14
de febrer
del
2014
L’Ajuntament de Terrassa ha desestimat les al·legacions que la Cambra de la Propietat Urbana de Terrassa i Comarca va presentar contra l’Ordenança fiscal que regula l’Impost de plusvàlua municipal (tècnicament anomenat Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana). "Ho ha comunicat el dia 30 de gener de 2014, és a dir, quasi un mes i mig més tard del ple en què es va acordar (que era del 19/12/2013)", rebla Joan Planas, secretari de l'entitat.
La Cambra es mostra indignada i afirma que "cobrar aquesta plusvàlua és una vergonya". Entre les al·legacions que formulava hi ha la corresponent a considerar que l’Ajuntament no pot generar l’impost, "quan resulta que el contribuent no només no ha tingut guanys, sinó que ha perdut diners estrepitosament. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja ho ha reconegut, però el Consistori acabarà obligant a què totes les persones que en transmetre un pis o algun altre immoble, han perdut diners, es vegin obligats primer a pagar i després a recórrer i pledejar".
Un cas clar, al parer de l'entitat, és el de les persones que han de malvendre el seu pis o el perden després d’un procés hipotecari, i a més es veuen obligades a pagar l’Impost. Posa un exemple: "Suposem una persona que l’any 2005 ó 2007, va comprar un habitatge mitjançant una hipoteca per 250.000 euros. Ara ha vist com en no poder pagar la hipoteca, se li ha subhasta el pis i finalment s’ha quedat sense habitatge (subhastat per exemple per 100.000 euros). I a més amb deute de per vida. O bé, simplement, necessita vendre l’habitatge per no poder-lo pagar i, per tant, el vendrà a un preu inferior al de compra. Legalment aquest executat hipotecari, en perdre el pis, té el tractament com si l’hagués venut i l’Ajuntament, tot i sabent que no només no ha guanyat diners, sinó que ho ha perdut tot, es permet generar les autoliquidacions per tal que li pagui la plusvàlua (que depèn del valor que fixa el cadastre) i que en un pis pot pujar fàcilment 3.000 o 4.000 euros (pel cap baix)".
Joan Planas considera que es posa de manifest "la incongruència i la falta de sensibilitat de l’Ajuntament, no només en els cassos derivats d’execucions hipotecàries, sinó perquè en tots el cassos de pisos adquirits des del 2005 –com a poc- fins avui, els ciutadans han perdut diners quan han procedit a la venda, sigui fruit d’una execució o no, del seu habitatge".
L’Ajuntament de Terrassa no té en compte que la llei fixa que aquest impost grava l’increment de valors –i per tant si no hi ha increment, sinó pèrdua no podria cobrar". Com explica Joan Planas, "És com si a algú que ha perdut la feina i no té ingressos l'obliguèssin a pagar un IRPF fictici de l'any que no ha treballat".
La Cambra de la Propietat expressa que "qualsevol ciutadà por adonar-se que aquest impost en aquests cassos de pèrdues és la plusvàlua de la vergonya”. Joan Planas manifesta que "hi ha un reconeixement total, tant entre els professionals que intervenen en el mercat immobiliari, com també en el mateix Ajuntament o la pròpia consciència ciutadana, que en el preu actual dels habitatges està per sota dels de fa deu anys i que en tot cas, de 2006 fins avui els preus han baixat; és igual si discutim si han baixat un 30, un 40 ó un 50%, han baixat, i per tant, no hi ha dret a cobrar l’impost".
La Cambra va més enllà en els cassos de les execucions hipotecàries. "Com que el Consistori sap que no cobraria, es permet actuar amb magnanimitat i arbitra un procediment per 'perdonar' el deute a l’executat, fent-li fer passos i omplir papers amb els que justificar la misèria econòmica en la que ha quedat, havent d’acreditar que es troba en situació d’exclusió social (en canvi, hi ha nombrosos supòsits en que no han de pagar l’impost derivat de transmissions societàries en alguns cassos de fusions, escissions, aportacions). Després de perdre el pis –i amb ell quedar en alguns cassos en la indigència- encara ha de demanar clemència a l’Ajuntament per tal que aquest li concedeixi un ajut i així fer veure que amb els diners que li facilita l’Ajuntament, liquida el deute de la plusvàlua amb l’Ajuntament".
“Es dona la paradoxa –diu el secretari de la Cambra- que l’Ajuntament diu que no s’ha d’atendre al valor atenent a circumstàncies de cada cas, sinó al valor objectiu que l’Ajuntament diu que és el valor cadastral i és un argument per llogar-hi cadires, doncs aquest any el valor cadastral ha pujat un 10% perquè l’Ajuntament va demanar al Cadastre que l’apugés en un 10%, quan ningú amb dos dits de front pot dir que a Terrassa el valors del immobles hagin pujat un 10% sinó que segur que han baixat més d’un 10%".
La Cambra es mostra indignada i afirma que "cobrar aquesta plusvàlua és una vergonya". Entre les al·legacions que formulava hi ha la corresponent a considerar que l’Ajuntament no pot generar l’impost, "quan resulta que el contribuent no només no ha tingut guanys, sinó que ha perdut diners estrepitosament. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja ho ha reconegut, però el Consistori acabarà obligant a què totes les persones que en transmetre un pis o algun altre immoble, han perdut diners, es vegin obligats primer a pagar i després a recórrer i pledejar".
Un cas clar, al parer de l'entitat, és el de les persones que han de malvendre el seu pis o el perden després d’un procés hipotecari, i a més es veuen obligades a pagar l’Impost. Posa un exemple: "Suposem una persona que l’any 2005 ó 2007, va comprar un habitatge mitjançant una hipoteca per 250.000 euros. Ara ha vist com en no poder pagar la hipoteca, se li ha subhasta el pis i finalment s’ha quedat sense habitatge (subhastat per exemple per 100.000 euros). I a més amb deute de per vida. O bé, simplement, necessita vendre l’habitatge per no poder-lo pagar i, per tant, el vendrà a un preu inferior al de compra. Legalment aquest executat hipotecari, en perdre el pis, té el tractament com si l’hagués venut i l’Ajuntament, tot i sabent que no només no ha guanyat diners, sinó que ho ha perdut tot, es permet generar les autoliquidacions per tal que li pagui la plusvàlua (que depèn del valor que fixa el cadastre) i que en un pis pot pujar fàcilment 3.000 o 4.000 euros (pel cap baix)".
Joan Planas considera que es posa de manifest "la incongruència i la falta de sensibilitat de l’Ajuntament, no només en els cassos derivats d’execucions hipotecàries, sinó perquè en tots el cassos de pisos adquirits des del 2005 –com a poc- fins avui, els ciutadans han perdut diners quan han procedit a la venda, sigui fruit d’una execució o no, del seu habitatge".
L’Ajuntament de Terrassa no té en compte que la llei fixa que aquest impost grava l’increment de valors –i per tant si no hi ha increment, sinó pèrdua no podria cobrar". Com explica Joan Planas, "És com si a algú que ha perdut la feina i no té ingressos l'obliguèssin a pagar un IRPF fictici de l'any que no ha treballat".
La Cambra de la Propietat expressa que "qualsevol ciutadà por adonar-se que aquest impost en aquests cassos de pèrdues és la plusvàlua de la vergonya”. Joan Planas manifesta que "hi ha un reconeixement total, tant entre els professionals que intervenen en el mercat immobiliari, com també en el mateix Ajuntament o la pròpia consciència ciutadana, que en el preu actual dels habitatges està per sota dels de fa deu anys i que en tot cas, de 2006 fins avui els preus han baixat; és igual si discutim si han baixat un 30, un 40 ó un 50%, han baixat, i per tant, no hi ha dret a cobrar l’impost".
La Cambra va més enllà en els cassos de les execucions hipotecàries. "Com que el Consistori sap que no cobraria, es permet actuar amb magnanimitat i arbitra un procediment per 'perdonar' el deute a l’executat, fent-li fer passos i omplir papers amb els que justificar la misèria econòmica en la que ha quedat, havent d’acreditar que es troba en situació d’exclusió social (en canvi, hi ha nombrosos supòsits en que no han de pagar l’impost derivat de transmissions societàries en alguns cassos de fusions, escissions, aportacions). Després de perdre el pis –i amb ell quedar en alguns cassos en la indigència- encara ha de demanar clemència a l’Ajuntament per tal que aquest li concedeixi un ajut i així fer veure que amb els diners que li facilita l’Ajuntament, liquida el deute de la plusvàlua amb l’Ajuntament".
“Es dona la paradoxa –diu el secretari de la Cambra- que l’Ajuntament diu que no s’ha d’atendre al valor atenent a circumstàncies de cada cas, sinó al valor objectiu que l’Ajuntament diu que és el valor cadastral i és un argument per llogar-hi cadires, doncs aquest any el valor cadastral ha pujat un 10% perquè l’Ajuntament va demanar al Cadastre que l’apugés en un 10%, quan ningú amb dos dits de front pot dir que a Terrassa el valors del immobles hagin pujat un 10% sinó que segur que han baixat més d’un 10%".