Any 714, Catalunya s'entrega a l'islam

A Egara (Terrassa) hi ha documentats d'enfrontaments bèl·lics

per Gemma Aguilera, Barcelona | 2 de febrer de 2014 a les 16:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Entre l'any 713 i el 714, els musulmans van arribar a territori català, a mans visigodes.

Si amb la Guerra de Successió els catalans van defensar-se a mort durant catorze mesos del setge borbònic per preservar la nació, just 1.000 anys abans, el 714, la Catalunya visigoda s’entregava dòcilment a mans musulmanes i assumia un canvi polític, social, cultural i religiós sense precedents, tal i com ja havia succeït a la resta de la Hispània visigoda. Poblacions tan importants com Barcelona i Girona van lliurar la ciutat per capitulació sense intentar resistir, un comportament generalitzat a moltes altres ciutats, amb l’excepció de Tarragona, Iluro (Mataró), Egara (Terrassa) i Empúries, on hi ha documentats enfrontaments bèl·lics. El sotrac de la invasió va provocar la fugida de població hispànica més enllà dels Pirineus, però els qui van optar per l’exili van ser una minoria. 
 
“No podem parlar de conquesta, sinó d’invasió. Els musulmans es troben amb una població autòctona molt colpejada pels grans desordres socials, no pas revoltes, sinó moltes famílies desestructurades, esclaus que fugien, dones que abandonaven la família i marxaven amb un altre home, etc, un desballestament general de la societat que se sumava a una administració visigoda descontrolada i incapaç de fer política”, assenyala la historiadora de la Universitat de Barcelona Dolors Bramon, una de les màximes especialistes del país en el món àrab. Els efectes de la inestabilitat política i social es veien agreujats per la poca consistència del cristianisme  -només estava arrelat a les metròpolis i al llarg de les grans vies de comunicació- i les “grans bosses de paganisme”. 
 
Una vida millor amb els musulmans
 
Com relata Bramon, “la introducció de la doctrina de l’islam a territori avui català no va trobar un enfrontament religiosament parlant, perquè el cristianisme era confús i poc estès, fins al punt que no hi havia un bisbe l'autoritat del qual arribés a tot arreu i fes doctrina. Probablement, molta gent ni tan sols s’hauria assabentat que hi havia un bisbe o una església. I d’altra banda, l’islam era més seriós que el paganisme”. Un retrat d’aquella Catalunya que es pot estendre a tota Hispània, i que explica la rapidesa amb què es va produir la lliure acceptació i la consegüent islamització i arabització de la gran majoria dels hispanogots. 
 
És més, la submissió dels autòctons no va ser passiva. Tal com apunta aquesta experta, “segur que molts van col·laborar amb els musulmans nouvinguts, perquè si no, no surten els números, va venir molt poca gent respecte a la població autòctona. Es van acomodar a la nova situació i s’hi van posar de cara. Pensarien, ‘ara manen aquests? Doncs molt bé, si  jo sóc un pagès, m’és igual si manen a Toledo o manen a Còrdova, vindrà el mateix cobrador d’impostos que venia abans”, rebla Bramon. De fet, hi ha evidències que l’arribada dels musulmans a Catalunya va comportar una millora substancial de les condicions de vida i l’ordre social i polític, també per als jueus, que van deixar de ser mal vistos i perseguits, perquè “l’islam tenia una tolerància religiosa molt més gran, com a mínim teòricament”. 
 
La gran herència
El domini islàmic a la Catalunya vella i a les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir va durar tot just un segle, fins que es produeix la conquesta dels francs i neix la Marca Hispànica, però es va perllongar quatre segles a la Catalunya Nova, cinc al País Valencià i tres a les Illes Balears. I avui, 1.300 anys després la seva arribada a territori català, el seu llegat encara és ben evident en molts àmbits. 
 
Des del punt de vista polític i social, per exemple, conservem la figura de l’alcalde i de l’inspector de mercats, transformat ara en un inspector de seguretat alimentària. Culturalment, l’islam va suposar “un salt intel·lectual impressionant, famílies i pobles sencers que van passar d’adorar el sol o una font a adorar un únic ésser considerat superior.”
 
Els musulmans també van deixar-nos lèxic, sobretot en el camp de la gastronomia. Paraules com arròs, préssec, albercoc, albergínia, sucre o seitó, i un bon grapat de noms d’espècies, formen part del nostre vocabulari. En aquest sentit, el crític i estudiós de la gastronomia Jaume Fàbrega assenyala que “l’aportació àrab, així com persa i berber, a la cuina catalana medieval s’estableix per tres vies: “la traducció de manuals d'adrogueria, espècies i productes de l'àrab al català, l’adopció de diversos productes aportats pels àrabs com ara arròs, fideus, espinacs, carxofes, espàrrecs, xarop, xufla o alcohol, i la presència de plats i dolços com els bunyols de mató, l’arrop o el menjar blanc”. 
 
‘Fer dissabte'

Aquesta influència musulmana ha arribat fins als nostres dies malgrat que la Inquisició espanyola va aconseguir que la població dissimulés els hàbits musulmans, aconseguint que els cristians nous s’esforcessin a esborrar qualsevol influència. Calia ignorar i esborrar qualsevol vestigi del passat islàmic, i per descomptat, jueu. La Inquisició tenia olfacte, i si en una casa es cuinava amb una determinada espècie, l’olor delatava la família, per això van deixar d’emprar-se moltes espècies que avui tornen a recuperar-se.

Sense anar més lluny, l’expressió ‘fer dissabte’ era la constatació d’aquesta feina de la Inquisició per esborrar qualsevol petjada no cristiana, fos jueva o islàmica: netejar la casa dissabte, canviar-se de roba diumenge i rentar-la estendre-la dilluns era proclamar que la família respectava la festivitat cristina. I si bé es van conservar càtedres d'hebreu per a l’estudi bíblic, la llengua va ser marginada i oblidada. 

 

Participació