07
de maig
del
2014
La Fira Modernsita de Terrassa s'ha convertit en un esdeveniment egarenc, i també català. El mes de maig la ciutat tornarà a retrocedir 100 anys en el temps. La ciutat, la ciutadania, s'ho ha cregut, el que semblava impossible fa més de 10 anys, quan la idea es va posar en marxa gràcies a la pensada de la llavors regidora Maria Costa. La Fira Modernista és la Festa Major d'hivern, i és també un element que ha ajudat a recuperar la autoestima, a descobrir el patrimoni centenari, de saber que es pot lluitar amb altres viles i pobles per a captar turisme.
Terrassa té força elements modernistes, en tots els àmbits. Peró ningú ha d'oblidar que n'hi ha un que sobresurt per sobre de la resta. L'industrial. Terrassa és una ciutat de fàbriques i de xemeneies, i va tenir la gran sort de gaudir d'un arquitecte genial com va ser Lluís Muncunill, un home que en el seu àmbit convindria començar a situar a prop d'un altre dels grans de la història de Catalunya, Antoni Gaudí. Muncunill va convertir els edificis fabrils en autèntiques obres d'art. un as a la màniga És el moment que Terrassa reivindiqui el seu modernisme industrial, i de pensar en la possibilitat que es declari Patrimoni de la Humanitat. Hi ha material més que suficient per aconseguir el reconeixement.
I n'hi hauria prou ja amb el Vapor Aymerich, Amat i Jover de la Rambla, avui museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Ara potser no toca, i s'han de destinar els esforços a què sigui Patrimoni de la Humanitat la Seu d'Ègara, un conjunt que s'ho mereix. Però hi ha d'haver un as a la màniga. Terrassa pot fer una escala de color, sense pressa. Romànic n'hi ha a dojo al país. Catedrals de la indústria com les de la ciutat egarenca, només a un lloc, a tocar de casa.
Hi ha quantitat i qualitat, i ens permet no trencar amb la història. Ans al contrari, recordar-la. I continuar vivint a la ciutat de les xemeneies, el que ens ha d'omplir d'orgull. Les fàbriques van ser clau en el creixement i han de ser clau en el futur, amb la seva transformació, i amb la seva conversió en espais museïstics, habitatges, equipaments, escoles....
Terrassa té força elements modernistes, en tots els àmbits. Peró ningú ha d'oblidar que n'hi ha un que sobresurt per sobre de la resta. L'industrial. Terrassa és una ciutat de fàbriques i de xemeneies, i va tenir la gran sort de gaudir d'un arquitecte genial com va ser Lluís Muncunill, un home que en el seu àmbit convindria començar a situar a prop d'un altre dels grans de la història de Catalunya, Antoni Gaudí. Muncunill va convertir els edificis fabrils en autèntiques obres d'art. un as a la màniga És el moment que Terrassa reivindiqui el seu modernisme industrial, i de pensar en la possibilitat que es declari Patrimoni de la Humanitat. Hi ha material més que suficient per aconseguir el reconeixement.
I n'hi hauria prou ja amb el Vapor Aymerich, Amat i Jover de la Rambla, avui museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Ara potser no toca, i s'han de destinar els esforços a què sigui Patrimoni de la Humanitat la Seu d'Ègara, un conjunt que s'ho mereix. Però hi ha d'haver un as a la màniga. Terrassa pot fer una escala de color, sense pressa. Romànic n'hi ha a dojo al país. Catedrals de la indústria com les de la ciutat egarenca, només a un lloc, a tocar de casa.
Hi ha quantitat i qualitat, i ens permet no trencar amb la història. Ans al contrari, recordar-la. I continuar vivint a la ciutat de les xemeneies, el que ens ha d'omplir d'orgull. Les fàbriques van ser clau en el creixement i han de ser clau en el futur, amb la seva transformació, i amb la seva conversió en espais museïstics, habitatges, equipaments, escoles....