Antifranquisme en l'Ajuntament de Terrassa franquista

El moviment veïnal de Ca n'Anglada tenia una forta presència Foto: Arxiu Francino-Amat

Terrassa era coneguda a finals dels anys seixanta i a principis dels setanta com “Tarrasa, la roja”, com a evidència de la força que el moviment antifranquista hi adquirí. El moviment veïnal, les vagues, les activitats de cèl·lules clandestines del PSUC i Comissions Obreres eren la demostració que l’antifranquisme s’havia reorganitzat i tenia una forta presència a la ciutat. De totes les lluites antifranquistes, n’hi ha una que mereix especial atenció: la que van dur a terme líders demòcrates i sindicals des dins del mateix Ajuntament franquista. Acabada la Guerra Civil, el règim es va anar institucionalitzant de mica en mica.

En el camp de l’administració local es va crear la Ley de Bases de Régimen Local, que disposava que els regidors municipals havien de ser designats per un sistema de terços: un terç l’escollirien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel governador civil (terç corporatiu), un segon terç seria escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical), i el darrer terç seria escollit per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar). D’aquesta manera, les classes dominants s’asseguraven el control del poder local i alhora simulaven una representació dels ciutadans. El terç familiar era l’únic que permetia, en teoria, una mica de participació democràtica. Ara bé, sempre es donava la «casualitat» que el nombre de «nomenats» coincidia amb el nombre de places a cobrir, de manera que ni tan sols calia celebrar eleccions.

La victòria
La progressiva reorganització d’organitzacions antifranquistes i el creixent moviment veïnal van permetre, però, la victòria de candidatures democràtiques a les eleccions del terç familiar els anys 1967 i 1973. A finals del 1966, amb la voluntat de posar fi a l’actitud immobilista de l’Ajuntament davant els problemes de la ciutat, associacions de veïns i organitzacions democràtiques van impulsar una candidatura encapçalada per Ramon Barenys, Andreu Fresnadillo i Llorenç Padró. El seu programa era clarament democratitzador i estava orientat a aconseguir que l’Ajuntament resolgués tots els nous problemes que havien aparegut a les zones suburbials a causa de la immigració i el creixement demogràfic. En un primer moment, el “búnquer” terrassenc va intentar invalidar la candidatura, però finalment no va poder evitar que se celebressin les eleccions l’abril del 1967 i que triomfés la candidatura democràtica. L’any 1970, els sectors oficialistes no estaven disposats que les forces democràtiques els passessin una altra vegada la mà per la cara i es van mobilitzar per evitar la victòria de la candidatura opositora.

Candidatura oficialista  
Aprofitant que l’oposició no estava unida, es van reorganitzar i van presentar una candidatura oficialista amb un perfil una mica més obert i disposat que els anteriors. D’aquesta manera, van aconseguir la victòria a les eleccions del 17 de novembre del 1973. Ara bé, a les eleccions del novembre del 1973 es va produir un nou triomf dels sectors democràtics i, aquesta vegada, clarament d’esquerres: Antoni Cunill i Pepe Ruiz van ser escollits regidors amb un ampli suport popular. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, de militància comunista i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també van ser escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta, i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere i un dels homes que amb més dedicació intentà resoldre els problemes de la perifèria de la ciutat.

Actitud intransigent
Cunill i Ruiz van mantenir una actitud d’intransigència i van seguir molt ferms en totes les seves idees i reclamacions, que van portar situacions de tensió dins l’Ajuntament de Terrassa. Només mig any després del seu nomenament com a regidors, van ser suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa. Aquest fet va suposar un gran descrèdit popular de l’Ajuntament i de l’alcalde Josep Donadeu, que intentava mostrar-se com un polític oberturista. La lluita antifranquista des de dins mateix de les institucions franquistes egarenques va contribuir a esfondrar un poder que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també va ser molt important en les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la Reforma Política de l'any 1976.