Millor Gaudí que Lluís Muncunill

El secretari general de la patronal Cecot considera que la imatge de Terrassa s'hauria de relacionar amb la de la Sagrada Família de Barcelona. És una idea sobre la qual caldria reflexionar. Si es vol que Terrassa es conegui en àmbits internacionals, associar-la amb les grans icones de la capital catalana és una bona pensada. No ens n'hem de fer creus.

La ciutat egarenca té moltes i molts bones ofertes, però cap d'elles, ara per ara, és reconeguda més enllà de les nostres fronteres. Associar Terrassa amb la Sagrada Família de ben segur que és un tema que genera polèmica. Tanmateix, és hora

que deixem de mirar-nos el melic i ser realistes, i encara més en uns temps de globalització i de crisi.
 

No és el mateix que un empresari se'n vagi a l'estranger amb una imatge de les Esglésies de Sant Pere que amb una de la Sagrada Família de Barcelona. Malgrat que no ens agradi gaire, i que ens toqui l'orgull, per anar a fora Terrassa ha de ser un

apèndix més de Barcelona, el que més es coneix i es reconeix a tot el món. I això val tant per qüestions econòmiques com turístiques.
 

El que cal és valorar les nostres icones, des de la Seu d'Ègara, sens dubte, futur Patrimoni de la Humanitat, com el Modernisme. I aconseguir que en els tours de Barcelona sigui habitual incloure-hi una visita, de la mateixa manera que un turista té

molt clar que ha d'anar a Montserrat. Els esforços s'han de centrar ara a aconseguir que les Esglésies siguin reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat. No hi ha pressa, però la feina no s'ha d'aturar. Però seria important que com a exercici la ciutat s'il·lusionés perquè algun dia també assolís aquest estatus el Modernisme local. La Seu d'Ègara té un valor incalculable, és evident.

Ara bé, hi ha altres conjunts similars al país i a d'altres indrets del món. El que no hi ha són catedrals de la indústria. Si més no, amb la qualitat arquitectònica de la de Terrassa, gràcies a un mestre com Lluís Muncunill. Tenim els edificis, les cases, en alguns llocs una trama urbana pròpia del segle XIX, els magatzems i, fins i tot, les llambordes, si som capaços de recuperar-les.