Benet Andújar: «El professor es troba indefens»

El 'coaching' ha estat a l'IES Vacarisses per facilitar als professors eines perquè puguin transmetre coneixements

Lluïsa Tarrida
16 de desembre del 2013
Andújar acompanyarà els professors de l'IES Vacarisses durant tot el curs Foto: Lluïsa Tarrida

Benet Andújar (Morón de la Frontera, 1972) va ser l'inspirador d'una empresa anomenada Árbol Sabio, que es dedica al món de l'ensenyament. Llicenciat en matemàtiques va estudiar coaching quan va veure que l'escola no cobria "les meves necessitats però tampoc les de l'alumnat". Després que l'any passat assessorés els alumnes de batxillerat de l'Institut Blanxart de Terrassa, enguany s'ha traslladat a Vacarisses per donar una empenta i eines de treball al professorat de l'institut del municipi. El mes de setembre passat, va impartir-hi un taller als docents i més enllà d'aquelles hores s'ha compromès a fer-ne un seguiment per resoldre els dubtes que vagin sorgint al llarg del curs. No és el primer cop que Andújar ha estat a Vacarisses, fa un parell d'anys va ser a l'institut com a professor substitut.

Ha parlat de pares, nens i professors. Cal fer un treball específic en tots ells?
És important incidir sobre els tres membres del triangle. Entenem l'individu com un ésser complet sotmès a la influència de diversos factors: l'àmbit acadèmic, el familiar, amb un paper molt actiu dels pares, i l'extraescolar. Intentem que les eines que donem serveixin per anar directes a l'arrel del conflicte i per això cal incidir en els pares perquè es puguin comunicar millor amb els fills; en els professors perquè sàpiguen afrontar els canvis que es produeixen en l'adolescència i el seu impacte en les relacions a l'aula, i en el jove, perquè és qui ens necessita i és qui s'ha d'ajudar.

El model educatiu actual respon a les necessitats dels alumnes?
En el món educatiu s'estan produint molts canvis ràpidament. La manera d'ensenyar que tenim és la que hem après d'anteriors generacions. L'experiència i vivències que el professorat té i pot transmetre porta un ritme molt diferent del que necessita ara mateix l'alumnat. Per exemple, amb les noves tecnologies. Per això, el que hem de fer és donar eines a l'alumnat i als docents perquè siguin capaços de gestionar tots aquests canvis. Prohibint mòbils o ordinadors no aconseguim res.

Així, aposta per canviar-lo?
L'ensenyament actual està massa allunyat de la realitat. I no només en noves tecnologies, sinó també en valors. A principi del segle XX l'escola era una fàbrica més, es tractava de produir persones educades i amb coneixements, i es va deixar de banda la importància de la persona i del creixement complet, no tan sols intel·lectual sinó també afectiu, emocional i relacional. Aquesta crisi també ens ha servit per adonar-nos que falta una revolució, un altre cop. Tornem a l'època del caràcter.

Potser qui va més perdut en tot això són els mestres...
En els darrers anys el professorat ha estat molt criticat i ha perdut molta autoritat. Crec que ha estat menystingut quan és una de les professions més importants en una societat. El docent se sent indefens, veu que cada dos per tres hi ha reformes educatives i que els qui les han de dirigir o implantar no l'encerten... Fa falta més unitat a l'hora de pensar com volem l'educació de la Catalunya d'aquí 50 anys. Cal més formació no només per transmetre coneixements, sinó també per saber com gestionar una aula amb més de vint alumnes amb caràcters i problemàtiques socials tan diferents.

En els darrers anys, hi ha dos models educatius imperants: el més clàssic, basat en exàmens i control rígid, i el més innovador, basat en projectes i a crear nens poc competitius. Quin creu que és el model més vàlid?
Els dos tenen coses molt positives i constructives. El que cal fer és buscar què tenen en comú i funciona per treure'n més potencial. Del sistema tradicional m'agrada el control de la disciplina i la cultura de l'esforç, en canvi, de l'escola oberta m'agrada que posa molt el focus en l'alumne. L'ideal seria una conglomerat de les dues versions. Cal ajudar el professorat i la direcció dient-los que els dos mons són possibles i compatibles. No podem perdre el coneixement i experiència dels mestres veterans però tampoc infravalorar els joves que tenen facilitats per tot el món tecnològic. Cal donar-los eines perquè els docents també creixin i confiïn, i sobretot gaudeixin de la feina perquè si ho fan segur que això repercuteix positivament en l'alumnat.

Val la pena ensenyar aquestes eines a professors i alumnes de secundària? No seria millor centrar-se en primària?
Mai és tard per implantar un estil educatiu o uns valors. Jo sempre els pregunto als alumnes com es veuen d'aquí a quinze anys. Això és el que s'ha de treballar. Què vols ser? Quins aspectes personals i col·lectius vols millorar? Tant és l'edat en què es trobin. La majoria vol millorar en autoestima, en sentir-se integrat en el grup, relacions amb els amics o amb els pares... Hem de mirar els alumnes no com un problema sinó com a persones amb un propòsit a la vida.

La crisi ha propiciat que moltes persones entrin en el món de la docència perquè és una feina estable. Què en pensa?
No em sembla malament però han de saber que tenir una carrera no et fa més intel·ligent que els alumnes. També el professor pot aprendre i molt dels joves. Quan els alumnes detecten que el professor no és vocacional i no es preocupa realment per ells, van per ell i és quan comencen els problemes dins i fora l'aula. Si ets net i transparent i tens un respecte profund per l'alumne, ells ho noten i et tracten diferent. No podem transformar una persona en mestre de vocació però sí que podem ensenyar-li com fer-ho perquè gaudeixi del dia a dia.