Fa 205 anys una gran pesta va afectar Terrassa

Dibuix de Mateu Avellaneda de l'antic portal de Sant Roc Foto: Museu de Terrassa

Terrassa al llarg de la seva història a sofert diverses epidèmies, principalment durant els segles XV, XVII, i XVIII. En recordarem una amb dos segles d'història. En unes condicions de misèria, fam i ocupació, començava a la vila de Terrassa ara just fa 205 anys la terrible pesta del 1809. Entre març i setembre va morir aproximadament la tercera part d’una població d’uns tres mil habitants. La mortalitat habitual era d’unes cinquanta persones l’any. Fou el tifus, el qual assotà també altres viles catalanes com Vic.

El cementiri de Terrassa aviat restà completament saturat i se n’establí un de provisional al torrent de Vallparadís, on van ser enterrats la majoria dels morts. Els veïns de la zona es van queixar a l’Ajuntament dels mals efluvis despresos per la gran quantitat de cossos que s’hi acumulaven i no eren ben enterrats.

Malgrat tot, el batlle de Vallparadís, Miquel Palet de la Quadra, va haver d’acceptar l’ús de la zona com a cementiri a causa de les necessitats després de negociar amb l’Ajuntament i seguint les ordenances de la Junta Militar de Catalunya en un moment en què el govern de la resistència s’organitzava com podia.

L’arxiu parroquial de l’església de Sant Esperit conserva un índex dels morts a Terrassa durant aquells anys. La llista en comprèn uns sis-cents sense els albats (defuncions de nens i nenes menors de 8 anys). A l’església de Sant Pere de Terrassa hi són registrats uns cent morts més durant el mateix any.

El cas dels Arderiu
D’aquests documents se’n poden recuperar de l’oblit les tragèdies d’algunes famílies. Com a exemple d’una història característica trobem el cas dels Arderiu: al matrimoni de Josep Arderiu i Caterina Poal els havien sobreviscut tres fills, Pere, Joan i Rosa. En Josep Arderiu, els fills Pere i Joan (d’ofici paraires), i el seu gendre Josep Pi (pagès, marit de Rosa) moriren entre maig i juny de 1809, a les edats d’uns 70, 40 i 35 anys. La muller de Pere Arderiu, Isabel Roure, ho feu el 1811. Encara que el pitjor de l’epidèmia s’havia acabat, la mortalitat seguia essent més elevada que de costum. Els fills dels germans Joan i Rosa sembla que havien mort també, però dues filles de Pere i Isabel sobrevisqueren, i la Rosa es tornà a casar després de la pesta. Molts terrassencs actuals són descendents de les dues germanes Arderiu i la seva tieta Rosa que van sobreviure.

A més, del gran nombre de morts del 1809, l’arxiu parroquial ens mostra una davallada de la natalitat durant aquest període i un gran increment de matrimonis en els mesos després de la pesta, quan es casaren de nou els vidus i vídues.

El tifus
La pesta fou el resultat d’una infecció del tifus que es va poder propagar amb facilitat entre una població malnutrida i amb les defenses afeblides per la invasió napoleònica. Va minvar durant l’agost i el setembre de 1809. Els terrassencs van creure que havia estat gràcies a la intercessió de Sant Roc, patró de Terrassa, al qual s’adreçaven les pregàries per salvar la vila del flagell de les epidèmies ja des d’una anterior pesta l’any 1589. Malgrat la reducció de població de Terrassa durant la guerra del francès, el ràpid creixement va iniciar-se just després, amb l’inici de la industrialització i la immigració arribada de les comarques rurals.

El vot a Sant Roc
Al segle XVI Terrassa va patir una de tantes epidèmies de pesta bubònica que afectaven Catalunya amb tanta assiduïtat. La de l’any 1589 va ser de les que van causar més estralls. Aquesta epidèmia, que va començar a l’Empordà, va provocar que Terrassa prengués severes mesures per prevenir-ne el contagi. Es prengué la mesura de controlar el pas de forans pels portals de la vila així com recomanar als pagesos en el seu anar i venir de les hortes de fora muralles que no mantinguessin contacte amb persones desconegudes. El 7 de juliol de 1588 es reunia el Consell de la Vila per debatre la situació, ja que el mal contagi havia arribat a les comarques de Barcelona.

En la dita reunió s’aprovà, davant la gran sequera que estava produint greus danys a l’agricultura i a la presència de la pesta, encomanar -se a Sant Roc, Sant Sebastià i Santa Madrona demanant ajut i fent el vot de venerar-los i festejar les diades que l’església els té dedicades. Malgrat aquests intents de caràcter religiós, el flagell afectà enormement la ciutat. El 15 d'agost es considera la jornada en què la pesta entrà a la vila, ocasionant als següents mesos prop d’un 10 per cent de víctimes mortals entre els habitants de la vila. Abans de l'epidèmia a Terrassa hi havia censats 3.000 habitants. El pànic va provocar la fugida cap als masos i les muntanyes properes per evitar-ne el contagi. A començament de l’any 1590 el consell de la vila i de la forana acordaren fer neteja de les cases, perquè l'epidèmia havia cessat.

L’any 1968, arran de les obres de construcció dels pisos de La Caixa al carrer de Salmerón , es va trobar una necròpolis amb molts enterraments que suposadament, segons alguns estudiosos, podien ser els de les víctimes d’aquesta catàstrofe o de la semblant de l'any 1652. Entre els sants als quals dedicaren les seves pregàries, el de Sant Roc va ser el que va aconseguir més fervor popular, per la qual cosa se li dedicà un ciri votiu per la seva festivitat. El vot a sant Roc, amb més o menys processons i festes, s’ha anat complint, tot fent-se efectiu el compromís d'aquells terrassencs fidels amb el sant. Només durant la guerra civil no es va celebrar el vot.