Tines de pedra al Montcau

Les tines de la Bleda a la Vall del Flequer Foto: Antonio Mora Vergés

Al Parc Natural, escampades pels municipis de Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura hi ha catalogats un centenar llarg de tines per a l'elaboració de vi, construccions úniques arreu del món.

El que tenen d'exclusiu és que en lloc d'estar al costat de les masies que elaboraven vi, es troben actualment al mig del bosc, un bosc que fa un parell de segles era un mar de vinyes.

Per això se les ha anomenat “tines enmig de les vinyes”. Van ser construides al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats. Es troben repartides per la vessant nord-oest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i la seva àrea d'influència, formant un patrimoni etnològic i històric únic a tot Catalunya.
En el seu moment de major expansió, cap a finals del segle XIX i just abans de l'arribada de la fil-loxera, gairebé la meitat de la superfície total dels termes municipals de Mura, Talamanca i el Pont de Vilomara i Rocafort era plantada de vinyes: envoltaben les muntanyes de un lloc a on ara no queda pràcticament cap cep.

Totes aquestes construccions són testimonis d'un monocultiu que durant el segle XIX es va menjar grans àreas de bosc, terrenys que la natura avui torna a reclamar.

Aquestes tines, que en altres comarques s'anomenen cups o trulls, són dipòsits de pedra quadrats o circulars, folrats amb cairons de rajola vidriada, amb una petita lleixa a dos pams de la coronació que aguantava unes posts de fusta damunt les quals s'aixafava la verema i amb una falsa cúpula de filades de pedres planes que es van tancant progressivament, per protegir-la de la pluja.

Most i brisa fermentada
El most i la brisa fermentaven a l'interior fins que el vi es trascolava cap a les botes per al transport. Per facilitar la feina d'abocar la verema i alhora que la part inferior quedés al descobert per poder buidar-la de vi, aquestes tines aprofitaven desnivells del terreny, per a què tant la part superior com la inferior quedessin a peu pla.

Francesc Belmonte, propietari de la finca les Generes ens diu: "Cada tina té la seva barraca de vinya de pedra seca, que a més de protegir la boixa, el broc per on es feia rajar el vi, servia per guardar-hi les eines, aixoplugar-s'hi o dormir-hi alguna nit". A la finca les Generes, a més de la tina al costat del mas i dues barraques de vinya properes, hi ha un nombre indeterminat de barraques i cinc tines aïllades més. Una d'aquestes és doble, les altres quatre són individuals

Al Bages, com a la major part de la Catalunya Vella, el territori estava repartit en masos, que disposaven d'una construcció –la masia– on hi havia les infraestructures necessàries per a la explotació agrícola. Quan la demanda de vi es va multiplicar, primer per l'exportació d'aiguardent cap Amèrica i després per la crisi europea de la fil·loxera, els masos van cedir terres a parcers, que no vivien a la masia sinó als pobles propers. A l'hora de la verema, transportar el raïm era un procés lent i car, ja que el lloguer de les mules s'encaria per l'alta demanda i a més, quan arribaven les darreres portadores, el primer most ja feia temps que fermentava a les tines i el darrer corria el perill que ho hagués començat a fer a les portadores. Per evitar aquests problemes, es van començar a construir les tines a peu de vinya.

Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes col·lectivament perquè els contractes de rabassa s'havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment”.

L'abandonament de l'activitat vitivinícola a l'indret amb l'arribada de la fil·loxera i l'aïllament de la seva situació, va fer que les tines quedessin en l'oblit i el bosc les va cobrir de vegetació.

Els tresors de Talamanca
Les set tines de Talamanca, dels segles XVIII i XIX, són testimoni de l'especialització vinícola de Talamanca i destaquen per la seva singularitat. Es pot fer aquest camí en 4 x 4 o a peu. En cotxe podeu anar-hi, també, per Manresa-Viladordis. Podem arribar a les tines des del monestir de Sant Benet, Llobregat avall i anant pel marge dret del riu. Dos quilòmetres més enllà del pont de les Generes, trobarem la passera dels Tres Salts sobre el Llobregat. Creuarem el riu i a uns 200 m a mà esquerra hi ha les tines, que també tenen un forn artesà de ceràmica.

S'han catalogat 103 tines enmig de les vinyes en diferents estats de conservació. Algunes es troben aïllades, amb només la seva barraca adossada (13 en total) i altres formant conjunts (las 90 restants). Aquests conjunts són considerades com les construccions més interessants: tres, quatre o més tines construïdes simultàniament (sortia més barat) i que, de vegades, posseïan en comú una premsa per la brisa residual. Aquesta era l'única eina col-lectiva, ja que cadascuna de les tines eren usades individualment per el seu propietari.

De planta circular
La major part són de planta circular (81), tanmateix hi a rectangulars (12) i mixtes, amb dipòsit circular i parets exteriors rectangulars. Les seves capacitats hi són entre els 1200 litres de la més petita i 31 000 la més gran. No solien passar dels 2,5 m de diàmetre ni dels 3 de fondària.

Per a la seva construcció s'utilitzava pedra presa amb morter de calç, folrant les parets interiors amb rajoles vidriades quadrades, planes o lleugerament corbades. La part superior, amb la porta per accedir-hi, es realitzava amb pedra seca i la coberta es construïa en falsa cúpula, amb una capa atapeïda de terra per impermeabilitzar-la, alhora que feia d'aïllant tèrmic. A la part inferior hi havia una obertura per buidar el vi ja fermentat, protegit normalment a dins d'una barraca de pedra seca adossada a la tina