercials (Mercat de la Independència, Farmàcia Albiñana, etc.), que permeten completar tots els diferents àmbits i aspectes que l’antiga societat industrial catalana va forjar i va crear al llarg del segle XX.
Poder visualitzar tots aquests edificis i equipaments terrassencs en un únic àmbit espacial, amb el valor afegit del seu llegat artístic excepcional com a referent sobresortint del Modernisme català, solament pot donar-se, en el conjunt del país, i segurament d’Europa, a la ciutat de Terrassa. Caldrà doncs, incidir encara més en aquesta singularitat i especificitat patrimonial, històrica i cultural per tal de posar el Modernisme industrial de la ciutat en el lloc que realment li correspon davant d’un excessiu i sobredimensionat egocentrisme barceloní.
Jaume Perarnau
Director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya
Alhora que industrialització i avantguarda artística confluïen a Terrassa en diferents mostres i exemplars de l’arquitectura de la societat industrial catalana, la burgesia tèxtil local, a diferència del que va passar en altres districtes industrials catalans, es mantenia fidel a la seva vinculació a la ciutat. Així, va desenvolupar, també, importants obres d’una especial rellevància artística que completaven un extraordinari i destacat mostrari de l’aplicació de les arts modernistes en els diferents exemples d’usos dels edificis d’aquella societat industrial.
Aquesta especificitat que els industrials terrassencs van voler donar a la seva ciutat ha estat recollida de forma molt encertada per part dels agents polítics, els socials i els econòmics locals dels últims 30 anys per tal d’esdevenir-ne, també ara en ple segle XXI, un reclam únic a Catalunya de singularitat, exemplaritat i autenticitat patrimonial, cultural, turística i econòmica.
A més a més de la bellesa incomparable de les fàbriques i els seus magatzems industrials com ara el Vapor Aymerich Amat i Jover, el Vapor Ventalló, el Vapor Izard, la fàbrica i magatzem Marcet i Poal o el Vapor Albiñana o els magatzems Alegre, Torras, Roig, Pasqual Sala o Emili Matalonga, entre molts altres, la ciutat de Terrassa va saber envoltar-se de tots aquells altres edificis i institucions industrials, socials i lúdiques que una societat burgesa industrial havia de tenir per poder implementar-se de forma destacada i fruir del seu nivell social aconseguit.
Així, a banda dels edificis pròpiament d’activitat industrial, la ciutat manté la seva singularitat i excepcionalitat en disposar d’edificis complementaris i imprescindibles per a l’activitat industrial (Condicionament Terrassenc, Institut Industrial, Societat General d’Electricitat), política (Nou Ajuntament), de magnífics exemples de teatres (Teatre Principal), Casinos (Gran Casino), d’esplèndids habitatges burgesos (Casa Alegre de Sagrera, Casa Bosch, Casa Gorina, Masia Freixa, etc.), d’habitatges obrers (Cases de Cal Maurí), però també dels necessaris equipaments comercials (Mercat de la Independència, Farmàcia Albiñana, etc.), que permeten completar tots els diferents àmbits i aspectes que l’antiga societat industrial catalana va forjar i va crear al llarg del segle XX.
Poder visualitzar tots aquests edificis i equipaments terrassencs en un únic àmbit espacial, amb el valor afegit del seu llegat artístic excepcional com a referent sobresortint del Modernisme català, solament pot donar-se, en el conjunt del país, i segurament d’Europa, a la ciutat de Terrassa. Caldrà doncs, incidir encara més en aquesta singularitat i especificitat patrimonial, històrica i cultural per tal de posar el Modernisme industrial de la ciutat en el lloc que realment li correspon davant d’un excessiu i sobredimensionat egocentrisme barceloní.
Jaume Perarnau
Director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya