Molta celebració, molta hipocresia i manca d'ètica

Article d'opinió de Salvador Pérez sobre la celebració del 75è Aniversari de l'Exili

per Salvador Pérez , 17 d'abril de 2014 a les 10:14 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ara fa 75 anys de l’exili, molts republicans forçats per la pèrdua de la guerra civil, han de marxar a un futur de misèria i incerteses, alguns moriran en camps d’extermini o de concentració francesos, i d’altres al llarg dels temps podran tornar a viure i morir al seu país. Ara, quan molts ja no hi són, celebrem i recordem, com sempre tard i malament. Una pena, tot ple d’ hipocresia i manca d’ètica.

Alguns tenen la barra, com el PSC, d’afegir-se a les reivindicacions republicanes, tot proclamant el seu republicanisme atrotinat, això si, és incapaç de penjar la bandera republicana als pals de davant de l’Ajuntament, com sempre anar per la via contradictòria i impresentable.


El mateix que quan se li demana que honori als republicans inclús del seu partit en el nomenclàtor urbà, encara hi ha alcaldes republicans per a honorar, però bé, la por se’l menja i no volen incomodar als poders fàctics locals de la dreta, prefereixen la submissió als de sempre. Avui, encara és hora, que el PP i els seus franquistes demanin perdó per la guerra civil promoguda pels seus partits antecessors com la CEDA, que van estar durant tota la etapa republicana buscant el millor moment per donar un cop d’estat, i sobretot, quan va guanyar el Front Popular, ja estaven comprant armes a Itàlia per a forjar el futur cop d’estat militar del 17 de juliol de 1936. I un cop arribada la “transacció”, que no la tant anomenada i beneïda “transició”, ja que allò va ser la segona pèrdua dels republicans, on els partits d’esquerra van renunciar a la ètica i els valors, i van cedir el règim al PP i el seus franquistes.

El PP mai ha demanat perdó a les víctimes d’un cop d’estat i dels quaranta anys d’un règim criminal, ni a permès posar a aquest règim i als seus a judici. I l’altre que tampoc han demanat perdó per la traïció als seus, van ser el PSOE i el PCE, van preferir renunciar a la ètica i els valors, i sobretot als seus, a totes aquelles persones que van lluitar, morir i desitjar un món millor, sota els ideals republicans i d’esquerres. Van optar per la cadira còmoda i els petits espais de poder, per la transacció i l’intercanvi renunciant als seus idearis (que valen el que valen pels seus dirigents).


Diuen, que és l’únic que es podia fer, quina gran mentida, el règim hagués caigut un o dos anys més tard, ja que la última dictadura també havia caigut, Portugal, però amb dignitat. Al final el règim hagués caigut sense tantes concessions ni consolidacions. I el PSOE, encara té més desvergonyiment, perquè a sobres fa una Llei de víctimes del terrorisme conjuntament amb el PP, on arriba fins els anys seixanta. Considerant víctimes als botxins (Carrero Blanco i una llarga llista de torturadors i criminals) que inclús poden ser premiats els seus familiars amb indemnitzacions. I és clar, llavors quina consideració tenen els maquis i tots aquells que lluitaven contra el règim? Li reconeixent i acceptant que fos un règim legalitzat i amb tota la impunitat per a matar i assassinar, quan als seus assassins, jutges, militars, policies, guàrdia civil hi actuaven amb tota la contundència i desvergonyiment.

El millor record i celebració i homenatge, seria la coherència de fer el que cal al marge de la hipocresia i manca d’ètica, d’aquests partits vers els seus i d’altres que no es mereixen aquest oblit interessat, i el desig que la memòria de tots aquells homes i dones, desaparegui pel final del temps, no sigui, que davant d’algun homenatge interessat, a alguns se’ls recordin les seves renúncies i contradiccions. I esperem que algun dia als botxins franquistes que hi ha en el PP demanin perdó i els que van renunciar als seus ideals republicans i d’esquerres, ho demanin per les seves renúncies, que segurament, per aquest fet i anar renunciant a tots des de la “transacció” fins ara, només han renunciat a tots a canvi d’acomodar-se en els petits espais de poder que la dreta i el capital els ha deixat.

Per tant, menys republicanisme estètic i més ètica i coherència, menys Espanya federal de pandereta, i més, Espanya i Catalunya republicana, però de veritat, sobretot pels que hi van lluitar, van morir i els que viuen encara tenen la dignitat de exigir-la, per ells i per elles.

Salvador Pérez Riera
Dirigent veinal i historiador

 

Participació